«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Elisabet Terri, qui passada la vintena va decidir deixar enrere el món de la moda per a submergir-se en la interpretació, la seva vocació. Actriu, directora, productora i escriptora, aquesta barcelonesa instal·lada a Andorra va fundar el 2011 la productora Imminent Produccions amb la seva parella, el director Jose Pozo, i des de llavors no han deixat d’acumular èxits, com el curtmetratge Plastic Killer, finalista en els Òscars 2023.

–Com va arribar a parar al món de la interpretació?
–Vaig començar en el món de la moda als 11 anys i des de llavors vaig anar fent cursos de modelatge, desfilades, etc. Entre els 16 i els 22 anys ja treballava exclusivament com a model i vaig anar-me’n a viure a Milà, on em vaig adonar que la moda ja havia arribat a un punt en que se’m quedava curta. Va ser llavors quan vaig decidir anar a Madrid per estudiar interpretació, on em vaig passar vuit anys i on vaig descobrir que actuar era la meva vocació.

–Hi ha un fil conductor que pugui connectar el món del modelatge amb la interpretació o realment són tan diferents com semblen?
–Totes dues no deixen de ser un fet artístic on et poses davant d’una càmera, encara que la moda està més centrada en fotografies i desfilades. Sí que és cert que la moda et demana un cert personatge, sobretot d’actitud: més rialler, més rocker, més underground... tot depèn de la roba o la marca que estiguis promocionant. La interpretació, en canvi, és un món més complex on les protagonistes són les emocions, un fet que la moda passa més per sobre. Tot i això, encara faig alguna coseta de moda quan puc, ja que és un món que em continua agradant molt. 

–Al llarg d’aquest temps s’ha anat formant també amb professionals de la talla de Fernando Colomo, Lluís Homar o Macarena Pombo. 
–Sí, amb tots ells he fet diversos seminaris i són gent amb qui tant de bo pugui arribar a treballar algun dia. El Fernando Colomo és un home molt tranquil i simpàtic, i recordo anècdotes molt gracioses d’aquell seminari que vam fer. Amb el Lluís Homar vaig viure també moments molt especials perquè ell, en les seves classes, sempre es ‘despullava’ i es posava en la pell dels alumnes, i això és d’agrair.

–Com veu la posició actual de la dona en la indústria audiovisual? Queda camí encara per a fer?
–Queda molt per fer en el món en general, només ens hem de fixar en com el partit polític de Vox està pujant cada vegada més a Espanya. Pel que fa a l’audiovisual sí que s’ha avançat, però el que fa por és tornar enrere, a aquells anys on les dones érem unes simples acompanyants. Tot i això, i encara que estic absolutament a favor que les dones estiguem presents d’una manera activa en aquest món, també penso que no pel fet de ser dona aquesta ja tindrà més talent que un home. Es tracta de ser igualitaris, on l’ideal seria llegir un guió i no saber qui l’ha escrit o veure una pel·lícula i no saber qui l’ha dirigit. És cert, però, que amb el detriment que hem patit sempre s’hauria de posar una mica més de pes en el costat de la balança de les dones, encara que no sigui del tot just. 

–I en el seu cas, s’ha sentit menyspreada com a dona alguna vegada en aquesta indústria?
–Mai, potser perquè el meu caràcter no ho ha permès. En el moment en què he vist alguna cosa que no m’acabava d’encaixar, ja no com a dona sinó com a persona, ho he fet saber i no m’he deixat trepitjar. Alguna vegada sí que he notat, sobretot al món de la producció, que pel fet de ser una dona jove i actriu no m’han pres tan seriosament com a un home que ja porta més temps a la professió. Sempre he pensat el mateix sobre aquest tema: si m’intentes invisibilitzar vol dir que no tens la suficient capacitat per veure la meva capacitat. 

