«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Marc Colomines, barceloní afincat a Andorra i amb una més que clara vocació per la tecnologia audiovisual. Aquesta li ha permès crear els seus propis mons paral·lels, els quals posa en funcionament a través de ‘blit.studio’, d’on és creador i director. Sota el segell d’una realitat virtual com a bandera, Colomines ens mostra avui tot el que la tecnologia és capaç d’oferir als continguts audiovisuals, així com una altra eina que cada vegada comença a fer més ressò en el nostre prisma social: la intel·ligència artificial.

–Com arriba l’audiovisual a la seva vida? Era un fet que somiava des de nen?
–Va arribar a través de la fotografia, que va ser el que jo vaig estudiar. Tot es remunta a quan anava a l’institut i un amic de la meva tieta, que venia de Nova York i era foto periodista, es va quedar una temporada a casa nostra. La seva vida em va fascinar: el fet de fer fotos per tot el món, la creació... no era només la tècnica en si, sinó el seu estil de vida en general.

–Imagino, però, que no es podria imaginar arribant fins al punt en què està ara. 
–Vaig començar amb la fotografia, però tot evoluciona tan de pressa que quan vaig estudiar encara es feia tot en analògic. El món digital va començar a entrar a mitjans de la carrera, al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM),  i quan vaig acabar-la va ser el moment en què va entrar a la universitat la primera càmera digital. Llavors la meva evolució ha sigut tant tecnològica com creativa, totes dues han anat lligades i el que mai podria haver arribat a imaginar és fins a quin punt la tecnologia ens podria oferir avui dia dur a terme experiències de realitat multimèdia, on et poses unes ulleres i et transportes a un món paral·lel.

–Segur que també recorda el projecte que el va captivar i el va fer enamorar-se del tot d’aquest món.
–No soc molt de determinar un projecte en concret o tenir clar un director o pel·lícula que sigui un referent. Crec que al final va ser un conjunt, ja que des de sempre m’he alimentat molt de les exposicions. Recordo de ben petit anar amb els meus pares a veure’n constantment i des que vaig començar a estudiar fotografia ja vaig entrar en tot el que és el món audiovisual. Mentre estudiava a Terrassa em vaig fer soci de la Filmoteca de Catalunya, on anava pràcticament cada tarda a veure alguna pel·lícula. Era una alimentació d’aquest món en dosis enormes. Sí que és cert, però, que del món de la fotografia sí que era i soc molt fan del Visa Pour L’Image, un festival de foto periodisme que se celebra a Perpinyà i on hi ha unes exposicions espectaculars. Des d’un inici ja va ser un referent en la meva educació fotogràfica.

–És el creador i director de ‘blit.studio’. En què consisteix exactament aquesta proposta?
–Nosaltres treballem tant per la realitat virtual com per la publicitat. Heu vist per les xarxes socials aquests anuncis on apareix la cantonada d’un carrer i hi ha un visual que surt de la pantalla? Doncs aquesta és la mena de publicitat que nosaltres fem. Últimament estem treballant bastant amb aquest format i com sempre enfocats en la tecnologia, la diversitat i la creació de contingut audiovisual. Aquella expressió d’Out of the box en el nostre cas significa sortir de la pantalla literalment. 

–Imagino que en el seu estudi treballen a raó d’encàrrecs per part dels clients. Quins solen ser els més demandats per part d’aquests?
–Tots els projectes són diferents i l’únic en què s’assemblen els uns als altres és en el format o en la tipologia: si és una realitat virtual, si és un mapping, si és interactiu... Això és el bo i el dolent a la vegada de la nostra feina. El bo perquè sempre és un món nou i experimental, on ens encanta explorar noves formes i llenguatges, però en l’àmbit empresarial es fa complicat perquè no hi ha manera d’amortitzar els coneixements. Sempre estem començant pràcticament de zero. 

