- Un dels balls més coneguts dins del génere d’animació. Foto: WALT DISNEY PICTURES
Encara no té ni 20 anys (es va estrenar l’any 1991), però és tot un clàssic de la factoria Disney. Ara torna a les grans pantalles en 3D i aconsegueix que els espectadors es trobin immersos, de cop, en un decorat de conte. I no només això: aquell banquet memorable, amb la cançó Be our guest interpretada per Jerry Orbach en la versió original, es converteix en una festa de plats, tasses i canelobres voladors. Només per aquest espectacle visual ja val la pena.
I què carai, les primeres nevades i els aparadors de les botigues ens recorden que les festes de Nadal s’acosten inexorablement. Una època en què ens entendrim i, encara que ja tinguem una edat, estem disposats a empassar-nos-ho tot: l’Oliver Twist de cada any, les pel·lícules Disney i, fins i tot, la saga Harry Potter.
Quan es va estrenar La bella i la bèstia en dues dimensions, també la vaig anar a veure. La combinació Alan Menken i Howard Ashman (música i lletres, respectivament) arribava en aquesta pel·lícula al seu punt àlgid –prèviament havien treballat a La sirenita (The little memaid). La mort prematura d’Ashman va posar punt final al tàndem, encara que de manera pòstuma s’estrenaria Aladdin.
Alguna cosa deu tenir La bella i la bèstia quan va ser la primera pel·lícula d’animació de la història nominada als Oscar en la categoria de millor pel·lícula, és a dir, al costat de quatre pel·lícules amb actors i actrius de carn i ossos. I ara ha estat l’escollida per fer el salt a les tres dimensions, un fenomen del cinema que està de moda i que caldrà veure si veritablement es converteix en el format hegemònic del setè art.
He començat destacant les cançons. Sense voler treure mèrit a la versió doblada, recomano que els espectadors intentin veure la versió original –fent una escapada a Barcelona o bé reveient la pel·lícula en DVD. És entranyable sentir la veu d’Angela Lansbury en el paper de Mrs Potts i commovedora la seva interpretació del tema central, Beauty and the beast. La mateixa cançó que, en els títols de crèdit, interpreten Céline Dion i Peabo Bryson.
La música és un dels punts forts de la cinta, sense cap mena de dubte. Però l’animació també va fer un salt qualitatiu, ja a la primera versió. De fet, tot i que aleshores la projecció era en dues dimensions, hi havia una aproximació a la tercera dimensió: a la introducció de la història, quan se’ns explica a mode de conte per què el príncep va ser convertit en una bèstia, ja vèiem com la càmera s’endinsava a les profunditats del bosc. O aquell ball al castell, justament amb la cançó Beauty and the beast de fons, que podíem contemplar des de tots els angles.
Que és ensucrada? Segurament. No deixa de ser un conte de fades. Però com deia, quan s’acosta Nadal, som especialment propensos a retrobar-nos amb aquella criatura que vam ser algun dia.
El tema del conte és universal. La veritable bellesa es troba a l’interior de les persones. Certament, és més agosarada la tria de la princesa Fiona de la pel·lícula Shrek, que finalment opta per quedar-se amb la forma d’ogre verd al costat del seu estimat. Perquè, és clar, si fem una lectura més escèptica de La bella i la bèstia, resulta que, al final, tots dos s’ajusten als cànons de bellesa física. Cosa que, com a mínim, els facilita l’acceptació social.
Tant se val. En tots dos casos, els protagonistes van viure feliços per sempre. O no. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
