Nascut a Barcelona fa 50 anys, Dani Pérez sempre va somiar en dedicar-se al món de l’humor, encara que no es va atrevir a fer el salt fins passada la vintena. Els seus inicis es remunten al Cafè-Teatre Llantiol i des de llavors ha recollit fites tan importants com ser el guanyador del Club de la Comèdia l’any 2001. Ara arriba a Andorra, al centre Unnic, amb el seu nou espectacle, on repassa els millors moments de la seva carrera, i des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ell sobre aquest fet, tota la seva trajectòria o la seva visió de la indústria i el paper de les dones en ella. 

–Com van ser els seus inicis en el món de l’humor?
–Els inicis sempre són durs, encara que tu no ho recordis així. Soc un home de barri i allà ningú feia res relacionat amb això, jo era l’únic que tenia clar que em volia dedicar. Gràcies a anar insistint vaig gravar un vídeo en un teatre de Premià de Mar i ho vaig anar presentant a diversos llocs, però sense cap mena de pretensió acadèmica. Em vaig llençar a la piscina i vaig aprendre gràcies als companys i tota la gent que em rodejava professionalment en aquell moment. On realment sí que vaig aprendre l’ofici va ser en el Cafè-Teatre Llantiol, on ja vaig començar a buscar-me jo mateix la vida, deixant enrere un estil més cabaret per centrar-me en un humor semblant al de Pepe Rubianes, que era el que millor encaixava amb la meva personalitat. Això va derivar en entrar en una companyia infantil, on tothom venia del Col·legi del Teatre de Barcelona i la dinàmica era molt més professional, a banda de permetre’m conèixer tota Espanya amb una gira i comprovar si realment aquest era el meu món. Va ser un procés que a poc a poc es va anar fent a si mateix i on vaig aprendre l’ofici des de zero. 

–S’imaginava, però, algun dia arribant fins al punt en què es troba ara?
–Per a res. Jo de petit volia ser metge, però sí que és cert que sempre he tingut molta facilitat per a fer riure als altres. Gràcies a l’humor mai he tingut problemes i encara que era una mena de cuirassa per protegir-me, també era una manera de fugir d’aquest món i crear el meu propi. Al final, la vida et va portant per diferents camins i jo tinc la sensació de «tenir-ho ja tot fet», llavors això em permet viure en una espècie de relaxació que feia molt de temps que no sentia, com quan anava a l’institut i la meva única preocupació era aprovar l’examen.  

–I ara que ja porta gairebé 30 anys treballant com a humorista, quin balanç fa?
–El balanç és positiu, perquè a mi el món de l’humor m’ho ha donat tot. Pensa també que en el seu moment jo vaig estudiar una FP d’Administració, que era el Guantánamo de l’època, i després volia estudiar la carrera de Filosofia i Lletres, però el meu pare va veure que no hi havia futur d’això i em va tocar posar-me a treballar. Passats tres anys vaig decidir intentar dedicar-me a això i mira, no m’ha anat tan malament. A la persona que realment li he d’agrair és a la meva exdona, la Carmen, ja que va ser ella qui em va donar el suport que va ser el detonant de tot. A partir d’allà ja tot va començar a anar a millor. 

–El 2001 es va proclamar com a guanyador del Club de la Comèdia. Com recorda aquella experiència?
–Recordo vagament aquell període en què, d’alguna manera, estava jugant a primera divisió. Tot va venir arran de fer una actuació a la presó de Trinitat Jove, on un jove em va animar a presentar-me al Club de la Comèdia, un fet que a mi em semblava totalment allunyat. Jo mai m’he volgut dedicar a l’humor per a ser famós, sinó perquè realment és el que sento. Llavors, un dia estava a casa meva i el meu representant d’aquell moment em va pràcticament segrestar, em va plantar en un pàrquing a primera hora del matí sense prendre’m ni un cafè i em fa gravar el monòleg  de ‘L’esquiada’, que va ser amb el que posteriorment vaig guanyar el Club de la Comèdia. En poc més d’una setmana em vaig veure a semifinals i un mes després al Teatre Alcalà de Madrid portant-me el gat a l’aigua. No sé, va ser molt sorprenent, perquè jo en tot moment pensava que se l’emportava el Daniel de la Cámara, ja que era l’únic de tots els participants que ja coneixia a tothom allà.  

–Suposo que això també el va ajudar al fet que se li obrissin moltes portes.
–Clar, és una promoció bestial que mai m’havia pogut imaginar. L’actuació que recordo amb més estima és una que vaig fer a un pub d’un poble petit de Galícia, on estava tothom allà ficat i on l’única il·luminació provenia d’un focus que hi havia a terra i que semblava una moto venint cap a mi. Malgrat això, vaig tenir la sensació que era igual el que expliqués, ja que el contacte amb la gent va ser tan positiu que vaig sortir d’allà amb el cor ple. En aquest tipus d’actuacions vius coses de primera mà que potser, si no, només veus per televisió.

