- Carmen de Mairena número 2 per Barcelona amb el partit CORI Foto: EL PERIÒDIC
La dada és preocupant. Segons l’Enquesta de Salut Mental –amb les reserves pròpies d’aquestes mostres a casa nostra– la despesa de la CASS en ansiolítics és de 82.000 euros. Les nostres pulsacions cavalquen a un ritme de cavall desbocat i l’ansietat és privilegi o desgràcia de tots. Massa nervis i poca calma. I total, ¿per a què? Entre les sessions del Consell General i el ping-pong parlamentari, les declaracions i contradeclaracions de tots amb tots, el blanc i negre de l’actualitat, més cutre que no pas transcendent, ja no se sap on arribarem. Clar que si mirem els diaris podem molt bé assegurar que a totes les cases couen faves i a casa nostra –podríem afegir—a calderades.
Repasso la campanya electoral a Catalunya, per allò de que quan menys ho pensem les podem tenir també a casa nostra. I la visió que tinc és de sorpresa. Passa el que passa i el que passa és tan lleig que fem veure que no ho veiem, per no caure en la vergonya més absoluta. Estan passant coses que mai ens haguéssim pogut imaginar que passarien. Es allò que va dir Neruda: les coses que ningú trenca, però que s’han trencat i s’estan trencant. ¡I de quina manera!
Montilla disfressat de Superman. Mas com si fos un anunci de dentifrici i amb una rialla prefabricada que no sabem si riure o plorar. Nebrera protagonitzant un eslògan polític eròtic amb tovallola suggerent inclosa. Unes seguidores del PSC amb un orgasme polític que vol dir que el votar ens posa calents, que ja és tenir imaginació a la vista del mercat. Ariel Santamaria i Carmen de Mairena que en principi eren els que havien de ser els pallassos oficials i ara resulta que són persones serioses, el mateix que Maria Lapiedra que canta i balla electoralment en roba interior pels carrers de Madrid.
Certament, aquesta política/consum en què el transcendent es l’erotisme comença a tenir la virtut de gelar l’esperit cívic i enviar-ho tot a fer punyetes. Perquè si ataquen d’aquesta manera la nostra intel·ligència la reacció no pot ser altra que enviar al carall a tots. Proposo, això, sí, fer una col·lecció de cromos en què fem sortir les actrius porno, els frikis i els farandulers, per poder ensenyar als nostres fills fins a quins límits vam arribar i fixar una panoràmica històrica, recorreguda amb intel·ligència, compassió i escepticisme i poblada per un rebombori de beneits per la fortuna o marcats per l’adversitat, entre els que sobreviurem nosaltres, protagonistes marejats del que mai sabrem realment què és el que passa.
El que realment importa no és el que una persona pugui dir, sinó el que la societat entén del seu missatge. La resposta la donàvem al principi. Mai havíem consumit tants ansiolítics. Arreu avancen els ultres a cavall de l’antiprogressisme i el populisme, l’antipolítica i la xenofòbia. No és massa original el que ens passa. Les rebel·lions antiprogrés,al marge dels seus efectes electorals, divideixen i polaritzen encara més les societats occidentals en un moment de crisi econòmica, canvi geopolític i desplaçament del poder. Estem assistint a la màxima representació de la decadència, donant valor a una pornografia política degradant.
Poc a poc i a mesura que anava escrivint hem posava nerviós, cada vegada amb més força. Ara tinc la necessitat de prendre un calmant. És urgent. Veig com LaraCroft / Alícia Sánchez Camacho avança amb un coet cap a mi i em comença a disparar amb un fusell de la guerra dels móns. ¿Serà cert que estic en un altra galaxia?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