–Hauran dit que no també a alguns projectes. És difícil prendre aquesta decisió en segons quins casos?
–La nostra política sempre ha sigut dir que sí a tots els projectes, mai ens ha fet por per més gros que fos o per poc temps que hi hagués. Al final el que nosaltres fem és donar solucions a la gent, no només se’ns busca per una creativitat. Com fem projectes tan tecnològics, el factor de la tecnologia vs. la creativitat i el temps s’ha de regular una mica per veure què podem fer en el temps que tenim o quina creativitat podem donar segons els recursos que tenim. En tot cas, els projectes més aviat cauen per si mateixos quan són inviables per temps i això és el que possiblement més costa: fer entendre al client el que és triga en dur a terme un projecte que se’ns demana.

–Molts dels seus projectes fan ús de la intel·ligència artificial. Com és treballar amb una eina com aquesta?
–De fet, l’únic treball comercial directe en què hem treballat amb intel·ligència artificial és el concert ‘Khrôma Live’, al Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany, juntament en col·laboració amb el Museu Carmen Thyssen. Vam adaptar una sèrie d’obres cedides pel museu amb l’ús d’aquesta intel·ligència per crear un espectacle visual d’una hora de duració, on ho combinàvem amb tècniques més tradicionals i més d’animació. En el nostre dia a dia sí que utilitzem molts programes d’edició de vídeo o d’imatge que fan ús de la intel·ligència artificial, però ja la integren com a eina pròpia. 

–Pensa llavors que tant creadors com espectadors l’hauríem de començar a integrar cada vegada més?
–Clar, n’hem de fer ús com una eina més. La gent s’ha quedat meravellada amb creadors de textos i imatges com ChatGPT, Midjourney o StableDiffusion i es pensa que ve a treure feina a uns quants, però la realitat és que ens la traurà a tots. La intel·ligència artificial ha vingut per simplificar-nos les coses i fer-nos la vida més fàcil. Per exemple, si tu abans feies un dibuix en tres dies i ara el fas en només 30 segons no ha de significar que te’n vagis a la platja la resta del temps, sinó que com a repte professional i creatiu puguis arribar a fer 50 versions més i tenir idees molt més grans. Jo no veig que sigui un perill, és una eina que hem d’utilitzar cada vegada més i que ens permetrà arribar molt més lluny del que hauríem pogut fer per nosaltres mateixos. 

–També va ser el fundador de la productora Alca Films. D’on parteix aquesta idea?
–La idea va sorgir com tots els nous projectes que he anat creant durant aquest temps: a partir d’una demanda i d’una evolució tecnològica. Com et deia, vaig estudiar amb la fotografia analògica, vaig començar a treballar amb la digital i arran d’aquesta el meu primer projecte va ser IMAND, el primer banc d’imatges per Internet a Andorra. Després ja va ser quan va néixer Alca Films, una evolució bàsica que es va donar perquè com tothom ja tenia càmeres digitals, el món de la fotografia era cada vegada menys lucratiu i més competitiu. Va ser el moment en què també començava YouTube i les marques cada vegada demanaven més tenir contingut de vídeo, llavors vam especialitzar-nos en la creació d’aquest contingut visual, des de vídeos d’empresa a vídeos resum.

–Quin diria que és el fil conductor entre Alca Films i ‘blit.studio’? Hi ha realment una connexió entre tots dos?
–Tot va en la línia del que comentàvem abans. Quan ‘Alca Films’ va néixer era probablement l’única productora especialitzada en aquesta tipologia de vídeos i ‘blit.studio’ va ser un altre salt evolutiu en la tecnologia de la imatge. Ja no filmem, és tot creació de contingut generat per ordinador i amb formats no convencionals: animació 2D, animació 3D... La connexió entre tots dos projectes és l’audiovisual i l’evolució tecnològica que hem comentat, com hem passat del vídeo en format tradicional de 16:9 a tot allò que se’n va fora de la pantalla. 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient pel món de l’audiovisual o manquen eines i recursos?
–A Andorra hi ha molt contingut audiovisual i de fet hi ha hagut un creixement brutal quant a productores que sorgeixen del propi país. Al final, l’audiovisual és una eina que amb l’exposició d’Internet té molt de mercat i tothom necessita avui dia vídeos per a les seves empreses, sigui a escala institucional o privada. També crec que cada vegada s’estan veient més apostes cinematogràfiques, sobretot aquelles que venen de fora i utilitzen Andorra com a part de la seva escenografia. 

