Unnic obre aquesta nit les portes a Juanjo Albiñana, humorista reconegut a tot el panorama espanyol i amb una trajectòria professional de més de 20 anys a sobre. A banda de participar en produccions tan rellevants com El club de la comedia, Albiñana es troba actualment de gira amb l’espectacle No es solo un monólogo, on combina aquests amb molta música i improvisació. Des d’EL PERIÒDIC parlem avui amb ell sobre aquest fet, la seva visió actual sobre la indústria o el seu pròxim projecte al Festival Internacional d’Humor de Colòmbia.

–De quina manera arriba l’humor a la seva vida?
–Arriba sobretot en forma de ‘Cruz y Raya’ i ‘Martes y Trece’. Quan era petit, a casa de l’àvia sobretot, m’encantava imitar-los i actuava davant de tota la familia. El meu tiet Paco em va inculcar tot aquest món i amb ell veia moltes pel·lícules o programes d’aquest gènere. El que més m’agradava sobretot era la sensació de fer riure als adults i pensar: «Ostres, estan rient amb coses que jo estic dient». 

–No sé fins a quin punt s’imaginava que algun dia aquest humor es convertiria en la seva professió.
–Fa poc ho parlava amb la meva dona i es que és una llàstima que se’ns eduqui d’una manera en la qual no sabem que existeixen feines com aquesta. Tant de bo haver-ho sabut abans! Ningú pensa que un pugui fer riure a la gent i li paguin per això. Jo de fet veia a Paramount Comedy diferents còmics actuant, però com els veus vestits de persones normals i a sobre d’un escenari pensava que eren només un grapat de gent que en el seu temps d’oci anaven a la televisió, feien riure a un públic i després tornaven a la seva feina de veritat. Ja et dic, és una llàstima que un de petit no sàpiga que aquesta pot ser la seva dedicació per a tota la vida. 

–I quasi 20 anys després, quin balanç fa?
–Soc un privilegiat per haver trobat la meva vocació perquè tampoc és un fet fàcil. Molta gent es passa tota la vida sense saber quin és el seu talent o poder tirar-ho endavant, llavors em considero un privilegiat per trobar-la, viatjar per tota Espanya i inclús per la resta del món, i guanyar-me la vida amb l’humor.

–Quina és la seva visió de la indústria de l’humor en l’actualitat?
–Està canviant molt, com per exemple amb el tema dels monòlegs. La gent ha canviat la tendència dels últims anys i ja no només els agrada anar a veure’ls, sino que també volen ser els protagonistes i participar en ells. Això ho fa entre altres el Juan Dávila, qui en els seus shows improvisa i parla molt amb el públic. Llavors sí que veig que està canviant en aquest sentit, tot i que encara continuen funcionant bastant bé. Al final les bases es mantenen i inclús també amb els acudits populars, ja que hi ha molts còmics que els continuen fent perquè la gent se’ls sap. 

–Sembla que cada vegada hi ha més límits que no es poden creuar.
–Qualsevol amb un mòbil a la mà o amb un teclat al seu ordinador pot escriure el que sigui a les xarxes socials i no podem permetre que sigui així. Hi ha gent que no tolera l’humor per la seva manera de ser o per com els han educat i tot el que tingui a veure amb aquest món és una ofensa. Es queixen a Internet i clar que se’ls escolta molt, però moltes vegades no tenen cap mena de fonament. Si ens posem a mesurar i buscar el context de tot arribarà un punt en el qual ja no podrem articular paraula. Jo al meu show dic que soc de Pozo Cañada, un poble d’Albacete, i que tenim mala fama per ser gent molt agressiva. Doncs un noi m’ho va dir en acabar l’actuació i li vaig trencar la boca [silenci]. Efectivament, és un acudit, però si m’ho agafes amb pinces et creuràs que sí que ho vaig fer. S’ha d’entendre això abans de dir res.

«Qualsevol amb un mòbil a la mà pot escriure el que sigui a les xarxes socials i no podem permetre que sigui així»

–És difícil lidiar amb aquesta sèrie de comentaris?
–Les primeres vegades et fa mal i després t’acostumes, per tant sí que hi ha hagut vegades que he vist comentaris negatius i m’han portat a tenir un mal dia. Hi ha gent de tota mena al món i inclús he arribat a rebre amenaces de gent que m’ha escrit per dir-me que em buscarà i em matarà arran de l’humor que faig. Això mai es compleix perquè la gent que s’amaga darrere d’un mòbil o d’un teclat sol ser bastant covarda. En els 20 anys que porto com a humorista, mai m’han dit després d’una actuació que els hagi semblat una merda, cosa que a YouTube per exemple sí que m’ha passat. Ens hem d’acostumar al fet que existeix gent així i no fer-los gens de cas.