–El 2011 va començar el seu camí com a productora de cinema a Andorra amb Imminent Produccions. Com va sorgir aquest nou inici?
–Era un pas lògic que es fa quan et dediques a actuar i arriba un moment en que tens una posició superior per explicar històries. El meu soci i parella, el Jose Pozo, és director i guionista, i tots dos vam pensar que érem prou autosuficients com per a no esperar només trucades externes i començar a fer-ho pel nostre compte. No hi ha moltes productores a Andorra, però en l’àmbit curricular potser som els que tenim una extensió de llargmetratges més llarga. 

–Com bé diu, són de les poques productores que hi ha al país que es dediquen a fer cinema. Suposo que també deu haver-hi un cert factor de pressió en voler mantenir la posició que tenen en l’actualitat.
–Sí. En el sentit que, d’alguna manera, no som molts a Andorra i si baixem el ritme, veiem que hi ha com una mena de paràlisi. Hem d’estar sempre actius, tot i que no sabem si realment tothom sap veure el que estem intentant fer al Principat. Nosaltres fem cinema perquè ens agrada, sigui aquí o a un altre país.  

–Porten coproduïts vuit llargmetratges i estan en fase de desenvolupament d’un parell més. Quin és el que van viure d’una manera més especial?
–Pel que va costar, et diria que Nick. Va ser la primera producció que vam rodar amb Imminent Produccions l’any 2014 i va estar dirigida pel Jose. A més, jo també hi actuava i per a mi va ser tot un repte perquè era en anglès. És cert que no tot va ser color de roses, ja que teníem un pressupost mínim, malgrat tenir el talent i l’experiència suficients per a fer-ho, però va ser l’impuls necessari per veure que podíem. I mira, ja portem més de 10 anys com a empresa. 

–I amb quins temes o gèneres diria que gaudeixen més o es troben més còmodes a l’hora de treballar-los?
–No tenim predilecció per cap gènere en concret, nosaltres treballem en funció del que ens ve de gust fer en el moment que entra un projecte o un altre. Hem fet des de comèdies fins a drames, thrillers, documentals... en definitiva, crec que hem tocat bastants pals. L’últim curtmetratge que va dirigir el Jose va ser Plastic Killer, una comèdia negra que va arribar a ser una de les 15 finalistes en els Òscars 2023. Crec que és una fita molt important i no s’ha donat el prou valor que mereix, ja que, tot i que es va rodar a Madrid, no deixa de ser una producció andorrana feta per gent que treballa al Principat.

–Entenc que, per les seves paraules, no està del tot satisfeta amb l’aposta que es fa per part del país cap al cinema.
–Falten molts professionals a Andorra, però evidentment és un país petit i molta gent que es vol dedicar a això acaba marxant. El Govern ha posat en marxa unes subvencions per ajudar a la indústria del cinema i esperem que, tal com han promès, pugin a 200.000 euros l’any que ve. Però sí, falta apostar més, ja que no s’adonen del que suposa el cinema a escala turística. I això ja ho dic obertament, Andorra Turisme és el ministeri que sens dubte hauria de posar el focus en intentar ajudar a fer que l’audiovisual millori perquè tenen molts més recursos dels que potser pot tenir el Ministeri de Cultura. 

–No deu ser fàcil tampoc veure com a Andorra no està prou reconegut el seu treball i, en canvi, internacionalment sí que està rebent aquest feedback positiu. 
–Com et dic, Andorra no s’acaba de creure que aquí es pot fer cinema. Som pocs al país i si no s’ajuda d’una manera activa per part dels ministeris, és difícil que puguem aixecar aquesta indústria. Nosaltres hem aixecat i participat en projecte com 42 segons, una coproducció amb Universal Pictures Espanya i que ha fet més d’un milió d’euros a taquilla, però ja depèn d’ells que vulguin que el cinema a Andorra sigui una realitat o només un simple miratge. 

