- Doncs si, per la cara ens ho haurem de creure, que Saboya era un bon nen. Foto: EL PERIÒDIC
MINISTRE D’AFERS EXTERIORS. Quan era petit, els pares treballaven hores i hores… I la gran festa era anar de costellada a Engolasters.
–¿Era bon nen o més aviat trapella?
–De petit era bon nen. Després les coses van canviant…
–¿A quina edat van canviar?
–De la infància a l’adolescència, i a diferència del que passa amb els bons vins, en comptes de millorar, vaig empitjorar. Em feia por que em veiessin com un empollón perquè, tot i que treia bones notes, no ho era, i això va contribuir a tornar-me una mica més gamberro.
–¿Recorda alguna trastada?
–De petit, no. Era bon nen, de veritat.
–¿I d’adolescent?
–Les històries típiques del col·legi i, sobretot, de la colla. En recordo una, però que no deixa de ser de bon enfant, que diuen els francesos… Hi havia un professor d’espanyol que tenia l’interruptor de la llum al fons de la classe. En aquella època ens hi assèiem sovint i, amb el cap, anàvem encenent i apagant la llum. El professor pensava que teníem algun problema amb la instal·lació i feia venir el de manteniment, que sabia que teníem l’interruptor allà al darrere… I així, durant tot un any. En fi, coses d’aquest tipus.
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–Era un fanàtic del futbol. Hi jugava hores i hores, als terrenys de Cal Muntanya, a Escaldes. No ens feien falta porteries ni res. De fet, els camps no eren ni plans ni hi havia herba, però ens ho passàvem molt bé. Havia disfrutat molt jugant a futbol i també disfrutava molt llegint còmics: els Tintín, els Astèrix, els Lucky Luke…
–¿Era més de l’Astèrix o del Tintín?
–A l’època era més de l’Astèrix, però amb el temps m’he tornat més del Tintín.
–Tornant al futbol, ¿està content o trist amb el que ha passat aquesta setmana?
–Jo sempre estic content, independentment que guanyin uns o altres. Però sóc del Barça, si és aquesta la pregunta. No, la veritat és que ara no m’afecta, però de petit hi havia dies que no sopava pel futbol. I em passava sovint perquè, quan jo era petit, el Barça guanyava una Lliga cada catorze anys.
–Els nens d’avui no saben què és, que el Barça perdi…
–Tenia mèrit ser del Barça quan jo era petit. ¡Molt més que ara!
–Diu que jugava als terrenys de Cal Muntanya… ¿Havia participat en les batalles entre els nens d’Andorra la Vella i els d’Escaldes?
–No, la veritat és que no. Jo vivia a Andorra la Vella i estudiava a Escaldes. Potser és per això que no em podia barallar amb ningú.
–Veig que la diplomàcia li ve de petit.
–No havíem tingut baralles importants. Només alguna patadeta…
–¿Algun llibre que el marqués?
–Era fan de Jules Verne. Tots els seus llibres. Vint mil llegües de viatge submarí, De la Terra a la Lluna…
–¿Es considera una persona aventurera?
–Amb els llibres possiblement sí. Però és cert que m’agraden molt els viatges, la qual cosa podria ser conseqüència dels llibres que llegia.
–Tot quadra.
–Molt cartesià…
–¿Quan va començar a sortir?
–Amb la colla, a partir dels 15 anys.
–¿Feia gaire mal?
–¡El que em deixaven! Érem una colla de bons amics i encara fem sopars junts. Però estem en aquell moment de la vida en què, quan fas sopars, tens nostàlgia dels vells temps, la qual cosa és un molt mal indicador.
–¿Quins eren els seus grups de música preferits?
–Pink Floyd, Genesis…
–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?
–Haver tingut una experiència de vida, al final dels estudis o professional, fora d’Andorra. No a Toulouse, que és on estàvem, sinó als Estats Units, a Austràlia…
–Com a ministre d’Afers Exteriors, li toca viatjar.
–Però no és el mateix viatjar que anar a treballar a fora.
–Els nens d’avui ho tenen més fàcil per conèixer el món…
–I possiblement no saben la sort que tenen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
