‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Sergio Zamora, reconegut actor de doblatge espanyol que fa uns mesos va traslladar-se juntament amb la seva família a viure al Principat. Veu de personatges tan mítics com Simba a El Rei Lleó o Legolas a El Senyor dels Anells i actors com Joaquin Phoenix, Bradley Cooper o Can Yaman, Zamora compta amb una trajectòria de gairebé 40 anys que l’avalen com un dels millors en el seu sector. 

–En quin moment arriba el món audiovisual a la seva vida? 
–Arriba de molt petit perquè la meva mare, la Maria Lluïsa Solà, ja es dedicava a això. Ella va començar als 11 anys a Ràdio Nacional i Ràdio Barcelona, i de més gran ja va passar a fer teatre i doblatge. Va ser en el moment en què jo tenia 18 anys, després d’haver estudiat informàtica, quan a mi em van proposar entrar en un estudi per treballar com a ajudant de direcció i en tasques de producció. 

–I quan apareix el doblatge? 
–Vaig començar-ho a provar perquè m’agradava molt, però sabia que havia de treballar molt i fer moltes hores per poder arribar fins on estaven els professionals, que en aquell moment n’hi havia de brutals. El boom de feina va arribar amb TV3 i amb els vídeos, i ens vam veure treballant 14 hores diàries, amb només una hora per menjar i un sou molt baixet. Però arran d’això vaig anar millorant i ja s’hi va convertir en la meva professió. Des de llavors mai he pensat a deixar-ho.

–Parlava de la figura de la seva mare, una actriu de doblatge molt reconeguda. Hi ha pressió davant d’un fet així?
–No, perquè en el fons sempre tira més la família. La meva mare és la meva mare i jo coneixia de ben petit a tots els professionals que es dedicaven a allò perquè l’acompanyava moltes vegades als estudis. Com que era un grup bastant més reduït del que és ara, ens coneixíem tots i era com si fóssim una gran família. Llavors, pressió com a tal no n’hi havia, més enllà de la que tenia jo personalment en intentar millorar cada vegada una miqueta més per demostrar que tenia ganes de treballar i fer-ho bé.

–Ara ja porta gairebé 40 anys dedicant-se a això. 
–El balanç és molt positiu. És una professió que encara em continua agradant molt i que ha desenvolupat una sèrie de projectes més, com per exemple la docència. Ara que ja he assolit un nivell on puc ensenyar als altres estic fent classes i cursos a altra gent que es vol començar a dedicar a això com jo ho vaig fer en el seu moment.

«Des de que vaig començar en aquesta professió, mai he pensat en deixar-la»

–Com és tot el procés de creació i execució a l’hora de locutar una peça?
–Normalment són els estudis els que es dediquen a convocar els actors. Pot ser que et truquin i et diguin que ha arribat una pel·lícula nova d’un actor que normalment fas tu, llavors el que jo intento és veure-la abans. Una vegada entrem en la dinàmica, ells s’encarreguen de fer la producció i concertem dates per gravar. A vegades també pot ser que et truquin per un actor o un personatge que no has fet mai i si a tu t’agrada i et veus amb capacitats de fer-ho, ho fas.

–Vostè és la veu recurrent d’actors com Joaquin Phoenix, Bradley Cooper o Matthew McConaughey. 
–Inclús després d’haver doblat moltes vegades a un mateix actor pot arribar el supervisor d’una empresa com Warner o Disney i donar-li el paper a un altre perquè a tu no et veu dins d’ell. Habitualment sí que respecten aquest fet perquè al final la gent t’associa a aquella persona en ser pràcticament la seva veu, tot i que no tens un contracte estipulat amb l’actor o amb l’empresa. És cert que potser la primera vegada te’l donen per raons més «simples» com que el director cregui que anirà bé amb la teva veu, però si aquesta pel·lícula ha tingut un impacte és més fàcil que per a la següent et cridin a tu. El millor és poder-lo fer diverses vegades seguides i que la gent es quedi amb la teva veu. 

