- Foto: EL PERIÒDIC
Les declaracions del president de la CASS, Josep Delgado, han caigut –era d’esperar–, com una dutxa d’aigua freda a molts ciutadans. La situació és la que és i ara no toca absorbir els beneficis que en el seu moment proporcionava la CASS per a uns altres destins públics, sinó aportar el capital públic per intentar no recuperar, però sí mantenir tot allò que s’ha perdut. La tisora torna a ser un símbol i s’haurà d’utilitzar per millorar les arques de la seguretat social. De totes les declaracions del president em quedo amb una: «Sobre l’abús del sistema es retallarà; sobre l’ús,no”. Un toc d’esperança.
El camp de la sanitat pública, com el de l’educació, és un dels més sensibles. Retallar sí. Però, ¿on? Pensem en partides menys compromeses que les de la sanitat, però sense oblidar que, també en aquest camp, es pot filar molt més prim que tal com imprevisiblement es va fer en el seu moment. Defensem la medicina pública perquè arriba a tots i ull viu amb privatitzacions en aquest sentit, perquè podrien afegir més desconfiança de la que ara estem vivint.
L’estabilitat pressupostària és una condició necessària per garantir, a mitjà i llarg termini, un servei i un creixement econòmic sostingut. Els desequilibris permanents arruïnen les perspectives de millora i provoquen un malestar generalitzat. La crisi afecta a tots, també a la seguretat social. Aquesta és una crisi però que té un calat històric molt gran a casa nostra, sobretot en el que respecta a la CASS. Podem passar de tenir un servei sanitari públicament elogiat per tots a un sistema que no agradi a ningú. Als dèbils per veure reduïts els seus serveis i als poderosos perquè no volen més despesa pública i sí reducció del dèficit. Uns es queden sense alternatives i els altres sempre poden anar a la sanitat privada amb els seus diners.
És per això que seguim defensant que la reforma de la CASS és una decisió fonamentalment política. La defensa del sector públic és el que fa viure la democràcia, malgrat que alguns, sota el paraigües de la defensa de la llibertat individual, procuren llimar les seves accions. No podem negar la importància dels béns de consum. Malgrat això, el veritable suport de la societat, de la vida col·lectiva, és la salut física de la mateixa, amb l’afegit de l’educació, la cultura i l’ètica. El filòsof Emili Lledó defensa que hem de buscar les raons de la degeneració intel·lectual de part de la classe política massa influenciada pels corrents econòmics. «La democràcia –diu– no es pot rendir a les «privatitzacions» mentals de paradoxals llibertadors». Una pregunta és necessària: ¿Qui ens tornarà, en el futur, la vida pública, els béns públics, que ens estan robant? És molt important conèixer en els defensors de la lliure empresa –especialment en matèria sanitària i d’educació–, en els apòstols de possibles privatitzacions, quina empresa, ideologia, fanatisme els ha privatitzat a ells. Es tracta que la seva patologia individual no es transformi, recalco que especialment en matèria sanitària, en una patologia general que enfonsi la vida col·lectiva.
Retallem el que sigui necessari. Tant de bo que es faci tenint molt present aquestes consideracions. És millor modificar altres partides que no pas aquells serveis públics que són intocables. I no ho dic jo, sinó que ho manifestava fa uns dies el cap de Govern. Encara que hi ha matèries intocables que, segons com es miri, són innombrables.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
