- Foto: TONY LARA
L’any 1963 la Junta de Cultura del Consell General de les Valls d’Andorra publicà un llibre que, com llegim en la portada, era una «obra destinada a les escoles»: Andorra, el meu país, d’Albert Puigoriol i Lladó, revisat per Justí M. Bruguera i amb gravats de Pere Canturri i Muntanya. La motivació política del volum s’observava en un fet: el primer nom en la llista de responsables no és pas el de l’autor, sinó el d’Antoni Aristot i Gomà, aleshores conseller-secretari de la Junta de Cultura, del qual va partir la iniciativa i, possiblement, qui en dirigí el contingut. L’any 2003, se’n va realitzar una edició facsímil, a càrrec també del Consell General, aprofitant l’avinentesa dels quaranta anys de la seva primera impressió. El volum del segle XXI compta amb pròlegs de Francesc Areny Casal, Antoni Morell i Manel Gibert. ¿Massa noms per a un títol per a l’escola? Evidentment, no. I aquí rau la seva transcendència, perquè allò que s’hi contava era el que va aprendre una generació d’andorrans, a més de part de l’anterior, i de part de la següent. I es donava una imatge determinada, i en veritat rica, del patrimoni històric, institucional, cultural i artístic del nostre país. ¿Quina?
Manel Gibert, en el seu pròleg, es refereix encertadament a Andorra, el meu país com «el primer clàssic de la literatura didàctica andorrana». Tanmateix, ni me n’ocuparé ara, de l’anàlisi del llibre en el seu conjunt, ni teoritzaré sobre el fet de si les obres que tracten de literatura formen part estricta de la «Literatura» o cal remetre-les al terreny del pensament científic. I menys encara reflexionaré si, com en el cas que ens ocupa, aquests assaigs no es pensaren com a lectura d’abast ampli i públic, sinó dintre de l’àmbit prou més demarcat del llibre de text, de les peces a través de les quals es desenvolupa la formació escolar dels més petits, i fins i tot de molts andorrans que tingueren accés a una realitat potser inèdita o no ben coneguda en una data ja llunyana.
¿Com tractà Albert Puigoriol i Lladó el fet literari d’Andorra? D’una manera molt curiosa, intel·ligent i, tal volta sense pretendre-ho, donant-li rellevància: repetint-ne el contingut en dues seccions: en la dedicada a la geografia i la història del Principat; i en la dedicada a les manifestacions culturals i populars, en concret en l’apartat «El patrimoni artístic», en els dos capítols sota la rúbrica «La literatura» (segles XVIII i XIX, i segle XX).
Resulta oportú i aclaridor que els tres noms fonamentals de la primera literatura andorrana apareguin en el relat de la història del país com a fites i quasi únics esdeveniments destacables dels segles XVIII i XIX. Així, en l’apartat històric, el Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell és considerat «el fet més important» del Segle de les Llums a Andorra; tanmateix, el Politar andorrà d’Antoni Puig, el descriu com «una explicació, en forma més senzilla, del contingut del Digest»; en tercer lloc, la Relació sobre la Vall d’Andorra de Tomàs Junoy, de la qual no esmenta el títol, és batejada per Puigoriol com la «primera història d’Andorra».
Quan reprèn les obres escrites dins de l’ampli ventall de les pràctiques artístiques, Puigoriol és clar de bell antuvi: «No es coneix cap obra literària andorrana pròpiament dita», frase que apareix en el cos del text i en el resum pertinent d’aquest capítol/lliçó. Fou taxatiu l’autor, és indiscutible, i caldria esbrinar si allò serví com a llançadera de la literatura andorrana moderna o com a informació desmoralitzadora en un principi. Als noms ja esmentats, afegeix el següent comentari: «Si a Andorra les obres pròpiament literàries manquen, en canvi, les que hi fan referència són extraordinàriament abundants». Aquestes paraules seran una mena d’explicació per la referència a Pierre-Roch de Roussillou, George Bentham i, és clar, Jacint Verdaguer.
El segle XX, però, Puigoriol l’assumia amb esperança, i no s’equivocà, tot dividint el capítol/lliçó en «Publicacions periòdiques», «Llibres dedicats íntegrament a Andorra» i «Articles. Versos. Guies. Treballs diversos». Hi fa esment particular d’Esteve Albert, a l’obra del qual intitulada El Pessebre d’Engordany dedica una lliçó monogràfica, i no hi manca tampoc una relació de vora una trentena d’escriptors i estudiosos que han tingut una determinada vinculació amb el Principat, fent palès l’atractiu d’un país amb una idiosincràsia i unes tradicions molt per damunt del que podria donar a suposar la seva producció escrita. D’altra banda, l’alta consideració del llibre (sobretot del Manual Digest) i la mitificació de la seva importància potser fóra essencial a l’hora de bastir una Andorra cultural o, almenys, de no perdre mai de vista aquella herència que, al seu torn, haurà de ser llegada.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
