- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
L’anècdota, suculenta com ara mateix veuran, l’evoca Racionero a les seves estupendes i també intertextuals memòries psicodèliques. Resulta que un dia van coincidir Josep Pla i Terenci Moix en no sé quin sarau literari, i la cosa va anar més o menys així: «Perdoni, Terenci, però, vostè és maricón, ¿oi?» «Sí, senyor, per servir-lo». Doncs si em demana el lector si sóc tauròfil –i si no, també– li respondré com el del Nil: «No, senyor, per servir-lo». Dit això, passem al tall, ara que fins i tot el gran Monzó –que parla encara de les Escaldes, que entranyable– hi ha posat cullerada des de la seva trona de La Vanguardia, i que l’ocurrència aquesta d’aixecar una plaça a Santa Coloma –scoop de la setmana i cortesia, ehem, d’EL PERIÒDIC– l’han airejat no només la bíblia dels Godó sinó també l’ABC, l’Sport, RAC 1, L’Indépendant i –com no– Libertad Digital i Intereconomía. Gràcies, tot sigui dit, a l’inestimable suport de Joan Gaspart, a qui algú va plantar la gravadora al davant, se li va ocórrer dir que els toros atraurien cert turisme, i ja l’han convertit en instigador de l’ocurrència. I ho dic jo, que era el de la gravadora. Però ja que hi som, una pregunta per a Betim Budzaku, l’afortunat home dels 8.500 euros mensuals (més complements): ¿quant hauria costat una campanya publicitària d’aquesta repercussió?
El debat ha sigut encès, visceral, perquè els toros exciten les baixes passions del personal i vénen molt bé per marcar bíceps identitari. Ja saben: Catalonia is different. I tant, i tant. Tant li fa, que els soie-disantes empresaris continuïn encara sospitosament ocults rere l’anonimat, i que no s’hagin molestat a concretar ni on –¿a tocar de la urbanització Foster de la Margineda, potser?– ni molt menys quan posaran fil a l’agulla d’aquesta altra quimera a l’andorrana, a l’altura –¿ho recorden?– del metro aeri de Forné. El curiós és que els detractors de tan visionària idea s’han aferrat a l’argument legal: ja saben, que la vigent llei de protecció dels animals proscriu les corrides amb mort. Home, en un país on la prohibició de la doble nacionalitat ha sigut fins no fa res pura retòrica –i no assenyalo ningú–, per no parlar de la llei del català, pobreta, o dels drets de vaga i de sindicació, constitucional paper mullat, fiar-ho ara tot a l’estricta legalitat sona un pelet ingenu, ni que ho digui el Quim. Tot i que la idea d’organitzar corrides a la portuguesa és per rumiar-la, ¿oi?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