–Dins de tot aquest procés imagino que hi haurà una part que li resultarà més fàcil i una altra que no tant. 
–Després de tants anys hi ha una sèrie d’automatitzacions que potser hi ha alumnes que em veuen fer-ho i diuen: «Quan ho fas tu, sembla que sigui molt fàcil!». I sí, realment és així, hi ha coses que semblen fàcils i són tot el contrari. El que més destacaria en el meu cas és el fet de memoritzar, la sincronia amb els llavis, quedar-me molt ràpid amb què fa l’actor, la concentració cap a la feina... Per contra, el que pot arribar a resultar més complicat és quan et ve un paper molt difícil, quan la pel·lícula té una confidencialitat brutal i aleshores només es veuen les boques dels personatges, quan no s’acaba de veure bé perquè surt amb ratlles i tot ple de noms de l’estudi i de la distribuïdora, etc. Però sobretot et diria el moment en què t’arriba un paper molt difícil, com em va passar amb Joaquin Phoenix a Joker. Ho vaig veure i vaig dir: «Quin papelón!».  

–Sabria quedar-se amb només un dels seus personatges o pel·lícules?
–Et diria el Simba d’El Rei Lleó. Va ser, si no la primera, de les primeres pel·lícules que es doblaven al castellà neutre i li tinc molt de carinyo. Tothom l’ha vist en algun moment de la seva vida i que t’associïn al personatge del Simba és un fet i un paper molt maco. A banda d’aquesta... n’he fet tantes que és impossible quedar-te amb una sola. M’han agradat molt les últimes que he doblat, com Bohemian Rhapsody, Joker, Interstellar amb el Matthew McConaughey, A Star Is Born amb el Bradyler Cooper... Ja et dic, la feina sempre és la mateixa, però cada personatge és diferent.

«D'alguna manera, formes part de l'entrada a la cultura del cinema de molta gent»

–Ha de ser un fet molt especial saber que la seva veu sempre serà recordada per papers com aquests.
–Per a mi és molt maco. D’alguna manera, formes part de l’entrada a la cultura del cinema de molta gent i sempre que comuniques i arribes és molt agraït, sobretot als nens. 

–L’any passat va ser el guanyador de la IV edició dels Premis Retake com a millor actor de doblatge en cinema pel seu paper a Joker.
–Abans ja havia guanyat altres premis, com per exemple en referència a la sèrie Death Note i a la pel·lícula d’Akira, que era de les primeres de temàtica manga que es feien i on vaig doblar al protagonista. Sempre és gratificant veure com la teva feina és reconeguda i que hi hagi una mica més de cultura cap al seguiment de tota la feina que fem darrere del micròfon. 

–Cal més reconeixement cap a la feina dels actors de doblatge?
–Continua sent un sector molt precari i des de sempre s’ha intentat lluitar, però hem tingut molts enemics inclús dins del mateix cinema, com poden ser els propis actors. Molts d’ells es dediquen a fer doblatge o l’han fet a posteriori, llavors no s’entén. O al contrari, actors que han començat fent doblatge i després s’han passat a les pel·lícules i ho fan molt bé, mentre que d’altres els veus i penses: «Com poden agafar aquesta veu per fer aquest personatge?». I no és perquè no ho facin bé, sinó perquè no tenen experiència en aquesta part de l’art del cinema. 

