- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
JORDI CINCA. Ministre de Finances. El projecte del pressupost per al 2012 preveu un dèficit de 35 milions d’euros. el que costava el museu de la Identitat.
Més d’un es va ennuegar, ens consta, quan dilluns sentíem el ministre Cinca recordant-nos que aquest 2012 que tenim aquí mateix -a la capital ja ens estan entaforant la decoració de Nadal, sempre amb aquestes presses per matar les estacions i avançar-se al calendari- començarem a pagar els forats dels Dos Valires i la desviació de Sant Julià. 115 milionets de res. És el que tenen les obres faraòniques: factures dignes de Kheops. Un detall: les dues obres es cruspirien elles soles la tercera part del pressupost de l’estat per a l’any que ve. I una mica més, sí. No costa gens imaginar-se el ministre Cinca presa d’una suor freda: ¿com es finançarà, aquest petit tresor? Encara més: ¿qui? ¿I quants decennis n’estarem pagant la factura? D’altra banda, si a molts ja ens treu el son un descobert miserable de, posem-hi, uns pocs centenars d’euros, ¿què s’ha de sentir sabent que acabarem el 2012 amb un forat de 35 milions, xifra que equival –la màgia dels números– a un museu de la Identitat? Aquests 35 milions són el tros de braç que estirarem més que la màniga l’any que ve, sempre segons els càlculs del molt il·lustre senyor ministre. Al seu favor s’ha de dir que el dèficit de l’últim projecte de pressupost pujava a 82 milions, així que és lloable l’esforç de contenció, per dir-ho amb la xerrameca tecnòcrata de torn.
L’altre maldecap de Cinca és la sanitat. Exactament, aquests 55 milions que seran la ben poc galdosa aportació de la CASS i del SAAS al saldo negatiu del pressupost: un de cada vuit euros que l’estat gastarà el 2012 els destinarà a cobrir els números vermells de la Sanitat. A aquest pas, posar-se malalt acabarà sent un luxe. Si no ho és ja. Però, ¿i els culpables? ¿Qui ens ha dut en aquest punt del camí on comencem a veure-li les orelles al llop? ¿Els dos anys socialdemòcrates? ¿Els tres lustres de govern liberal? A Cinca li toca el repte homèric de gestionar un deute monumental, els deliris de grandesa d’uns, la poca traça dels altres, la temeritat dels que firmaven projectes faraònics i s’encomanaven als déus, i aquesta mania tan nostra d’amagar el cap sota l’ala al crit de «Després de mi, el diluvi». En fi, que al costat del que li espera amb els comptes de l’estat, el trist final del Festina, que Cinca va lidiar com a tresorer, segur que li sembla ara un joc de nens. Per cert, recuperin si en tenen oportunitat el documental de Xavi Mujal sobre els 40 anys del Bàsquet Andorra. Fa tres lustres, de tot allò, i mentre Edu Torres i Jou Llorente, per exemple, han envellit a ulls vista, el ministre és exactament el mateix xaval de llavors. Bé, quasi el mateix: aleshores s’escorava cap a l’esquerra. Ara, ja ho saben, martineja. Però ningú no és perfecte.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