–El país és un mercat petit, on són poques les productores que es dediquen a fer aquest tipus de contingut. Suposo que això fa que se sumi un cert punt de competitivitat, no?
–La competitivitat sempre és bona perquè ens fa créixer i professionalitzar-nos, així com anar-nos-en fora del país per buscar nous horitzons. Això es nota molt amb els clients que vas tenint al llarg de la teva trajectòria, ja que arriba un punt en què Andorra, en ser un país petit, té un límit que et força a buscar clients fora de les seves fronteres. És un fet que jo trobo positiu, tenint en compte a més que la situació que sigui tot digital et permet també poder treballar en qualsevol part del món. Això no passaria si tinguéssim la necessitat de filmar, però en el nostre cas, que ens dediquem a l’animació i la creació de contingut per ordinador, la ubicació no és un factor determinant.

–I a partir d’aquí, com diria que es diferencien vostès de la competència?
–Crec que, en aquests moments, ‘blit.studio’ no té una competència directa dins d’Andorra. Seria més aviat a l’inrevés, ja que nosaltres ens dediquem a tot el tema de la postproducció. Per tant, som un complement a totes aquestes productores que hi ha al país i amb les que podem treballar conjuntament, ja sigui perquè busquen fer un format diferent o perquè necessiten uns efectes especials concrets pels seus projectes.

–Què diria que és el que més l’apassiona de la seva feina?
–El que més m’agrada és sens dubte la creativitat, el fet de poder pensar projectes nous, buscar referents, la investigació tecnològica... Nosaltres mateixos evolucionem any rere any i l’exemple més clar és que quan vam començar amb ‘blit.studio’, fa uns set anys, treballàvem molt amb el format mapping perquè era la novetat del moment, però ara estem totalment immersos en la realitat virtual en ser la ‘moda’ des de fa tres o quatre anys. I ara ja ve la intel·ligència artificial, quan fa un any només escoltàvem parlar del metavers. 

–I el que potser no li fa tanta gràcia?
–Tot el que té a veure amb la part de gestions empresarials. El fet de tenir un estudi propi, embarcar-te en un projecte així i comptar amb 17 treballadors entre Andorra i Barcelona fa que hagis de gestionar molts temes de papers i això és el que menys m’agrada de tot. 

–I en línies més genèriques, quin és el projecte de tota la seva trajectòria que recorda amb més estima?
–Això és com demanar quin fill m’estimo més! No et sabria dir, hi ha moltíssims projectes que hem fet i que podria destacar, però quedar-me només amb un... és impossible.

–Després de tants anys en la indústria, quin balanç fa? Hi ha encara un «somni per complir»?
–Sempre n’hi ha. La tendència cap a on m’agradaria anar és a formats més artístics, més experimentals, que és un fet que trobo a faltar dels nostres inicis. Ho estem començant a recuperar, ja que per exemple a l’octubre participarem en el Bright Festival d’Alemanya amb una peça immersiva. O en l’última edició del Festival Ull Nu, on també vam exposar una peça creativa nostra. A escala més comercial et diria també participar en la inauguració d’un gran espectacle, semblant a l’Expo de Dubai que vam fer pel Dia Nacional d’Andorra. Llavors el somni per complir seria aquest, crear un espectacle per la inauguració d’un esdeveniment molt gran, com poden ser els Jocs Olímpics, per tirar molt alt. 

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Al setembre tenim programat un projecte per Qannati, una marca de rellotges i joieries de Bahrain que farà la presentació davant de diversos països d’Europa i Orient Mitjà. Serà un sopar espectacle on hi haurà projeccions a les taules, semblant  al que ja vam fer al Sopar Inaugural de la Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat, aquí a Andorra. Aquest és el projecte del qual puc parlar ara mateix i espero poder compartir més informació d’aquí poc a les xarxes socials.