Esteve Albert (1914-1995) va ser un dels redreçadors, i fins i tot emprenedors, de diversos aspectes de la nostra cultura, realitzats des de la mateixa Andorra i que fins al segle XX havien estat gairebé desconeguts: poesia, teatre, tradicions populars, recerca històrica, divulgació… La seva obra és vastíssima, i tan sols en volum el seu biògraf Xavier Garcia enumera quaranta-set títols i un parell d’inèdits. Els últims anys de la seva vida publicà anualment les conegudes Nadales, de la mà de Bartomeu Rebés i l’editorial Andorra, on tractava, tot aprofitant aquesta festa, temes variats sempre referits al nostre país i a les seves gents. En la Nadala 1988, a banda d’articles sobre el llenguatge andorrà o els llinatges de les velles cases, donà també a la llum un text que mostra quin havia estat un dels seus interessos com a intel·lectual i com a amador de les essències andorranes: «El druïdisme d’Andorra la Vella». Recordem que un any abans havia editat el llibre Andorra màgica. Del druïdisme al feudalisme eclesiàstic i al catarisme. 5.000 anys de cultura pirinenca (Andorra la Vella, Ed. Andorra, 1987), corresponent a la Nadala d’aquell any. Esteve Albert buscà el fonament de les peculiaritats nostrades quan pobles amb uns altres noms començaven a deixar les seves empremtes al Pirineu.
Esteve Albert és molt més atrevit que els arqueòlegs i historiadors professionals a l’hora d’escorcollar en les restes antigues, i es capbussa en roques suposadament gravades, en hipotètics petroglifs o en possibles temples ara enderrocs. En veu testimonis no només al Principat, sinó en diversos indrets de Catalunya i de la serralada pirinenca. El que pretén Esteve Albert, i aquí rau el punt més interessant per a nosaltres, no és limitar-se a resseguir les petjades d’homes i dones que visqueren fa mil·lennis, sinó traçar un vincle d’unió a través dels segles entre aquells druides o xamans i la nostra mateixa experiència religiosa. És taxatiu al començament del seu llibre: «la Cultura Pirinenca fou el punt de partida de la Civilització Occidental» (p. 13). L’afirmació és valenta i massa arriscada, però ens estem movent en un àmbit que transcendeix la dada concreta i vol abraçar un cert esperit de la memòria i una explicació mítica que no necessita de la falsabilitat per a ser versemblant i creïble.
Topònims lígurs, temples de pedra, vestigis druídics, rituals de solsticis, càtars fugint de la desfeta… I vigilant pels camins i les senderes, els aleshores treballadors en el pasturatge i la farga, dues institucions d’una forma de vida comuna als dos vessants dels Pirineus. Esteve Albert reflexiona sobre els primers poblaments humans a Andorra; el nostre tipus de casa i les seves arrels, que han recorregut les centúries; el fons poblacional d’aquestes valls, entre basques, lígurs i celtes, remuntant a un solatge protohistòric alguna de les nostres tradicions més vives i íntimes: «el vesc i la gabarnera (on el llegendari andorrà ens situa la troballa de la Imatge de la Mare de Déu de Meritxell) eren plantes sagrades, venerades pel druïdisme» (p. 11)… En poques paraules, Esteve Albert sap com anar al cor del que importa i, d’una manera capital, pot conduir a una certa meravella o ensomni pel país.
D’altra banda, Albert és un bon assagista, i amè. El seu llibre no és un estudi universitari d’història, ni un volum de misteris paranormals, sinó una proposta de reflexió, és a dir, un assaig, en el sentit més montaignià del terme, que mitjançant el recurs a un estil memorialístic, en altres moments narratiu dialògic, i molt sovint d’una clara prosa explicativa, fa que el lector assimili referències que sens dubte li cridaran l’atenció i li podran obrir noves maneres de contemplar el seu paisatge. Andorra és màgica i antiga, ho sabem. En aquest llibre de la seva última dècada creativa, Albert la lligà, indefectiblement, a la llegenda: des dels estanys glaçats, a la més fonda de les grutes.
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
