«La música de Bach és una autèntica porqueria», va dir en Càndid l’altre dia després de tocar una peça del compositor de Turíngia al piano que es va comprar la tardor passada. Ho va dir amb la intenció de provocar-me, però no ho va aconseguir: ja fa massa temps que el conec i ja sé de quin peu calça. Vaig fer tot el contrari del que ell esperava: «Sí, Càndid, tens raó, a mi Bach m’avorreix mortalment», vaig dir, «i, a més, no n’hi ha per tant». «Home, no estic segur que tota la seva obra es pugui despatxar amb aquestes quatre paraules», va protestar en Càndid, contrariat. «¡Però si tu mateix acabes de dir que la seva música era una porqueria!», em vaig queixar. «No és el mateix», va respondre ell, «l’atac frontal és sempre més noble i menys dolorós que l’amable menyspreu, dóna més possibilitats de defensa. A més, el meu comentari no anava tan dirigit contra Bach com contra aquells que l’han entronitzat sense tenir-ne ni idea. El món està ple de pseudointel·lectuals que, després d’adquirir un vernís cultural diran sense embuts que Bach és el pare de la música o de cineastes que faran pel·lícules mediocres sobre el silenci abans de Bach: ¿la música de Henry Purcell es pot qualificar de silenci? ¿I la d’Alessandro Scarlatti, la de Tarquino Merula, la de Girolamo Kapsberger, la de Claudio Monteverdi, la de Jacopo Peri?».

«Potser el que volen dir», vaig observar, «és que és el primer compositor complet: amb un llenguatge totalment desenvolupat, amb una obra considerable i un estil unitari». «En aquest cas», va dir en Càndid, «no ho són menys Vivaldi o Handel». «Home, no comparis…», vaig respondre. «¡Exacte!», va exclamar en Càndid, satisfet de tenir la conversa on ell volia, «no comparem, no fos cas que veiéssim la mediocritat i la impotència creativa d’aquell a qui tants anomenen el pare de la música. Comparem, per exemple, el primer moviment del 3r concert de Brandenburg amb el tercer moviment del concert RV 187 de Vivaldi, en el qual Bach es va inspirar, per dir-ho finament. Veuràs que, a sobre, no sabia ni copiar: mentre Bach copia el tema de Vivaldi i el desenvolupa fins a l’extenuació, fins a l’avorriment més soporífer, encadenant coitus interruptus amb coitus interruptus, Vivaldi salta d’un tema a l’altre, d’una melodia a l’altra, sense voler posseir res, deixant que tot flueixi, lligant-ho tot amb una única figura rítmica. Però no cal entrar en detalls: n’hi ha prou d’escoltar-los a tots dos per veure qui era el veritable mestre».

«Aleshores ¿Com expliques que la música de Bach estigui tan ben considerada entre tants i tants estudiosos de la música?», vaig observar. «En primer lloc», va dir en Càndid, «perquè en aquesta època nostra, que ha menyspreat el geni i el misteri de la creació, Bach és qui dóna la impressió de ser més abastable: en ell no veiem el geni, sinó l’esforç; no veiem la inspiració, sinó el treball constant; no veiem la intuïció, sinó la raó. Però a mi això no m’agrada, perquè jo, com Hölderlin, penso que l’home és un déu quan somia i un captaire quan pensa. Jo crec en la inspiració, en el geni, en la intuïció, en el misteri de la creativitat… En tot allò que ens fa diferents, que ens separa de la grisor i l’homogeneïtat a la qual aquest món vol condemnar-nos».

«No acabo d’entendre això que dius, Càndid», vaig dir-li, «vols dir que Bach no tenia geni, inspiració o creativitat». «No, no és això», va respondre ell, «és de suposar en tenia; jo parlava de la imatge que en tenen aquells que l’admiren. Mira, sovint es diu que la música són matemàtiques i es posa a Bach com a model. I jo no ho crec així: jo penso que les matemàtiques són música –i aquí l’ordre dels factors sí que altera el producte– i que el model no hauria de ser Bach, sinó Handel. Handel utilitza l’harmonia i el contrapunt amb més mestria que Bach i, sobretot, amb més naturalitat, com si el tingués molt més interioritzat. El seu approach a aquest ordre immutable que alguns tradueixen en un números i altres en sons és un approach més intuïtiu que racional, més a prop dels déus que dels captaires, per dir-ho en paraules de Hölderlin. És per això que escoltar Handel després d’haver estat escoltant Bach és com llegir Shakespeare després d’haver estat llegint Calderón».

«El millor de tot plegat», va continuar en Càndid, «és que del meu contenciós contra Bach i els seus exegetes n’he extret una teoria prou interessant: Bach era un racionalista i, com tots els racionalistes, volia congelar la realitat, tancar-la en un sistema estàtic i omnicomprensiu. Handel, i també Purcell o Vivaldi, era un empirista i l’empirisme sempre ha estat més desenfadat, menys seriós, més dinàmic, més vital, més divertit, més sensual que el racionalisme. Per això no s’entesten a posseir la bellesa, a exprimir una melodia fins a les darreres conseqüències: en frueixen mentre val la pena i després passen a una altra cosa. La dicotomia Bach-Handel s’ha repetit en altres èpoques: és el mateix que passava entre el clàssic Haydn i l’inclassificable Mozart, entre el recarregat Schumann i el creatiu Schubert, entre el sistemàtic Schönberg i l’exquisit Richard Strauss. En Handel, en Mozart, en Schubert i en Strauss hi ha la llum del món, els paisatges, els gestos dels homes i de les dones, sentiments de tota classe: són un compendi de la vida i les seves potències. En Bach, en Haydn, en Schumann, en Schönberg no hi ha altre paisatge que el del seu propi ego. I això que, aparentment, es tracta de persones amb menys ego que els altres –més humils, menys prepotents– però quan es posen a fer música són incapaços de veure-hi més enllà del seu propi nas».

Aleshores va començar a sonar una música que algú havia posat a l’ordinador. «El Magnificat», va dir en Càndid amb alegria, «heus ací una de les poques obres de Bach en què no hem de lamentar que no se li acabés el paper pautat després d’unes quantes dotzenes de compassos». «Potser se li va acabar», vaig observar, «i per això et sembla tan bo el resultat». «I tant!, segur que era això», va concloure en Càndid, «ja ho diuen els economistes que un excés de recursos provoca greus ineficiències».

Per a més informació consulti l’edició en paper.