- El ministre Portaveu, senyor Cinca, em va donar la torna a la partida per a desfer les taules
JAN
No fa molt el director d’informàtica d’una empresa del país em recordava que l’estiu de l’any 2009, i poc abans de Nadal encetava un debat amb forces desiguals, al que jo li corregia amb el tret de que el debat en cap moment s’havia produït, llevat del que algunes empreses i professionals, des de dins de les mateixes empreses havien obert, i al que en algunes ocasions vaig estar convidat per a donar la meva opinió. En aquell moment vaig donar la meva opinió a diferents mitjans de comunicació del país i algun de fora que es va fer ressò i va reproduir o em va consultar de nou, sobre l’afer dels aparents problemes de seguretat amb algunes targetes de crèdit al país, i paral·lelament amb les preteses noves mesures de seguretat i el nou protocol EMW de pagament.
Per algun motiu d’aquells del conscient, i és correcte quan escric conscient, una mica cansat de llegir i escoltar moltes vegades que qualsevol excusa i justificació es vàlida quan s’atribueix a l’inconscient, em trasllado 32 anys abans, set o vuit abans de la desaparició de La Hoja del Lunes i si no vaig errat el Ciero i el Tele Expres tancarien pels mateixos anys; però la memòria em duu a recordar com amb 14 anys, un batxillerat tot just encetat a les nits d’una ciutat on vivia més gent a la escala de casa del padrí que a tot el meu barri d’infantesa, i on necessitava una hora i escaig per a arribar-hi a peu, desprès d’haver fet 14 hores de redacció, excepte els diumenges en que tocava La Hoja i que dues hores abans de tancar i enviar a rotativa, era quan havies d’omplir les columnes del que per un bateig no havia enviat la seva, o el que per la derrota del seu equip no estava en disposició d’escriure res coherent, o la que ja havia sortit cinc cops en dos anys i el Director de torn ja no sabia com maquillar; era el moment de omplir tres columnes de tres noms insignes que cobraven a duro el paràgraf, i en alguns casos hi havia més punts i comes que lletres en la columna. Per algun motiu aquell dimarts, amb 14 anys el senyor Augè, gerent del Tele Expres, va topar amb el jove que duia cinc hores de batxillerat nocturn, tres columnes de La Hoja del Lunes, dues caminades de Pedralbes a Diagonal, i un entrepà a les 6 del matí per esmorzar, dinar i sopar;
?«L’editorial la escriu vostè i si no en sap o no pot, pot dir que és el primer diari que surt sense editorial».
Podia haver afegit, que pel que diva, millor sense editorial, però el padrí Benejam es va cuidar prou de que la cosa no arribés més enllà. No va existir debat, però damunt la taula dels negres, la que compartíem els que escrivíem en nom de o en nom de qui, un sobre amb vint mil pessetes, i l’adreça del Tele Express. Era la primera setmanada, desprès de sis mesos d’aprenent.
Quatre anys d’editorials, una breu incursió al Ciero per a veure l’ull màgic corrector, les noves planxes d’alumini, la cinta adhesiva, i quan ja la gran ciutat era massa feixuga, arribà el debat; havia escrit sobre uns fets en aquella columna, que el titular de la mateixa mai havia pogut viure, havia mort dos dies abans dels fets, i el debat fou en que el Governador Civil de la època va increpar el director de torn en què mai aquella columna que l’havia posat verd 11 o 12 anys abans l’havia escrit qui l’havia signada, sinó un altre per encàrrec del cap de premsa, amic personal del Director, i que en tiniva les proves, doncs havia sortit una columna pretesament del grans redactor, quan ja era mort.
El debat es centrà en si el Director no havia fet bé la seva feina, o el jove negre no s’havia preocupat de seguir el protocol i saber per quin motiu la columna no havia arribat al rotatiu. Sincerament reconec, que mai cap va perdre dos minuts i tres pessetes de telèfon, en saber si una mica més de cava del compte ?en aquella època divem xampany, el cava va venir amb els anys més snob? havia vesat damunt la fulla escrita amb ploma en mig del casament, o simplement el titular de la mateixa havia estat detingut en una redada a La Casita blanca; la columna era un dret a sopar amb els periodistes, prop de les quatre de la matinada.
Les tables del debat varen establir-se tres setmanes més tard, quan de resultes de ja dos sopars, tres trobades en un bar de les Rambles que donava a dos carrers, si no vaig errat, i on cada dos per tres entrava algú corrent per la porta de la Rambla, i darrera seu un Gris, mentre tothom en espai de segons allargava la cadira cap al darrera o girava la taula; recordo haver vist en dues o tres ocasions aparèixer uns camillers a recollir un d’aquells Grisos que havia ensopegat, mai vaig preguntar-me com era que aquells joves, amb la gorra calada fins els ulls, una caixa sota el braç, mal calçats i amb més cara de gana que de salut mai ensopegaven, i els altres no passaven del primer penjador, però amb el temps ho acabes comprenent, i signes les tables malgrat els quasi 40 anys que ens separaven, vaig reconèixer que tiniva molt a aprendre, i saber esperar el moment, tot es posa a lloc.