–Recorda el seu primer monòleg?
–Tot va ser gràcies a Luismi, un còmic de Madrid al que un amic meu d’Albacete coneixia. Li vaig comentar que volia fer monòlegs i des del primer moment es va oferir a ajudar-me en el que calgués, inclús per presentar una actuació seva. La primera vegada que vaig pujar a l’escenari va ser el 13 de gener de 2005, on vaig estar parlant cinc minuts sobre les masturbacions en grup. La veritat és que va anar bastant bé i a partir de llavors ja vaig començar a buscar-me la vida per mi mateix. 

–Com és tot el procés de creació? Segueix un mateix mètode sempre?
–A vegades em deixo portar pel que va fluint o pel que em va ocorrent al llarg del dia. És el que he viscut des de petit i m’ha passat inclús a l’escola, on el professor deia alguna cosa i jo li contestava amb una rèplica enginyosa que no sé per què em sortia, però tothom reia. Avui dia continuo utilitzant aquest enginy i si veig que hi ha un tema que em crida l’atenció i del qual puc treure alguna cosa m’hi poso i escric. Al final sempre acaba sortint alguna cosa.

–Imagino que explicar vivències pròpies és una manera més fàcil de connectar amb el públic. 
–Vulguis o no a tots ens passen les mateixes coses, i jo explico situacions que em passen en el meu dia a dia i la gent s’identifica amb elles. Em puc inventar qualsevol situació random per fer riure al públic, però el que més funciona és quan expliquen un fet real que et surt del cor. També és cert que al meu show menciono situacions tan surrealistes que no passen ni a Netflix, però com les explico des de la veritat la gent entra més fàcil al joc.   

–Cada vegada fa més contingut per xarxes, especialment a Instagram. Creu que aquestes estan canviant també la manera de connectar? 
–Ara està molt de moda gravar els nostres shows en directe i anar posant píndoles a Instagram, un fet que està guai perquè depens de tu mateix per donar-te a conèixer. Parlàvem abans de Juan Dávila i és que ell s’ha fet molt famós a força de publicar en aquesta xarxa social. Jo porto 20 anys en aquesta indústria i durant molt de temps he estat esperant que algú em truqui de televisió, ja que aquesta et dona una fama ràpida i t’ajuda un munt, però tampoc pots estar assegut fins que un productor et truqui perquè casualment t’ha vist per Internet o en un show en directe i li has agradat. Ja et dic, per sort amb les xarxes socials ara ho tenim tot a mà. Si posem un vídeo es viralitza de seguida i tu mateix et pots fer famós si et ve de gust. 

«Amb les xarxes socials ara ho tenim tot a mà. Si posem un vídeo es viralitza de seguida i tu mateix et pots fer famós»

–És difícil mantenir-se econòmicament en aquest món? 
–Costa depenent del temps que li dediquis i l’obstinació que tinguis. No s’ha de pensar en la competència perquè això seria autoboicotejar-te, llavors treu el teu talent i honra-ho el millor que puguis. Hi ha moments en els quals jo m’he relaxat i de sobte veus que hi ha còmics que apareixen i ho estan fent molt bé. El que pots fer en aquest cas és o bé deixar-ho o posar-te les piles i aprendre d’aquesta gent. La competència t’obliga a superar-te i és un avantatge, fixant-te en la gent que està fent les coses bé per adonar-te que tu també ho pots fer. 

–Va participar en l’última temporada d’El club de la comedia. Com recorda aquella etapa? 
–Un somni fet realitat, però a sobre de veritat. Jo de petit havia somiat que sortia a aquell escenari amb el logo darrere i ara entro a YouTube, poso el meu nom i em puc veure actuant al programa. És una d’aquelles metes a les quals un arriba a la vida i pensa: «De debò ho he aconseguit?». I sí, allà està.

