La participació d’Andorra a la Biennal de Venècia per segona vegada a la història,a poc a poc, es va concretant. Ahir mateix, el ministre de Cultura, Albert Esteve, va presentar en públic el nou comissari, Henry Perier, al costat de l’equip del consell assessor, on renoven Ermengol Puig i Francesc Rodríguez i s’estrena Ruth Casabella.
No fa ni un any, a propòsit de la inauguració de l’exposició de Francisco Sánchez i Helena Guàrdia a l’església de San Samuele i del poc ressò que se li donava a una notícia tan important, ens atrevíem a dir que un país que només valora el que fa a través de la imatge i el màrqueting és inculte. Encara més: si no sabem imaginar la cultura i l’educació com un instrument primordial del progrés humà, no podem estar en línia de cap avantguarda cultural o cívica. La cultura és com una escala civilitzadora que dóna a conèixer l’esperit d’un poble i a la vegada l’enforteix a través de les seves pròpies manifestacions.
Després d’haver plantat la bandera a Venècia el juny de l’any passat, hi ha hagut qui s’ha qüestionat si era «útil» tornar-hi. De fa temps es parla de la cultura com un destorb per a molts i, a la vegada, una despesa que no es vol assumir. És lamentable veure com es critica el cost de la participació a Venècia i, en canvi, no es fa el mateix en molts altres temes d’inferior categoria.
Si no sabem convertir la cultura en un instrument de transformació personal i col·lectiu, no fem bé la nostra feina en aquest sentit. Per a molts pot no tenir importància.
No hauria de ser així. Petites poblacions tenen un nom i un prestigi aconseguit amb accions culturals concretes i molt ben planificades. Tenim elements suficients per desenvolupar la cultura atenent a la seva funció social i no únicament al seu valor de mercat. Només falta saber unir, i aconseguir que el «jo» es converteixi en «nosaltres». No ens podem tancar, entre altres coses perquè és el primer pas cap a l’asfíxia.
I parlant d’aquest valor intangible de la cultura i de la seva funció social, i repetint-nos altra vegada: el país no pot viure d’esquena a la participació d’artistes andorrans a la Biennal, per la qual cosa fóra bo que les obres seleccionades, un cop hagin retornat, es puguin veure aquí, tal com ha passat amb l’obra de Sánchez i Guàrdia, que es va poder veure exposada al vestíbul del Consell General. Dit d’una altra manera: el que passa a Venècia no es pot quedar a Venècia perquè forma part la nostra cultura i tots ens n’hem de sentir partícips.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