–Sabent això, és fàcil animar als seus alumnes a què es dediquin a aquesta professió?
–L’enfocament de les meves classes passa per ensenyar a la gent a parlar i a comunicar. No només perquè es dediquin al doblatge, sinó per a qualsevol que vulgui exercir de periodista, de metge, de polític, en una botiga, etc. Gent que potser no té tanta facilitat a l’hora de comunicar els seus sentiments i els ajudo en el seu dia a dia a través dels cursos de lectura en veu alta o d’expressió oral. És difícil entrar en el món del doblatge? Clar que sí, perquè cada vegada hi ha més gent, a més que per tot el tema de la confidencialitat no deixen pràcticament que la gent vagi «a fer sala», que és l’expressió que s’utilitzava per a quan tu volies començar en aquest món i venies una estona a l’estudi on treballaven els professionals per veure com funcionava. Ara això no es permet, has d’entrar específicament en una escola de doblatge on hi hagin directors que vegin com desenvolupes la teva feina i que et vulguin anar cridant. Encoratjar-los a què facin doblatge és molt difícil i per això intento que la branca de la meva docència tiri més per altres coses, on la gent pugui desenvolupar una sèrie de coneixements pel seu dia a dia. 

–Ara també està enfocat en els audiollibres i els videojocs. S’estan obrint cada vegada més portes en el doblatge? 
–Totalment, també hi ha una part de robòtica que ha facilitat el fet que cada vegada puguem fer més coses relacionades amb productes amb veu pròpia com l’Alexa, navegadors, contestadors... Al final són altres disciplines dins de la mateixa locució que varien bastant del doblatge, però tot ajuda a continuar desenvolupant aquest. 

«En pujar a Andorra, ens vam adonar que tota aquesta indústria estava una mica en bolquers»

–Parlem d’Andorra. Per què va decidir traslladar el seu estudi aquí?
–Arran de la pandèmia vaig començar a treballar molt online, com un any i mig, perquè llocs com els estudis de doblatge o altres on no podies estar amb molta gent estaven tancats. També van influir qüestions personals, com per exemple la feina de la meva dona. Ella és la propietària de l’estudi de fotografia familiar Lulamoon i vam creure que a Andorra tindria molta més projecció que no pas a Granollers. També teníem amics aquí, jo porto pujant des que soc petit per esquiar, ens agrada el tema de la seguretat pels nostres fills, que hi hagi menys contaminació i menys bogeria a l’hora d’estar dins d’una ciutat, etc.

–I en aquest temps, quina és la seva visió de l’audiovisual? S’aposta suficient o encara manquen recursos?
–Va ser també una de les altres coses per les quals vam decidir pujar, ja que ens vam adonar que tota aquesta indústria estava una mica «en bolquers». Hi ha moltes empreses que es dediquen a màrqueting audiovisual, locucions, productores, etc., però està tot encara per créixer. Vam pensar que potser nosaltres podíem aportar un granet de sorra a aquesta progressió audiovisual i vam tenir conversacions amb el Govern per desenvolupar unes taules rodones, que encara estan pendents de fer-se, amb totes les figures del sector del país per veure quines mancances hi ha, què pot aportar cadascun... En definitiva, s’ha de desenvolupar una mica tot el tema de l’audiovisual a Andorra.

–Una de les grans problemàtiques que hi ha en aquest sentit és que molts cineastes i altres figures es veuen obligades a marxar fora del país per fer-se un forat en la indústria.
–És el que estàvem parlant, tots hem de posar el nostre granet de sorra i fer créixer el món audiovisual a Andorra. Com? Doncs que hi hagi produccions pròpies aquí i no s’hagin de fer fora, si un youtuber vol fer una pel·lícula que agafi directors i actors del país... Tot i que no hi ha tant talent  físic com en altres llocs per qüestions demogràfiques, Andorra compta amb gent molt talentosa i útil que pot servir per fer locucions, guions o el que sigui. 

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Ja saps que els contractes de confidencialitat no ens deixen dir gran cosa, però sí que et puc dir que ja han sortit tràilers de pel·lícules com Napoleon, amb el Joaquin Phoenix, i on es reconeix que és la meva veu. El següent que sortirà evidentment és el film sencer, el 23 de novembre. També continuo en sèries que ja estan arrencades amb noves temporades, com The Morning Show, For All Mankind... hi ha cosetes, la veritat és que no parem.