- En un primer terme, Joan Crosas, en el paper de senyor Beneset. Foto: EL FILMS DE LA RAMBLA
Em va encantar, Joan Crosas fent de senyor Beneset. Un gran inici. Podia imaginar-me perfectament el relat de Quim Monzó, afilat, irònic, removent-nos per dins. Tendre i un punt grotesc, el pare al geriàtric que es transvesteix davant del fill.
Vaig anar a veure Mil cretins més per l’escriptor que no pas pel director, tot i que és innegable que Ventura Pons sap escollir els textos que porta a la gran pantalla i això, d’entrada, dóna una certa garantia. De Monzó, ja havia adaptat El per què de tot plegat. De Sergi Belbel, Carícies, Morir (o no), Forasters. També ha treballat amb escriptors i dramaturgs com ara Lluís-Anton Baulenas i Josep M. Benet i Jornet, i amb David Leavitt –autor de la novel·la The page turner– va escriure el guió de Menja d’amor (Food of love).
El que passa és que he de confessar que vaig sortir del cine un pèl desconcertada i encara no me n’he refet del tot. La pel·lícula és tan explícita com ho puguin ser els relats i, és clar, el llenguatge audiovisual encara deixa menys lloc a la imaginació. Les històries se’ns presenten –si això és possible– més descarnades. Penso, per exemple, en Dissabte, amb una Julieta Serrano que, fent neteja d’una relació, s’adona que la porta incrustada a la pell. O en el nen de El tall: l’humor negre del relat es vesteix de cine gore.
Però em penso que el que em va deixar un regust agredolç és justament el que demostra que és una bona adaptació de les històries de Monzó. Amb Mil cretins, l’autor parla de la vellesa, la mort, la soledat i, com una constant, l’estupidesa humana. I, sincerament, no sé si estava preparada per una visió tan despietada –i encertada– de la mediocritat que ens envolta i de la qual formem part.
Suposo que és per aquest motiu que, a hores d’ara, tres dies després d’anar al cine, encara em costa emetre un judici. Perquè del judici sobre nosaltres mateixos en sortim ben galdosos.
Entenc que tots els seguidors de Quim Monzó –com ho és el mateix Ventura Pons– vulguin aprofitar que la pel·lícula està en cartell per reviure unes històries que, ja literàriament, van rebre unes molt bones crítiques.
El director s’ha envoltat d’una quarentena d’actors i actrius, més o menys mediàtics, per encarnar els personatges –alguns tristos, altres ridículs– de les quinze històries. Entre els més còmics, destaquen Santi Millán, que fa el paper de Robin Hood –qui li mana prendre’s la justícia pel seu compte–, i Toni Albà, que interpreta Guillem i Gualter Tell –el pobre fill de Guillem Tell té un trauma des de la infància i somia que la fletxa disparada pel pare, en comptes d’encertar la poma, li travessa el cap.
Les estampes breus que constitueixen la segona part de la pel·lícula –igual que passa al recull de contes– són possiblement l’aspecte més controvertit. Ventura Pons les plasma com petits curtmetratges muts (que no en blanc i negre) i per això tria els intèrprets més expressius –aquí és on intervenen precisament Albà i Millán, a més de Joel Joan i Edu Soto, entre altres.
Segueixo sense desempallegar-me d’aquesta estranya sensació que m’acompanya des que vaig anar al cine. Pensava que potser escrivint, en aquest acte de catarsi davant de la pantalla de l’ordinador, em passaria. Però no ha estat així. De manera que només em queda una solució: recórrer a l’original. Enfrontar-me de nou a aquest mirall que Monzó ens planta al davant.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
