«La bona música sempre em fa venir gana», va dir en Càndid dijous passat mentre sortíem del concert de Die Wiener a Andorra la Vella. Vaig proposar-li d’anar a sopar i va acceptar encantat. Se’l veia capficat. Quan ja estàvem entaulats li ho vaig dir. «És que això que no hi hagi ministre de Cultura em té una mica amoïnat», va respondre, «ja saps que no puc evitar ajudar aquells que ho necessiten i he pensat ajudar els demòcrates a trobar un ministre de Cultura». «No estic segur que apreciïn la teva ajuda, Càndid», vaig observar. «Però és que un ha de donar sense esperar res a canvi», em va respondre, «¿tens el telèfon de l’Andrés Luengo?». Vaig dir-li que sí, però que m’havia de dir perquè el volia. «El vull sondejar com a possible ministre de Cultura», va dir en Càndid abaixant la veu. «¿L’Andrés, ministre de Cultura?», vaig exclamar. «Shhht!», va fer ell, «no cridis tant o ho engegaràs tot a rodar».
No vaig poder reprimir un somriure burleta. «Riu tant com vulguis», va dir en Càndid, «però el meu pla és magistral». «¡Però si l’Andrés ha fustigat tots els ministres de Cultura de la manera més inhumana!», vaig dir-li. «Precisament, és una jugada rodona: es fa un ministre i es neutralitza un crític amb un mateix moviment», explicava en Càndid, «a més ¿oi que els ha criticat a tots sense excepció? Doncs ara que s’hi posi ell: a veure com ho fa». «No sé si a Juli Minoves o a Susanna Vela els semblaria tan bona la idea», vaig replicar. «Oh, no, ben al contrari», va dir en Càndid, «estarien encantats: sobretot si disposessin d’una columna setmanals als diaris per criticar sense pietat la gestió del nou ministre».
«Hi ha un altre inconvenient, Càndid», continuava jo, «em sembla que l’Andrés no té la nacionalitat andorrana, i crec que així no pot ser ministre». «Veus, en això no hi havia pensat», va dir ell, «bé, que canviïn la llei de nacionalitat, que modifiquin la Constitució, que facin una norma ad hoc, que proclamin l’estat de setge… ¡tenen 22 consellers!». I aquí va arribar el cambrer a prendre nota i en Càndid es va posar a parlar del temps; li agrada no parlar de determinades coses en presència dels cambrers, talment com si fos un agent secret.
«Això de la cultura és complicat a Andorra», va dir quan el cambrer ja havia marxat, «perquè els ciutadans no se la creuen la cultura que es fa en aquest país». «Això també passa a d’altres llocs, Càndid», vaig observar. «Sí, però aquí hi impera un autoodi i un provincianisme excessius: qualsevol llibre publicat de frontera cap avall és una meravella, però si es publica a les Valls és automàticament suspecte de no valdre prou com perquè una editorial forana s’hi hagi interessat. I amb la música passa tres quarts del mateix: els mateixos que van a trencar-se les mans aplaudint al Liceu o al Covent Garden fan uns aplaudiments de compromís quan ve la Filharmònica de Viena a Andorra la Vella».
«Sí, sempre ho he pensat que en aquest país s’aplaudeix poc», vaig reflexionar en veu alta, «pensava posar-ho a la crítica del concert». «Doncs, posa-ho, posa-ho!», m’animava en Càndid, «i posa també que jo he fet un treball de camp inquirint per les causes d’aquests aplaudiments tan escassos i que tot el que n’he tret han estat excuses del tipus som gent de muntanya. Au va! Jo diria que n’hi ha molts que aplaudeixen poc perquè els sembla que fa més fi, més distingit. Per no parlar dels aplaudiments interrompent els diferents moviments d’una obra… i sí, ja sé que això passa altres llocs. Però és que aquí passa massa sovint. I es conformen amb un sol bis, com si tinguessin pressa per marxar! Si les actuacions que veuen a la Temporada de Música i Dansa les veiessin a qualsevol altra capital europea tornarien a Andorra i les explicarien amb la boca ben plena i s’enorgullirien d’haver aplaudit tant fins a provocar, no un, sinó fins a tres bisos!».
«Càndid, em temo que en això un ministre de Cultura hi pot fer ben poca cosa», vaig observar. «Sí, tens raó», va dir ell, «per un cop a la vida no et puc portar la contrària; però no pateixis, no tornarà a passar». I aquí va fer un glop de vi i va aprofitar per canviar de tema: «¿Saps què? Estic pensant en ajudar el PS de cara a la seva renovació. Tinc moltes idees per al congrés del juny, he pensat en una refundació tipus New Labour… ¿què en penses?», em va preguntar. «Serà millor que segueixis buscant un ministre de Cultura, és un esport de menys risc».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