–El seu últim espectacle, No es solo un monólogo, combina les cançons amb la improvisació. D’on neix una proposta així? 
–Abans de ser humorista i saber que un es pot dedicar a això jo estudiava al conservatori i volia ser professor de piano. Des de petit m’apassionava la música i a la comunió em van regalar un petit piano Casio. No sé per què se’m donava bastant bé i tenia molta oïda, qualsevol cosa que escoltés la sabia tocar amb la flauta o el piano. Quan vaig començar amb els monòlegs vaig deixar el conservatori, però la música em continua apassionant i és part de la meva vida. Ara he aprofitat per composar pels meus propis shows i és una manera d’oferir alguna cosa diferent al públic, a més d’una bona eina per fer riure. La gent que vingui a veure No es solo un monólogo veurà això, tres o quatre cançons combinades amb els monòlegs. 

–Com està sent la resposta del públic? 
–Molt bona. Continuo combinant la part musical amb la humorística perquè funciona molt bé i et dona una mica de repercussió en l’haver-hi cançons que es viralitzen. És una altra eina per donar-te a conèixer i hi ha gent que em reconeix arran d’això. De fet, em busques a Google i el primer que surt és que soc músic, tot i que principalment em dedico a l’humor.

–També el podem anar veient a España vaciada, la que tengo aquí colgada. Què podem esperar d’aquest show? 
–És una proposta conjunta amb tres humoristes més: el Jesús Arenas, el Fran Pati i el Roberto Gontán. Tot va començar com un pòdcast on defensàvem l’Espanya buida perquè els quatre som de Castella-la Manxa i hem viscut molt el fet de criar-nos a un poble, i és per això que volem sortir en defensa d’aquest fet. Ara hem deixat una mica de banda tot el que té a veure amb el pòdcast perquè és molta feina, però també estem a un teatre de Madrid, ja que a vegades fem també un part més de show on cadascun va sortint a l’escenari a fer els seus propis monòlegs. 

–Al final estan posant sobre la taula, en clau d’humor, una qüestió social de vital importància. 
–Exacte, volem que la gent no s’oblidi d’això. L’humor serveix per ajudar a protestar per alguna causa i la qüestió és riure mentre ens adonem del que està passant. Molta gent, amb tot el tema del teletreball, ha agafat i ha tornat als pobles, així que potser l’Espanya buida deixa de ser-ho d’aquí a un temps. Al poble s’hi viu molt bé!

«L’humor serveix per ajudar a protestar per alguna causa i la qüestió és riure mentre ens adonem del que està passant»

–Aquesta nit arriba al centre d’oci Unnic. Què podem esperar de l’actuació?
–Garanteixo a tot el públic que vingui que riuran durant una hora i mitja i que veuran un show diferent dels habituals, ja que no és només un monòleg, sinó que també ho combino amb música, improvisació i també alguna broma en català! És un humor per a tots els públics i inclús per als més petits. 

–En quins altres llocs el podrem anar veient pròximament? 
–El 27 de setembre volo cap a Bogotà, a gravar tres monòlegs (o rutines, com diuen ells) pel Festival Internacional d’Humor de Colòmbia, organitzat per Caracol Televisión. És un festival on cada any porten a humoristes hispanoparlants de tot el món i enguany m’han cridat a mi. Porto ja dos mesos preparant-los i adaptant-los i s’emetrà al desembre. També estic enfeinat amb la cançó d’aquest any de la Fira d’Albacete, que no sé si la gent la coneix, però els convido a què hi vagin perquè al·lucinaran. A Espanya és bastant coneguda i ja et dic, són uns dies de festa a tot gas. 

–Ja per anar acabant... sabria quedar-se amb un moment de tota la seva carrera? 
–Te’n diré dos. Un és la gravació del programa d’El club de la comedia per tot el que hem comentat i l’altre és una anècdota que vaig viure aquest mes amb un noi de 14 anys que em va venir a veure després d’una actuació a Albacete. Em va dir que es volia treure una fotografia amb mi i que seria la segona, perquè la primera va ser fa 15 anys. Em vaig quedar al·lucinat, les dates no quadraven! Llavors em va ensenyar una altra foto dels seus pares amb mi i on es veu a la seva mare embarassada d’ell. Me’n recordo que el noi es deia Álvaro i va ser un moment molt bonic i tendre, sobretot en veure com van passant les generacions i la gent em continua seguint i veient les meves actuacions.