Joan Gabriel, el líder de Coalició Reformista (CR), ho va tornar a intentar. Dilluns passat anunciava que estava provant una nova fórmula per facilitar l’aprovació dels pressupostos del 2011. Una iniciativa personal que intentava trobar el suport dins la seva formació.
Quelcom de molt similar va passar al 27 de gener, després que els estires i arronses dels membres d’ApC acabessin de nou en un no res, al descartar el pacte d’estat ofert pel cap de Govern al novembre de 2009. Llavors Gabriel va sorprendre a propis i estranys, amb una proposta pròpia i no consensuada, consistent en que CR deixaria passar amb la seva abstenció el pressupost per al 2010 per treballar conjuntament els tres temes clau (reforma fiscal, mesures de reactivació econòmica i una solució a l’endeutament) a canvi que l’Executiu es comprometés, un cop finalitzada aquesta feina, a dissoldre el Consell General i convocar eleccions anticipades en el 2010. Però la proposta individual no va superar la setmana, no va trobar suport entre els seus.
Aquesta vegada s’havia repetit la proposta pel pressupost 2011, però ja no era per provocar uns comicis, sinó tot al contrari, per allargar la legislatura. La proposta de Gabriel però, només ha durat dos dies. Un comunicat oficial del Grup Parlamentari Reformista declarava que votaran no al pressupost.
Bàsicament sorprèn que el número u d’una formació no disposi de capacitat de lideratge suficient dins la seva formació. Però aquesta situació només és el reflex d’un procés de consolidació del centre-dreta de la política andorrana en una o vàries formacions polítiques. Amb aquest objectiu es va constituir a mitjans del mes passat el Partit Reformista d’Andorra. Resta pendent però la integració del Partit Liberal (PLA).
Aquesta qüestió és conjuntural i normal en tot els processos de formació d’un partit. El que realment és clau consisteix en saber a l’entorn de quin concepte polític es consolida aquest nou partit. Em dóna la sensació que hi ha molta gent que fa política en base al concepte polític segons Carl Schmitt, basat en la relació amic-enemic, com a únic eix explicatiu de les accions polítiques (com podria ser la distinció entre bellesa i lletjor per entendre el què és l’estètica).
Al meu entendre però, la reducció a aquests binomis tant reals però alhora reduccionistes, empobreix moltíssim tot allò que és pot arribar a fer des de la política. Fer política no té res a veure en considerar al teu oponent com el teu enemic.
alexisestopinan@gmail.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
