‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Àlvaro Rodríguez, director de cinema andorrà i qui amb només 32 anys ja compta amb tres curtmetratges propis sota el braç, a banda d’altres produccions audiovisuals. Tots tres han arribat fins a festivals com el Festival de Sitges i dos d’ells inclús a l’Scream Fest de Los Angeles. Amb ell parlem sobre aquesta fita, la difícil situació del cinema a Andorra o el seu següent gran projecte: dirigir el seu primer llargmetratge.

–De quina manera arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Des de ben petit consumia molt cinema en l’àmbit familiar, ja que a casa érem molt cinèfils. 

–Es veia arribant a professionalitzar-se en aquest món? 
–He passat per moltes fases abans de tenir-ho clar. En un primer moment vaig veure Jurassic Park i em vaig obsessionar fins al punt de voler ser paleontòleg. Després em va passar el mateix amb Indiana Jones, només que en aquest cas em vaig entossudir amb ser arqueòleg, i amb Salvem el Soldat Ryan, que no és que volgués ser militar, però sí em va donar per la història. No va ser fins més endavant quan em vaig adonar que el de veritat volia era ser jo qui expliqués aquelles històries. 

–En quin moment va ser això?
–Va ser quan vaig provar de veure què era això d’estudiar cinema. Em vaig formar a l’escola de cinema ‘Bande à part’, a Barcelona, on hi havia un professor que es deia Lluís Aller. Amb ell fèiem classe durant 12 hores a la setmana i va ser quan em vaig adonar que em flipava tot aquest món. Però si he de quedar-me amb un moment exacte et diria el rodatge del meu primer curtmetratge, Wolves, on vaig poder coincidir amb un actor de la talla d’Isaak Fèrriz. Va ser una experiència brutal, ja que ell era un actor professional i nosaltres uns simples estudiants, però es va prestar ràpidament.

–Suposo que això li va obrir tot un món de possibilitats.
–I tant, especialment pel que fa als festivals. A ‘Bande à part’ havíem fet algunes assignatures on ja ens van explicar tot el que té a veure amb els recorreguts, però fins que no et fiques dins d’un amb una obra teva no saps realment el que és. Jo venia de fer quatre videoclips musicals i exercicis per a la universitat, llavors el fet de poder presentar Wolves al Festival de Sitges va ser espectacular.

–Si no m’equivoco, cap cineasta andorrà ho havia aconseguit abans.
–I continua sense haver-ho aconseguit ningú més. El Festival de Stiges és el més important del món en cinema fantàstic i a la secció oficial de curtmetratges reben milers de projectes, seleccionant només uns 25. Que entrés amb Wolves va ser brutal, encara que no sabia ben bé tot el que significava. El curtmetratge que guanya entra en una preselecció pels premis Òscar i els Goya, a més de competir en el premi Méliès d’Or, on guanya el millor curtmetratge fantàstic europeu. El més maco és que quan vaig anar a presentar-ho encara es feia a l’Auditori de Sitges, per on passen totes les pel·lícules més rellevants i amb una capacitat per a 1.500 espectadors. Encara que pels curtmetratges el públic sol ser d’unes 600 persones, ho recordo com un dels millors moments de tota la meva vida.

«Cap altre cineasta andorrà ha aconseguit encara arribar al Festival de Sitges»

–Una fita que es va tornar a repetir amb els seus dos següents curtmetratges, Le blizzard i Under the Ice.
–És el premi més gran a escala professional que he tingut mai. És cert que vam passar de projectar els curtmetratges a l’Auditori a fer-ho a la Sala Tramuntana, que té una capacitat més reduïda per 400 espectadors, però la secció oficial continua funcionant de la mateixa manera i les emocions són igual de màgiques. 

–Com a cineasta, com es rebre aquest reconeixement? 
–Quan estic de ‘baixona’ intento sempre pensar en això, perquè al final els curtmetratges són molt cars de fer i no tens un benefici econòmic com a tal. Llavors ho penso i dic: «He estat més d’una vegada a Sitges, a l’Scream Fest de Hollywood i en altres festivals qualificadors de premis Òscar, així que alguna cosa bé he fet fins ara». S’ha de continuar per aquest camí i no deixar d’intentar-ho mai.