–Recentment ha girat amb l’obra ‘Guasap’, on les noves tecnologies són les protagonistes. Creu que aquestes estan canviant la manera de connectar amb el públic?
–En certa manera sí. Jo soc un home del segle passat, quasi renaixentista i molt medieval en algunes coses, així que ho entenc perquè ho he vist en el meu fill. Per a mi ell és un reflex i un contacte amb la realitat i l’actualitat, ja que no estic gens posat ni en la música d’avui dia, ni en les xarxes... Tot i això, crec que és un «arma» que va amb ells i va acord amb els temps que estem vivint, on tu mateix et pots muntar la televisió que vols veure. És un fet que no es pot criticar, però sí que s’ha d’anar amb compte amb la selecció de continguts que fem. Les noves tecnologies han vingut per a quedar-se i hem d’aprendre a conviure amb elles.

–Ara arriba a Andorra amb el show on repassa els millors moments de la seva carrera. Com va néixer aquesta proposta?
–L’espectacle és el fruit de tots els anys que porto girant, de la meva experiència, on parlo i me n’enric de mi mateix, de com veig jo les coses, etc. És una proposta que no té intenció de donar una lliçó a ningú, sinó que a vegades cometo la petita gosadia de transgredir una mica la barrera i deixo una pregunta a l’aire. La pandèmia  em va ajudar a viure més tranquil, amb una vida en la qual no haig de dependre de les actuacions per subsistir, llavors això m’ha permès viure d’una altra manera que no coneixia. Em considero avui dia com Will Munny a ‘Sense perdó’, que després de treballar com un assassí a sou passa a viure una vida tranquil·la en una granja. Doncs amb el meu cas passa el mateix, només que a mi  de tant en tant em truquen per actuar.

–Com està sent la resposta del públic?
–La resposta ha sigut sempre molt positiva, encara que jo no penso molt en això. La gent ve en definitiva a passar-s’ho bé i riure, que lamentablement és un fet que ens cal més. Nosaltres treballem amb un sentiment que no està prou valorat, ja que l’humor no és només fer un acudit, sinó també és un fet filosòfic, de prendre’s la vida rient. A més, moltes vegades parlar de segons quines coses i de temes personals t’ajuda a curar alguns traumes. Hi ha molta psicologia grupal en el moment en què puges a l’escenari, ja que no hi ha diferència entre el que jo sento i el que sents tu, l’únic que canvia és la manera d’interpretar-ho. El que jo explico en les meves actuacions potser li ha passat a 20 o 100 persones del públic i això et genera una complicitat que no te la pot donar només un bon acudit, ja que es tracta de vivències personals.

–És difícil fer humor avui en dia? Sembla que cada vegada hi ha més límits que no es poden creuar. 
–El problema és que venim d’una mala interpretació, ja que jo de petit seguia a artistes que m’agradaven molt, però que avui en dia estarien detinguts per ser un humor masclista. Penso que el que perilla en l’actualitat no és l’humor com a tal, sinó com està funcionant la societat en segons quins aspectes. Vaig cap a una crítica més social dirigida als que governen, ja que veig molta hipocresia en segons quins temes. Hi ha fets i situacions que s’han d’admetre, però tampoc cal donar tant retintin. 

–Hi ha moltes dones còmiques que no deixen de reivindicar el seu espai dins de la indústria. Pensa que l’humor continua sent un món masclista?
–Jo crec que això ha canviat per a bé, ja era hora que sortissin dones còmiques a dalt de l’escenari. Portem ja massa temps escoltant a homes parlant de les seves paranoies i la incorporació d’un altre punt de vista és un fet que ho hauríem de viure com a normal.  Jo parteixo d’aquesta base perquè és amb la que m’han educat, però el que no veig normal és com es pot criticar això si tenen el mateix dret que nosaltres a formar part d’aquest món. Suposo que com estem tan acostumats a veure figures masculines fent humor ens resulta estrany veure’n de femenines, però és el mateix que passa amb el futbol.

–Sembla també que aquest és un «mercat» on pràcticament cada dia neixen nous còmics. Existeix la competició en el món de l’humor?
–Això ja va passar en el seu moment, ja hi va haver una «selecció». Jo visc en una mena de retir, no estic posat en el dia a dia ni tampoc sé qui ho està petant ara mateix, llavors veig que tot va en línia al que comentàvem abans. Són altres temps, ara tot va massa de pressa i en res estarem editant vídeos amb la intel·ligència artificial i creant-nos nosaltres mateixos les nostres pròpies pel·lícules. Tot va acord amb els temps que vivim i estem en un moment en què tot és eteri, el que avui val la pena en sis mesos serà considerat antic. Si ho veus com una competició és clar que et molestarà, però jo no ho veig així, o és que potser només escoltem un grup de música?

–I quin diria què és el seu tret diferencial respecte la resta d’humoristes?
–Uf, no sé què dir-te. Això ho hauria de dir el públic, però potser un dels comentaris que més m’han repetit al llarg d’aquest temps és que soc molt sincer. 

–Ens podria avançar algun detall sobre el seu pròxim projecte?
–Com ja t’he dit, em trobo molt desconnectat de tot, que no és el mateix que retirat, però sí que selecciono molt el que vull fer. No vaig buscant res en particular, però per exemple sí que m’agrada deixar-me caure un parell o tres de vegades al mes a l’Eixample Teatre de Barcelona, ja que són amics i no em fa res anar-hi. També estic preparant altres projectes, a poc a poc i sense pressa, realitzant els texts i parlant de coses més actuals, encara que també penso que, com tot a la vida, els clàssics sempre tornen a l’inici i els temes de què parlar no deixen de ser els mateixos que sempre ens han importat o tocat la fibra: l’amor, el desamor, la felicitat, la tristesa...