- Foto:
Secretari general de la Unió Sindical d’Andorra (USdA). Confessa que era bastant trapella. Llegeixin i jutgin vostès mateixos…
–La pregunta que faig a tothom: ¿bon nen o més aviat trapella?
–Era un trapella.
–¿I doncs? ¿Què feia?
–Feia tot el que no s’ha de fer. Feia pelles al col·legi…
–¿«Pelles»?
–Feia campana. Anava al col·legi francès i el dissabte al matí teníem classe… Diria que dos de cada tres dissabtes no hi anava. O estava malalt o m’inventava alguna altra excusa…
–¿I quina era l’alternativa?
–Em quedava a casa, a mirar la tele o fer alguna altra cosa.
–¿I a casa no li deien res?
–Alguna vegada s’havien emprenyat. Quan eren massa repetitives sí que m’havien cridat l’atenció. Però la majoria de vegades m’inventava bones excuses.
–¿Recorda alguna trapelleria o alguna gamberrada que fos sonada?
–N’havia fet tantes… Els meus pares em van comprar un cotxe de llauna, on hi cabien dos nens. Funcionava amb pedals, però el que no tenia eren frens. Un dia un company s’hi va ficar dins, en una baixada, i jo el vaig empènyer… Quan va arribar al final, allà hi havia una paret i s’hi va quedar encastat, amb tot el cotxe de llauna rebregat i ell a dins. I jo, tan tranquil, me’n vaig anar cap a casa. Al cap d’una hora, vaig pensar: «¡Osti, que aquell està allà a dintre! Vaig anar a buscar els seus pares perquè m’ajudessin a treure’l. Aquell nen s’hi va estar ben bé una hora i mitja, atrapat al cotxe de llauna.
–¡Déu n’hi do! Sí que era bastant terrible…
–Era un trasto.
–¿Anava bé a l’escola?
–Sí, però més aviat perquè les coses que explicava el mestre m’entraven soles. He estat una persona molt intuïtiva i, escoltant el professor, en tenia prou. No he estat mai un alumne d’aquells que claven els colzes.
–¿Quins eren els seus jocs preferits?
–M’agradaven més aviat els jocs individuals. Els jocs d’equip, com el futbol, no m’agradaven massa.
–Li he de dir que, com a sindicalista que és vostè, aquesta confessió em sobta.
–Potser sí, però és així. Això del sindicalisme em va venir de gran i una mica per casualitat. Es va crear un sindicat al lloc on treballo i em van dir: «¡Fica-t’hi tu!». M’hi vaig ficar i mira com he acabat…
–¿Li agradava llegir?
–No massa. M’estimo més veure la pel·lícula.
–¿Quan va començar a sortir?
–Amb tretze o catorze anys. En aquella època sortíem bastant perquè a Encamp hi havia els càmpings i el que fèiem els joves del poble, quan arribava l’estiu, era fer una volta per tots els càmpings, on hi havia les franceses. Hi havia la Cava Pierrot, que era el centre de tots els francesos dels càmpings i hi anaven els pares amb les seves filles. Nosaltres també anàvem allà perquè així controlàvem més la situació…
–Veig que era bastant perla. ¿Com va arribar a assentar el cap?
–Em sembla que, més que assentar el cap un mateix, el que passa és que te l’assenten. ¡I el dia que ets pare se t’assenta de cop! Fins llavors, era d’aquelles persones per a les quals no hi ha res impossible. Ara, en canvi, tinc una altra visió.
–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?
–Moltes coses. Crec que a tots ens queden coses al tinter…
–¿Quins eren els seus grups de música preferits?
–M’agrada sobretot la música espanyola perquè entenc el que diuen.
–¿Com veu els nens d’avui dia?
–Nosaltres no teníem ni una quarta part del que tenen els nens d’avui. I no només per les consoles Nintendo i els ordinadors. També perquè els pares podem fer més coses amb els fills.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