–Amb tots tres va seguir el mateix procés de creació? O es definiria com un director «sense mètode»? 
–Més que un mètode fix, tots tres van néixer des de punts diferents. Wolves ho fa d’un exercici de guió de dues pàgines que vaig fer a la universitat i que va agradar molt a tothom. Era un exercici de suspens que portava el títol d’Un cartucho de escopeta brilla i on un home s’havia de salvar de dos llops dins de la mateixa casa. El que vaig fer va ser reescriure sobre aquest guió i passar-ho a un moment històric que a mi m’agrada molt, com és la Segona Guerra Mundial, i que el protagonista fos un pilot de la Royal Air Force que havia de fugir de dos nazis. La primera vegada que ja vaig escriure un guió des de zero pensant en un curtmetratge com a tal va ser amb Le blizzard, on reprenc el context de la Segona Guerra Mundial. Mentre que Wolves comptava amb elements de realisme màgic, en Le blizzard, com que ja havia recorregut festivals de gènere fantàstic i terror, vaig intentar buscar més aquest punt de ciència ficció i suspens fantàstic. Va ser el que va tenir millor camí, però sí que em vaig trobar que era massa fantàstic pels festivals genèrics i massa light pels de terror pur. Sitges sí que està més obert a aquestes visions paral·les, però per exemple el BIFAN de Corea del Sud és un lloc on no he pogut entrar mai perquè és una miqueta més salvatge. És per això que amb el meu tercer curtmetratge, Under the Ice, tot i tocar un tema personal, faig una seqüència de terror pur. És l’evolució d’anar coneixent els diferents festivals durant aquests anys.

–Quin és aquest tema personal que podem trobar a Under the Ice? 
–La mort del meu pare, a qui vaig perdre fa vuit anys. En el seu moment vaig patir el dol, però ja feia uns quants anys que tenia malsons recurrents on ell estava viu i hi havia un sentiment de culpa per part meva que no entenia molt bé d’on venia. La idea va sorgir a partir d’això i tracta sobre un nen al qual se li mor el seu pare i tot el procés de negació que es travessa en una situació així. La història té un fantasma real, però a mesura que avança la trama acabes descobrint que no és un mort qui persegueix al nen sinó que és el seu pare, llavors aquest terror es converteix en un fet més emocional. Va ser un projecte complicat per aquests canvis de gènere, a més que posteriorment la meva mare també va morir per una malaltia. És un curtmetratge que li dedico a tots dos, encara que és un sentiment agredolç, però és el més personal de tots i del qual estic més orgullós.

–Imagino que bolcar aquesta caixa de sentiments en un projecte que mostrarà al públic no deu ser fàcil. 
–Qualsevol projecte que presentis al públic mai ho és. Recordo els videoclips que vaig gravar amb el grup Persefone, amb els quals vaig patir suors importants. Sí que és cert que amb Under the Ice, no sé si per costum, he estat més relaxat. El que va ser molt dur va ser tot el procés d’escriptura, ja que tenia clar que era una dedicatòria al meu pare, però es va sumar la responsabilitat de dedicar-li també a la meva mare. Ja et dic, és un sentiment agredolç perquè podrien haver sortit coses millors, però en general estic content.

«Si aixeco un projecte no serà gràcies a l'ajuda o els diners de gent del país»

–Amb ell també va fer el salt a l’Scream Fest a Los Angeles, on ja havia estat prèviament amb Le blizzard. Com va ser viure de nou aquesta fita?
–Fa una il·lusió tremenda. L’Scream Fest se celebra al Chinese 6 Theatres de Hollywood, un dels cinemes més clàssics del món. Tot i no ser un festival tan gran com el Festival de Sitges, d’allà han sortit pel·lícules com Paranormal Activity. Hi ha molts productors que passen a veure els curtmetratges i conec directors que, gràcies a projectar-se allà, han acabat fent una pel·lícula. Amb Le blizzard també vaig anar al Festival Fantasia del Canadà, segurament el segon més important del món, però t’he de dir que ni aquest ni tampoc a l’Scream vaig poder viatjar presencialment i és una llàstima. A més, hi ha certs festivals més grossos que tenen un gran contigut de periodistes especialitzats en curtmetratges. Jo per exemple vaig descobrir dos mesos després a IMDB una crítica sobre Le blizzard d’algú que l’havia vist a un festival. Això fa il·lusió, sempre que no siguin molt destructives! [riu].