No vaig viure la fi d’aquells noms insignes i aquelles capçaleres avui poc menys que recordades, però si l’evolució del que en els seus moments semblava inamovible i en cap moment possible d’evolucionar donada la seva perfecció, però 32 anys i quatre mesos més tard, o el que es el mateix, fa poc menys de tres anys el debat que voliva obrir amb la ABA restava en menys que taules, mancava l’altra banda de l’interlocutor, tot i que mesos més tard obrís de bell nou el debat per les imposicions de qualsevol manera, sense garanties tècniques ni comercials del canvi de les línies de comunicacions X25 al nou servei sobre fibra òptica. El silenci fou la resposta a la meva queixa de que s’obligués a les empreses a pagar un servei dictat a dit per la ABA, donat en exclusiva a una empresa, que ho pagava el client final, es feva responsable del mateix, i no podia ni verificar o revisar els serveis, a banda de que la empresa que ho insta·lava deixava els equips damunt del primer lloc que li anava bé, i quan es va reclamar per part d’alguns clients que almenys donessin els suports o la facilitat de deixar-ho correctament posat, es va respondre amb el silenci.
Ahir el ministre Portaveu, senyor Cinca, em va donar la torna a la partida per a desfer les taules davant la retirada de l’opositor. I tot i que feva molts dies que amb ganes voliva escriure, millor dit, respondre a les fàcils crítiques al ministre i al mateix Govern, d’estar al servei dels bancs, de voler?tant li fa, no cal perdre el temps i repetir el que no paga ni la pena repetir; des del 13 de desembre de 2009, tot es posa a lloc, ¿qui es l’ABA per a imposar a les empreses del país un protocol de pagament, gestionat per una empresa privada, que pertany a una entitat bancària, i que dins el seu contracte, que vol imposar, deixa tota la responsabilitat als comerços, no assumeix cap responsabilitat, tot i cobrar el servei, imposar una empresa privada i atemptar en primera persona contra la lliure competència?
La proximitat del que amb 14 anys enyorava travessar l’Avinguda Carlemany penjat del cable de la llum, per a esquivar el càstig de sortir de casa, de balcó a balcó, i haver de fer més d’una hora a peu per a poder escriure el que li viniva de grat, em permet fora d’hora comercial de parlar amb diverses entitats bancàries, i tenir la mateixa resposta; «no saps amb qui t’enfrontes, han invertit molts diners en muntar la plataforma de pagament», prendràs mal.
Reflexiono pocs minuts mentre sonen els acords del Lluís Cartes al festival de jazz de 1996, a Escaldes, al vell Revox, i no em puc permetre que la meva filla el dia de demà llegeixi aquestes línies sense trobar-hi el meu recolzament al ministre Portaveu, sense cap dubte, i esperant que em respongui amb la mateixa valentia que ha demostrat ell i el cap de Govern, si la definició d’oligopoli es també correcta per a l’Associació de Bancs d’Andorra.
Tampoc encara sé com explicar-li que alguns d’aquells joves que no varen saber trobar la porta del darrera d’aquell Cafè, i que sense cap explicació lògica entraven a urgències de Sant pau amb dues bastonades i en sortien per la morgue víctimes de una insuficiència renal, dues fractures de crani i la pèrdua accidental dels testicles en una porta d’ascensor; i menys encara sabré com explicar-li les justificacions rebudes des de les entitats bancàries, correctament titllades sota la definició d’oligopoli. ¿Hauré de respondre amb la mateixa hipocresia, i deixar que la aquesta sigui la seva educació i aprenentatge? Tornaria a viure unes taules. El temps ho posa tot a lloc, i ho recordava en aquesta Tribuna fa pocs dies, i ara em sento satisfet i orgullós del Govern que hem escollit, el dels valents i dels honestos. ¿Ens cal una Associació de Bancs per a perpetuar un Oligopoli?
Aprofitant unes paraules del nostre cap de Govern, quan emprava una conversa amb un vell amic, per a referenciar el seu discurs en el Primer Congrés del Partit, em referencio a un comentari d’un lector del País a la notícia de la dissolució del Consell de l’Audiovisual, demanant que es fessin públiques les actes de l’organisme. ¿Puc avui demanar accés a les actes de les sessions de l’ABA? Seria interesant poder encetar el debat sobre el seu contingut i servei al país.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
