Coach i facilitadora del canvi personal i organitzacional
nprenafeta@newabilitiestraining.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Nou de cada deu empreses no arriba als cinc anys de vida. És només una dada estadística, però molt significativa del risc que suposa emprendre, sobretot en el context de crisi econòmica i financera –alguns diuen que estructural– més llarga que som capaços de recordar. ¿I com pot ser, doncs, que encara hi hagi temeraris que arrisquin capital, dediquin temps i esforç per desenvolupar una idea i esperar que sigui rendible? Són els emprenedors; aquell especímen que defuig de la seguretat i l’estabilitat d’una feina remunerada en una empresa o institució perseguint un somni que l’ha de portar a un lloc més gran.
A les escoles de negocis s’estudia segons el mètode del cas: s’avalua què ha portat algunes empreses a l’èxit per poder-les modelar i aprendre què cal fer. I jo em pregunto: si el 90% dels projectes emprenedors fracassen, ¿per què no s’estudien també els motius que han portat les empreses al fracàs, si tens un 90% de probabilitats que et passi? Fracassar, cometre errors i tenir decepcions són fases per les que qualsevol empresari d’èxit haurà hagut de passar. Ens passem la vida escolar aprenent que l’error es castiga, en lloc d’aprendre de l’error. Els alumnes més brillants són els que cometen un nombre d’errors més baix. A la vida real, en canvi, l’emprenedor es troba que el món funciona a la inversa: no triomfen els empresaris que no s’equivoquen, sinó els que aprenen més ràpidament dels seus errors, i fan els ajustos i canvis necessaris per adaptar-se. Si no et prepares per a la incertesa i per a les equivocacions no seràs capaç de reaccionar a temps.
La major part d’empresaris creuen que tenir un producte o un servei bo és suficient per triomfar. L’estadística demostra que aquest, si bé és l’origen de tot projecte, no és el factor clau de l’èxit. Cal ser d’una determinada pasta per sostenir el timó davant de fortes i llargues tempestes, i cal saber quan cal deixar de bombar aigua del vaixell i canviar-lo per un altre, per no esfonsar-se amb ell. Els grans empresaris són els que han caigut i s’han aixecat cada vegada. Amb forces renovades. Se sostenen perquè tenen visió, i no perden mai el focus d’on volen arribar.
L’actiu més important de qualsevol empresa són les persones. I la persona més important de qualsevol organització és qui la dirigeix. Així que és imprescindible tenir una alta intel·ligència emocional per poder identificar i millorar la manera com et relaciones amb l’èxit o amb el fracàs, com et relaciones amb els teus socis, treballadors, clients, proveïdors… Dependrà de les teves habilitats interpersonals i intrapersonals. Conèixer-se és el primer pas per iniciar un treball personal que dura tota la vida. I això vol dir saber-se questionar, escoltar i acceptar crítiques dures i extreure’n aprenentatges. Incorporar, a més, tècniques de control emocional ajuda a mantenir el nivell de benestar personal malgrat els pics d’estrès que sens dubte hi haurà.
És important preparar una bona estratègia de negoci perquè els riscos siguin el màxim de calculats. És important també desenvolupar una bona intel·ligència financera per a obtenir els recursos necessaris. Però tot aquest esforç no serveix de res si l’emprenedor no inverteix en la persona que és. Un empresari que no té seguretat en ell mateix no té futur. Un empresari que no sap tractar els treballadors no durarà gaire al segle XXI. Un empresari que queda paralitzat per la por al risc i no pren decisions, es quedarà obsolet.
El risc més gran d’un projecte empresarial és deixar-lo en mans d’un mal emprenedor. Per tant, desenvolupar els talents interns esdevé una inversió a curt, a mig i a llarg termini per mantenir el focus i l’energia, saber assumir riscos, generar sinergies, i aprendre dels errors i fracassos de manera eficient. No només perquè l’empresa tingui el lideratge que necessita, sinó també perquè l’empresari persona s’atansi cada cop més a qui sempre havia volgut ser.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
