Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Des que el vaig conèixer, sempre he acostumat a tenir aquest exemple a la cartutxera (metafòrica): un llibre publicat a Suïssa fa almenys vint anys, tot lloant la performativitat d’alguns europeus, assenyalava com a model d’unes relacions igualitàries i gens diglòssiques una tertúlia d’una televisió helvètica on els tres convidats parlaven en tres varietats distintes: alemany estàndard, alemany de Suïssa i francès. Cadascú ho feia en la pròpia, i els altres el comprenien, és clar, sense necessitat de traducció simultània. Aquest és l’exemple emblemàtic d’allò que s’esdevé entre certs estrats de la societat suïssa, i seria la mostra més ideal d’un ric bilingüisme o plurilingüisme. Ara bé, tampoc no cal posar-se a somiar… Ni la majoria d’habitants de Zuric et comprenen si fas servir la llengua de D’Annunzio, ni a Lugano parlen tots els habitants la llengua alemanya, ni deixen de considerar el ticinès, molts autòctons, un dialecte «de poble». I això sense entrar en el fet de la manca de cooficialitat del romanx.
Una altra possibilitat de lloar un plurilingüisme ric el podríem trobar a Itàlia, Estat amb una riquesa (i riquesa viva, de més a més) sorprenent: la llengua oficial, les llengües dites «regionals» (ladí dolomític, friülà, sard…), els malament anomenats «dialectes», ja que es tracta de llengües de ple dret (sicilià, piemontès, venecià…) i tota una sèrie d’idiomes, com ara el mateix català de L’Alguer… que, sense protecció, es troben en un procès d’extinció gairebé indeturable. A Itàlia, però, malgrat aquest esplendor, no seria tan possible experimentar la riquesa colorida d’aquell programa de la televisió suïssa que les cròniques diuen que no fou una excepció. I, evidentment, això és de tot implantejable a França o a Espanya, no només per la manca de formació lingüística general en les llengües pròpies, sinó perquè es consideraria un atac al centre, al garant de la concepció unitària del país.
Vinc a dir, amb aquests exemples, que a Europa (podríem continuar, potser, per Escandinàvia i la intercomprensió quasi absoluta entre danesos, suecs i noruecs) és possible accedir a àmbits d’ús alt d’una llengua sense necessitat d’establir supeditacions amb cap altra, i que qualsevol idioma serveix (hi ha coses que, de tan òbvies, fa vergonya dir) per a totes les coses del món i de l’esperit, sigui el xinès, l’armeni, l’inuktitut… o el català d’Andorra.
¿Què succeeix en el nostre àmbit lingüístic? Doncs, que hem adoptat un model, malauradament, diferent del suís, i paregut més aviat al parisenc o al madrileny: a Catalunya, pel pes innegable de Barcelona; a València, per una supeditació a un suposat «centre literari» i per un ridícul sentiment d’inferioritat; i a Andorra… No hi ha cap dubte de quin és el registre que fan (fem) servir la premsa escrita, els documents del Govern, les editorials, els mitjans audiovisuals, la producció literària… És evident que la llengua escrita és, però no és, la varietat autòctona d’Andorra, i que només des d’un vessant etnològic, de curiositat casolana, i fins i tot quasi ridiculitzador, veiem en certes manifestacions públiques el català andorrà pròpiament dit, o pretesament imitat.
El Principat d’Andorra, no cal dir-ho, és un país amb característiques si més no distintes dels seus Estat veïns. A banda d’això, mai no fou un exportador de cultura, ni la seva varietat dialectal ha donat obres de les quals pouaren saviesa adés i ara els aprenents d’escriptors. Però malgrat això, disposem dels nostres poquíssims «clàssics», escrits en «andorrà», no pas en «estàndard», i de la llengua parlada, tot i que «tocada» per la influència abassegadora i preeminent de la normativa. Tanmateix, quan els autors andorrans s’han anat incorporant al flux de la literatura general en llur llengua, no ho han fet reivindicant les solucions idiomàtiques més pròpies (aqueix imperfet d’indicatiu tan sonor, els possessius, alguns plurals…), sinó amb l’acomodament a la varietat central en tots els sentits de la paraula. I quan començaren a desenvolupar-se els diaris i les revistes, tampoc no es va pretendre una entrada, ni que fos mínima, d’aqueixes particularitats més evidents (com, per exemple, es va fer a València amb els mateixos exemples de formes verbals, possessius i plurals que he esmentat). Estic convençut que ni novel·les ni poemes haurien perdut en qualitat, i, pel contrari, haurien guanyat en riquesa lingüística i en arrelament a la terra on van néixer.
Qui estima la riquesa lingüística, i lluita en la mida que sigui pel reconeixement de les llengües minoritàries i minoritzades arreu del món, no ha de posar límits quan analitza, diguem-ne, realitats incòmodes. Oblidem massa sovint que en el paradigma tan suggeridor d’allò «glocal» postulat per Ronald Robertson el que és «local» excel·leix en importància i es fa genèric. No seria un model roí per al tema que ens ocupa…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
