Cantant de ‘trap’ i graduat en Disseny Industrial, Damià Rodríguez és un dels artistes més reconeguts del panorama urbà català. Més conegut com a Lildami, aquest terrassenc de 29 anys porta ja sis discs sota el seu segell, sent l’últim d’ells ‘Dummy’, on s’emmarca el seu tema més exitós: ‘Supermercat’. Aquesta nit, a les 22.30 hores, arriba a Sant Julià de Lòria per actuar a la Festa Major i des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ell d’aquest fet, així com d’un repàs de la seva trajectòria i la visió que té de la indústria musical.

–Com un graduat en Disseny Industrial arriba al món de la música?
–Per sort o per miracle. No tinc una formació musical ni he estudiat solfeig o producció, ja que tot el que he après mínimament ha sigut de manera autodidàctica. Crec, però, que la música no és saber només cantar o produir, sinó que, com qualsevol altre art, hi ha una part comunicativa molt important. I les carències que tinc a l’hora de crear una roda d’acord les supleixo amb una bona comunicació. 

–Les seves lletres destaquen per donar un missatge positiu, però fins a quin punt això és possible sempre? Costa a vegades trobar la part positiva de la vida?
–Penso que tinc lletres de tota mena, però sí que és cert que si mires la ‘foto gran’ preval un missatge optimista. El món ja està prou fotut perquè a sobre les cançons retroalimentin aquesta situació. Tinc cançons amb crítica social, d’altres més tristes... tot i això, m’agrada fixar-me en les coses bones i no tant en les dolentes. 

–I en què s’inspira a l’hora de crear aquestes cançons? Diria que és un compositor amb un mètode fix?
–Tot el contrari. La inspiració et pot venir en qualsevol moment, a mi normalment em sorgeixen les idees quan condueixo o vaig fent coses per casa. A partir d’aquí, me les apunto al mòbil i després les desenvolupo a l’estudi. El que més em costa i crec que marca la diferència és trobar una temàtica que no sigui l’amor o fets abstractes. A mi m’agrada parlar de coses concretes i pintar espais o escenes que la gent pugui representar al seu cap. 

–És un dels cantats de ‘trap’ en català més reconeguts de tota Catalunya. Hi ha pressió davant d’un fet així?
–No hi ha pressió perquè no sé fins a quin punt pot ser certa aquesta afirmació i tampoc és un títol que vulgui dir res. Hi ha molta gent que està fent coses increïbles des de fa molt de temps, però sí que és cert que en un espai mainstream com ràdio o televisió no hi havia hagut abans una figura com la meva. Llavors més que pressió hi ha un orgull de dir: «Ostres, tant de bo això serveixi per obrir portes i que la gent que vingui darrere faci encara coses més bèsties».

–La seva música va acompanyada també d’una estètica molt particular. L’ha beneficiat això o a l’inrevés?
–Si hagués de triar, seria més positiu que negatiu. Crec que la indústria musical, quan ho portes a la professionalització, funciona com una empresa qualsevol on vols que el teu producte sobresurti. Entenc que la meva forma de vestir, que és un fet totalment natural i era com jo ja vestia abans que la música m’anés bé, és un factor positiu perquè la gent recordarà abans el noi amb ulleres de cor que no pas el noi vestit amb texans i polo. 

–Creu llavors que la indústria musical està preparada per a comptar amb veus ‘dissidents’ com la seva o encara impera una mena de classisme?
–El que crec és que hi ha gent molt més trencadora que jo i amb apostes més transgressores a l’hora de vestir o enviar un missatge. La meva intenció és ser jo mateix en tot moment, diguin el que diguin. Tot i això, crec que la indústria no està tan preparada com pensem, però el públic sí.

–El que sí que sembla és que cada vegada s’està tornant un mercat més competitiu, on tothom pot entrar.
–Jo estic a favor sempre de la democratització de tots els sectors. L’avenç de les xarxes socials, de la tecnologia o dels programes musicals televisius són fets positius i que han fet que ja no vagi enllaçat el fet de fer música o expressar-te musicalment amb haver estudiat quatre anys a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) o vuit anys practicant solfeig. Que després funcioni, que a la gent li agradi o que estigui ben fet ja és un altre tema, però d’entrada crec que baixa bastant la línia d’iniciar-te en la música. Un exemple d’això és que ja no necessites estudis de 200.000 euros per fer segons quines coses.

–El 2019 va fer el salt de YouTube al món real amb el seu disc ‘Flors mentre visqui’. Què el va portar a prendre aquesta decisió?
–Tot va ser arran de signar a finals del 2018 el meu primer contracte discogràfic. Va ser la primera pedra de fer música fora del que era Internet, no només amb un disc sinó també amb una gira per tota Catalunya. Es podria dir que va ser el moment on tot es va materialitzar i professionalitzar.