–Parlant de ‘Plastic Killer’, el vostre últim curtmetratge, quin és el missatge que volien fer arribar amb ell?
–És una crítica social de la hipocresia humana. Moltes vegades ens omplim la boca parlant del medi ambient i del reciclatge, però realment fem molt menys del que diem. El plàstic està molt present a les nostres vides perquè és molt útil, però la qüestió és com ho fem servir, com ens desfem d’ell o com el podríem aprofitar millor per a no fer un sol ús. Plastic Killer és també una comèdia negra, una sàtira, i el que pretén és que el públic passi 20 minuts simpàtics enfront de la pantalla. És un projecte que ens ha aportat moltes alegries, la veritat.  

–L’any passat també van viatjar fins als Estats Units per rodar el documental ‘Unusual Journey’. Què ens pot explicar?
–Es tracta d’un documental sobre com aixecar un projecte de llargmetratge que es vol rodar als Estats Units i vam rodar el que serien els ‘passos primitius’: gravar les localitzacions, fer les rutes de rodatge, temes de preproducció, etc. El guió va quedar entre els cinc finalistes del Big Break 2020, que és un dels festivals de guió més importants del món. Es van presentar més de 3.000 guions, així que imagina’t. 

–Les diferències entre rodar una producció a escala nacional a fer-ho internacionalment han de ser bastant grans.
–Al final fer cinema és el mateix a tots llocs, l’únic que canvi és l’idioma i que, a escala nacional, resulta molt més fàcil entendre’t perquè és català o castellà. Sí que és cert, però, que especialment amb els Estats Units o amb altres països que tenen cultura de la indústria, notes molt el grau de professionalització. És el seu medi natural i aquí encara és tot molt incipient. 

–Directora, productora, actriu, escriptora... Imagino que haver treballat en tants àmbits dona la possibilitat d’abordar un projecte amb multiplicitat de visions.
–Evidentment, com tot a la vida, crec que com més coses sàpigues fer o més pals hagis tocat, més recursos tindràs per treballar. Penso que el fet de dirigir em fa millor actriu, i viceversa.

–Seria capaç de quedar-se amb només un de tots aquests pals?
–Potser la interpretació perquè és d’on neix tot. Crec que és una pulsió que porto a dins, molt forta. En segon ordre d’escala et diria la direcció i ja per últim l’escriptura i la producció. Produir és un fet que es dona més per necessitat, ja que és bonic, però a la vegada també molt més sacrificat i menys agraït. I sobre l’escriptura, és una feina molt solitària. 

–I després de tots aquests anys a la indústria, què diria que és el que més l’apassiona i el que potser no tant?
–El que més m’agrada sens dubte és el fet de crear, explicar històries, fer realitat idees que tens al cap i que arribin a la gran pantalla, etc. O, des d’un vessant més interpretatiu, també m’apassiona poder transformar-me en altres persones o personatges, així com rodejar-me de gent tan creativa i inspiradora. Per contra, el que menys m’agrada és tot el que té a veure amb la part burocràtica, com aconseguir els diners per la teva producció o demanar ‘l’atenció’ pertinent. És un fet que no em motiva especialment, però que és imprescindible per poder dur a terme tot el procés posterior.  

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Com a productora, estem preparant dos llargmetratges: un escrit i dirigit per mi i un altre pel Jose. En el meu cas, tinc ja feta una primera versió del guió bastant definitiva d’un dels llargmetratges, tot i que mai ho arriba a ser fins que es comença a rodar. La idea és donar el tret de sortida al rodatge l’any que ve, encara que no sabem dates exactes, i hi ha uns actors involucrats que tampoc podem desvetllar encara. Creiem que és una producció que tindrà bastant de ressò en terres catalanes, perquè és una ‘dramedia’ musical, basada en un biopic. En un principi gran part del rodatge anava a tenir lloc a Andorra, però sense el suport del Govern veig molt difícil que es porti la producció aquí, tot i que si finalment el tinguéssim sí que es podria convertir en una coproducció andorrana. De totes maneres, fins que no tinguem una cosa molt més definitiva de dates no podem avançar gran cosa.