Els periodistes tenim mala premsa entre gran part de la ciutadania que ens defineix com persones que escrivim de tot sense entendre de res en profunditat. Una mica de raó potser sí que la tenen. Només en part. La investigació per explicar el que està més enllà de la notícia és el joc apassionat i apassionant que enalteix la nostra professió. Però els grans temes no són fàcils d’estudiar i analitzar fins al final, perquè, com les pròpies notícies, varien amb el temps. Es per això que intento defugir de les lliçons categòriques. Com va dir Sòcrates en el seu moment, “només sé que no sé res”. Això no implica que vulgui saber moltes coses perquè, com a periodista, pateixo la malaltia de dubtar de tot. Per això intento verificar el que dic. Els periodistes som sol intermediaris: la informació és de la comunitat i el poder –l’oficial, el fàctic, el silenciós i el soterrat– intenta sempre veure conspiració on només existeix que el dissentiment.

Fa més de dos segles que el dret a informar i a estar informat, a comunicar lliurement les notícies i opinions i, en general, a la llibertat d’expressió , forma part de les constitucions democràtiques de la majoria de països. Malgrat el temps, aquest reconeixement segueix sense ser entès ni acceptat del tot pels poders actuals. És freqüent topar-se amb la indignació inquisitorial d’alguns o de tots a la vegada, al sentir-se commoguts per l’exercici d’aquesta llibertat a mitges i pel fràgil que resulta ser.

Els periodistes som gent que li diu a la gent tot allò que li passa a la gent. Aquesta es l’opinió d’Eugenio Scalfari. El comentari el podríem ampliar amb un altra cita de Gay Talese que diu exactament: “El periodisme és l’art d’estar present”. La nostra feina, per tant, en la moderna societat democràtica és ser el mirall que reflecteixi tot allò que tenim davant. El problema és que cadascú ho fa amb un filtre diferent.

Periodista jarosell@andorra.elperiodico.com