- Foto: TONY LARA
Ficar ànima al cap. És el que demanaria a tots els candidats electorals. Fa mal comprovar les discussions majoritàriament estèrils a les que estem assistint. No pot fer més mal allò que doloreja tant, com és comprovar la poca seriositat, fins i tot en aquests moments, dels molts dels aspectes més debatuts fins ara.
Una política tan simple desacredita, molesta, en molts casos calumnia a la nostra intel·ligència i arruïna a totes les persones que ens considerem dotades d’un esperit obert per discernir i opinar amb llibertat.
Una influència política en aquest sentit alenteix, obstrueix, molesta, trastorna, minva i corromp de mil maneres la instrucció pública i privada. Tornar a parlar de les qüestions de sempre, algunes de les quals no han tirat endavant per pur obstruccionisme veladament consentit per alguns, ens fa dubtar de la capacitat real d’aquells que es proclamen com a líders de la ciutadania. Repetir el que en el seu moment es podia aprovar i no es va fer és jugar de farol i fer trampes en l’important del contingut, per només decorar el continent. Ara tot són reivindicacions de lleis que estan aparcades esperant moments millors.
El problema del ciutadà en aquest moments en què ha de votar i té els seus dubtes a qui i perquè, és fruit d’una sembra de rancors, desconfiances, animositats, odis, picabaralles, discòrdies evidents i ocultes entre els individus, els governs i els pobles. La vella frase de «dia que passa any que empeny» –lema de una majoria de polítiques– condueix sempre al desencís final.
És l’hora de la reflexió moral i ètica i no la pràctica habitual de xerrameca inútil que debilita intel·lectes, doma els nostres cors, embota als joves amb una disciplina indisciplinada, corromp a l’edat madura amb una moral complaent i hipòcrita i combat i apaga l’amistat i el sant amor per allò que diem pàtria i que massa vegades convertim en racó de carrer.
Aquesta vegada és important votar i fer-ho a ciència i consciència. És decidir quin país volem: real, autèntic, possible, obert i lliure. També triar bé a qui ens han de portar de la mà amb abnegació, coneixement, justícia equitativa i sentiment col·lectiu. Diria que el ciutadà es troba com Ulises i els cants de sirena. Ens tindrem que lligar fort per no deixar-nos portar per la falsedat
No necessitem un pacte, sinó una reforma. Hem de reduir la despesa pública, evidentment, però procurant que sigui productiva i utilitzant el que faci falta perquè sigui així. Potser necessitem canvis institucionals per impedir la barra lliure per a uns i la sequera per a altres. La fiscalitat ha de canviar en el sentit de que sigui més justa. També fixar les jubilacions d’acord amb les expectatives de la vida i harmonitzar els impostos corporatius. Necessitem una reforma que, per suposat, inclogui la reforma de pensions o l’acord sobre salari, però també inversions en els serveis productius, transport, telecomunicacions i infraestructura energètica. Un pla amb objectius i acords de governança econòmica, però un pla pel creixement basat en un alt grau de consens social. ¿Sona estrany? Doncs és el que necessitem la majoria i el que volem d’aquesta reforma. Repeteixo que és hora de ficar cap, però també anima. En cas contrari tornarem a caure en el mateixos errors que ara patim i dels que volem fugir.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
