- Albert Salvadó és el millor embaixador de les nostres lletres. Foto: ORIOL LLAURADÓ
Fa alguns mesos vaig rebre un e-mail de la periodista britànica Ann Morgan. Escriptora, articulista, editora i, fins i tot, cantant, col·labora amb revistes i diaris del seu país, sobretot amb The Guardian, i d’altres territoris de parla anglesa. Ann Morgan m’escrivia perquè enguany es troba desenvolupant un curiós i suggestiu projecte: llegir una novel·la d’un autor dels 196 Estats existents: «A Year of Reading the World: 196 countries, countless stories…», és a dir: un any de llegir el món. Les seves crítiques i notes, les va penjant periòdicament al blog http://ayearofreadingtheworld.com i el resultat és fascinant, perquè passa del centre d’Àsia al Carib, o dels nostres Pirineus a Nigèria, o d’Austràlia a Senegal. Si Ann no fos periodista i novel·lista, el seu projecte seria gairebé una performance solitària, però sens cap dubte una acció artística, i penso que bastant profitosa per a l’intel·lecte.
Ann em preguntà quin autor (narrador, no pas poeta) del nostre país podria recomanar-li com a representant d’Andorra. L’elecció, sortosament, era difícil: ¿li esmentava Un andorrà lluny del poble de Ricard Fiter, la primera novel·la en sentit ampli publicada aquí? ¿Li recomanava els contes de Cassigalls de Sergi Mas, perquè tingués una visió d’alguns temes tradicionals amb la rica ploma d’un dels nostres grans artistes? ¿Li passava tres o quatre títols imprescindibles a Andorra, i al països de parla catalana, d’Antoni Morell? ¿M’atrevia a iniciar-la en l’engegament de la nostra tradició literària contemporània, amb Miquel Lladó? ¿O li parlava de la novel·lística que arriba amb èxit a la glamourous Barcelona: Joan Peruga, Albert Salvadó, Albert Villaró…? Malauradament, les possibilitats que s’obrien en la hipotètica resposta, bo i sabent que l’obra hauria d’estar traduïda a una llengua distinta a la catalana, es feren de sobte força més reduïdes. Tot deixant a banda les versions, diguem-ne, exòtiques (eslovac, grec, txec…), ¿em podia plantejar l’espanyola o la francesa? Doncs… no: el llibre devia haver conegut traducció anglesa. I arribats en aquest moment, les opcions es feren mínimes. Per sort, s’unien en un nom, el d’Albert Salvadó, guanyador de prestigiosos premis dins de les lletres catalanes, aclamat per la crítica, amb lectors fidels i multitraduït. Ben mirat, i cap afora, amb una obra abundant i recolzada mediàticament, Salvadó és el millor ambaixador de les nostres lletres.
Ann Morgan entrà en contacte amb ell i es va llegir The Teacher of Cheops, versió de Marc Brian Duckett d’El mestre de Kheops, premi Nèstor Luján del 1998, sobre una època ben llunyana de l’antic Egipte. El resultat el penjà el 22 d’aquest mes amb el títol «Andorra: Buried Treasure» («Andorra: un tresor amagat»), i se’n pot destacar una conclusió: «una novel·la altament recomanable». Espero que Ann continuï el procés de les seves lectures, tan distintes i de debò enriquidores. Per la meva part, li parlí també d’alguns autors de Guinea Equatorial, com ara l’amic Juan Tomás Ávila Laurel, Donato Ndongo-Bidyogo o María Nsué Angüe, però llevat del primer de tots, procedent de l’illa d’Annobon, i amb obra on fa servir l’espanyol, l’annobonès i el pidgin anglès de tot el golf de Guinea, dubto que s’haja traduït cap novel·la (tan poques, d’altra banda, però excel·lents) d’aquests autors africans en espanyol. Tal volta Benita Sampedro, professora a la Hofstra University de Nova York, i especialista en aquesta matèria, li haurà aclarit alguna cosa…
La reflexió que tot plegat em suscita és la importància que poden arribar a tenir les traduccions a l’hora de ser presents al món; al món, és clar, que compta a les grans metròpolis, el qui talla el bacallà… Ser traduït de forma testimonial no és massa difícil, perquè el món literari acostuma a ser una suma de guetos, i tots ens hi reconeixem. Ara bé, ser traduït amb garanties i, més que traduït, distribuït al país on les teves lletres fan nou niu, remena fils més pregons que els de la qualitat literària o l’interès d’alguns editors a arriscar-se amb determinats títols. La literatura andorrana ha estat poc (o gens) traduïda, ni tan sols a l’espanyol o al francès, les llengües més properes. Però el problema és doble: només ara comencen a fer-se sentir els escriptors andorrans en la totalitat de l’àmbit lingüístic, el centre del qual és la capital de Catalunya; abans, havien quedat reclosos al mínim panorama literari andorrà. ¿Hauria de ser a l’inrevés?
Evidentment, el projecte d’Ann Morgan, pretext per a aquest article, no pretén d’establir un cànon, encara que a la fi en resultarà un: de Mònaco o de Sudan, d’Islàndia o de Mongòlia, els autors que hi apareixeran seran els únics amb una traducció anglesa a les llibreries, la «Llengua» (amb majúscula) d’aquesta època. Som en un altre nivell, en una mena de «Champions League» que no diu molt sobre la qualitat de la literatura d’un país, però sí del pes objectiu que té internacionalment o, com a mínim, en una societat concreta. ¿Qüestió de ser visibles? ¿I com? Però aquest ja és un altre tema.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