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient pel cinema o manquen recursos?
–Aquest primer ajut de 100.000 euros és un pas endavant, però encara és insuficient. M’agradaria creure que tant els polítics com la gent comencen a ser conscients que es necessiten molts més recursos, perquè l’entorn d’Andorra és brutal i pots muntar produccions molt grosses, si no mira l’efecte turístic que ha provocat Joc de trons a Girona després d’haver rodat allà. Entenc que és un país petit, que té els recursos que té i que, encara que la cultura és necessària per a tothom, no és vital i si hi ha altres conflictes s’han de tractar primer, com per exemple la problemàtica de l’habitatge que parlaves en el teu article l’altre dia. A més, s’ha de tenir en compte que a Espanya una producció petita o mitjana no baixa dels dos o tres milions, llavors la meva pregunta és: «A qui volen ajudar? A la gent d’Andorra o els hi és indiferent i el que només volen és que lluir el país?». Per al meu primer curtmetratge no em van donar cap subvenció pública i va ser dur, però en els altres dos sí que he pogut comptar-hi, tot i que per part meva he hagut de fer una inversió tan gran que fa que ara mateix sigui impensable que pugui aixecar un altre projecte.

–Aquest conflicte ha comportat que molts cineastes es vegin obligats a marxar fora del país en pro d’obrir-se un camí en la indústria.
–Els directors d’aquí no podem creure que cadascun rodarà una pel·lícula a l’any perquè és impensable. Des de les institucions s’ha de donar suport als talents que comencen a destacar al país, sempre i quan els tècnics dels ministeris siguin conscients i coneixedors de quins són els mèrits en aquest àmbit. No tots els festivals valen, hi ha alguns online en els quals pagues 20 euros d’inscripció i ja tens una selecció a Moçambic, per exemple. Ja et dic, hem d’entendre que Andorra no serà el nostre bressol sempre i si aixeco un projecte no serà gràcies a l’ajuda o els diners de gent del país, sinó d’una productora de fora d’aquí.

«El cinema és un sector extremadament competitiu, on només els millors continuen treballant»

–Costa cada vegada més fer-se un forat dins d’aquest món?
–Sempre ha sigut difícil. El cinema és un sector de l’audiovisual extremadament competitiu, on només els millors comencen a fer roda i continuen treballant. Hi ha gent molt famosa que ha fet tres pel·lícules increïbles, però a la quarta l’han pifiat tant que ja no ha rodat mai més. 

–I dins d’aquesta competència, que té Àlvaro Rodríguez per diferenciar-se de la resta de cineastes?
–Que difícil! [riu]. Potser et diria que el meu imaginari, em sento una persona força lliure quan escric i creo. No serà el més Hollywood, però sento que hi ha una part meva en tot el que faig i això em fa estar molt content i orgullós.

–Fent la vista enrere, sabria quedar-se amb un moment de tota la seva carrera professional?
–Mmm... sí. La primera vegada que vaig anar al Festival de Sitges amb Wolves i el dia que la meva mare va veure el meu últim curtmetratge. 

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Estic treballant en el meu primer llargmetratge i ara em trobo amb el two-page, que és un resum de la idea per poder vendre-la a diferents productores. És un projecte que passa majoritàriament dins d’un sol espai, una ambulància, i on van a buscar a una dona extremadament ferida, però que no entenen com pot viure amb la magnitud de les ferides que té. Tot comença com un thriller que s’acaba convertint en terror i, encara que hi ha pocs personatges, la història va creixent cada vegada més. És complicada d’escriure, però ja estic buscant específicament que sigui una pel·lícula bastant més senzilla de rodar. Amb els curtmetratges ja vaig patir prou i crec que quan fas el salt al llargmetratge has de ser conscient que, com més controlat ho tinguis tot, millor sortirà. I encara que el terror no és el gènere que més consumeixo, sí que és on em sento més còmode. Per cert, que no ho he dit, però el títol de la pel·lícula en la versió americana serà 911, mentre que en la versió més pròxima es titularà 112.