Anne Hathaway i Jake Gyllenhaal, en un fotograma de la pel·lícula “Amor y otras drogas” Foto: UNIVERSAL PICTURES

Les comèdies romàntiques made in Hollywood funcionen bé a les nostres taquilles. Com a mínim, aquesta és la conclusió a la que arribo després d’anar a veure Amor y otras drogas (Love and other drugs) i trobar-me amb una sala francament plena –no m’atreveixo a dir de gom a gom, perquè seria faltar a la veritat, però el cert és que hi havia molta més gent del que és habitual un divendres a la nit als cinemes del Principat. Clar que, en aquest cas, hi havia diversos ingredients que feien atractiva la pel·lícula d’Edward Zwick, començant per la parella protagonista, Anne Hathaway i Jake Gyllenhaal, i continuant pel fet que la història ens situa en ple boom de la famosa pastilla blava –no pas la de Matrix, sinó la que va desenvolupar la companyia farmacèutica Pfizer. Viagra, vaja.

Amor y otras drogas (Love and other drugs) ens presenta Maggie Murdock (Anne Hathaway), una jove independent que no vol lligams, però que, per casualitats de la vida, coneix a Jamie Randall (Jake Gyllenhaal), un visitador mèdic de Pfizer que té molt d’èxit amb les dones. Cap dels dos no es planteja, en un inici, una relació seriosa, però a poc a poc, sense esperar-s’ho, es troben enganxats a la droga de l’amor –entenc que aquest és el sentit del títol, que, per una vegada, ha estat traduït literalment de l’original anglès.

El que passa és que no totes les pel·lícules que anomenem comèdies romàntiques són això, comèdies. Sobretot d’uns anys ençà. I perdoneu la paradoxa. Un exemple, brillant, del que vull dir el trobem a Olvídate de mi (Eternal sunshine of the spotless mind), de Michel Gondry, que segons on la trobem qualificada de drama i, segons on, de comèdia, a criteri de qui escriu.

En aquest cas –Amor y otras drogas–, la pel·lícula està farcida de gags humorístics –un humor fàcil en la majoria dels casos–, però el rerefons és dramàtic. I és que, quan la parella està més enamorada, sorgeixen els dubtes i les pors per la malaltia d’ella: un Parkinson prematur que tot just es troba en el primer estadi. Ella ha d’aprendre a acceptar que cada dia serà menys independent. Ell ha de decidir si es compromet a cuidar una persona que pateix una malaltia degenerativa.

Amb un guió que es teixeix a partir de més d’un fil argumental, la sensació que em va quedar és que no tots els elements de la trama estan ben resolts ni tots es tracten amb prou profunditat. Llavors vaig sortir del cinema pensant que el plantejament era interessant, però que m’hauria agradat que la pel·lícula entrés més a fons, per exemple, en el tema del Parkinson.

De fet, el tractament de la malaltia –i confesso que parlo des del desconeixement– sembla molt correcte, sobretot els minuts que el metratge dedica a una convenció a la qual assisteix la protagonista. Aquí es parla de vivències de malalts i familiars, i l’espectador pot entendre millor a què s’enfronta la parella.

Un altre fil present a tota la cinta és el món dels visitadors mèdics. La competitivitat d’uns comercials que no venen cosmètics, sinó medicaments, i de totes les estratègies que utilitzen per guanyar-se la confiança d’uns metges, no sempre motivada –per no dir gairebé mai– per la qualitat i les propietats d’un fàrmac en qüestió.

I al final, em pregunto: ¿Pfizer patrocina la pel·lícula? Perquè el logotip i el nom dels seus medicaments són omnipresents, però el que no està tan clar és que la imatge que ens emportem de la farmacèutica sigui gaire positiva.

Per a més informació consulti l’edició en paper.