–Des de llavors, porta quatre anys traient música ininterrompudament. Quin balanç fa de tot aquest temps?
–Més que positiu. M’ha servit per entendre com funciona, així com un munt de coses que estan bé i d’altres que potser no tant. Estic molt content i penso que soc una persona privilegiada de poder dedicar-me al que em dedico. Em fa llevar cada dia i ser feliç, t’ho prometo. 

–No podem no parlar del seu single ‘Supermercat’, la cançó que més «ho ha petat» i ha batut rècords d’escoltes a YouTube i Spotify. Què té per connectar amb el públic d’aquesta manera?
–Al final les coses que menys t’esperes són les que millor acaben funcionant. ‘Supermercat’ és un tema que m’encanta, amb una lletra molt divertida, però en cap moment vaig pensar que la gent arribés a empatitzar tant. Quantes persones s’han enamorat en un supermercat? Segurament poquíssimes. I pot semblar que sigui una temàtica molt de nínxol, però al final crec que és el tema més transversal que tinc i és preciós veure com en un concert gaudeix la cançó des d’un nen de vuit anys a un jove de setze o uns pares de quaranta. 

–Precisament, ‘Supermercat’ s’engloba dins del seu últim disc, ‘Dummy’. Què ens pot explicar d’ell?
–És el meu disc més pop, una transició cap a aquest estil perquè és on em sento còmode, però sense oblidar les arrels. Jo vinc del rap i a ‘Dummy’ hi ha temes purament rapejats, llavors es caracteriza per aquestes bandades entre els dos estils. I sobretot és el que comentàvem al principi, té un missatge positiu, però alhora una crítica social pudent i unes ironies que trobo bastant divertides. 

–I com va sorgir una proposta com aquesta?
–Prova i error. Ja porto temps fent temes més melòdics o més ‘cantables’ i entre el meu segon disc i la sortida de ‘Supermercat’ em vaig adonar que em sento molt còmode fent temes d’aquest estil a l’estudi de gravació. Són cançons que sorgeixen de forma natural i que les interpreto com cançons meves, no se’m fa estrany. 

–Imagino que la resposta del públic estarà sent també positiva.
–I tant! M’adono sobretot que és un disc que funciona molt bé en directe i la resposta als concerts està sent genial. A més, aquest any especialment hem preparat un directe molt bo i crec que es nota. Són un tipus de temes que, encara que potser no has tingut l’oportunitat d’escoltar, si ho fas en directe són graciosos i et conviden a ballar. 

–També en els últims anys ha participat com a jurat i presentador de diversos concursos de televisió. Suposo que és tot un canvi passar de ser el ‘jutjat’ a fer-ho vostè mateix. 
–Sí, sobretot perquè mai havia fet res de forma professional per televisió, més enllà d’anar a fer una entrevista o a cantar. Era tot un repte professional que em venia de gust fer i estic molt content i agraït que m’hagin donat l’oportunitat. És un registre nou que no havia fet abans i m’he sentit especialment còmode.

–I què diria que és el que li ha portat aquesta nova faceta televisiva? 
–És el que et deia, era un repte professional que no havia tingut l’oportunitat de fer abans i m’ha permès aprendre com funciona una mica la televisió i com desenvolupar-me en ella. Ho agraeixo molt perquè a la meva música, que ja era de la forma que era, se li ha donat un altaveu perquè persones que potser tenien barreres o prejudicis s’apropin a escoltar-la i els hi acabi agradant. 

–Ara arriba a Andorra com a plat fort de la Festa Major de Sant Julià de Lòria. Què podem esperar del concert? 
–Bon rotllo i una estona per ballar i a estones també reflexionar, però sobretot ganes de passar-ho bé. L’experiència que estic tenint amb la gent que ve als concerts és d’un públic que potser ve sense cap mena de pretensió i de sobte descobreix unes cançons i un estil de música que potser no havia escoltat mai, però que li agrada. 

–El concert s’emmarca dins de la seva nova gira. En quins altres llocs el podrem veure pròximament?
–Aquests dies hem estat de festivals a l’Acampada Jove i al Paupaterres, i tot just abans de venir avui a Sant Julià hem estat a l’Empordà Music Fest. Després continuarem rodant pel Festiuet, tota la zona de la Costa Brava, Platja d’Aro... tocarem bastant tota la geografia catalana. 

–Això serà com si el fes escollir entre un dels seus suposats fills, però de totes les seves cançons, amb quina es quedaria?
–Sens dubte, ‘Supermercat’ per tot el que hem comentat i el que ha significat a la meva carrera, ja que va ser un abans i un després i li tinc molt d’apreci. I si no fos aquesta... no et sabria dir, tinc records diferents amb totes i signifiquen molt per a mi. Mira, pensant-ho podria ser ‘Maleducao’, és una de les cançons més antigues, però m’encanta perquè va ser el punt on vaig començar a creure que el fet de dedicar-me a la música podria arribar a ser mínimament seriós.