- L’humorista Eugenio. Foto: ELISENDA PONS
Fa uns dies llegia el recordatori d’un acudit del popular humorista Eugenio que deia textualment: «Ho saben aquell que diu que era un tio que es va morir en dilluns i les seves últimes paraules van ser… Pitjor no podia començar la setmana». Vaig somriure i a la vegada no tenia cap altra opció que afegir que no és la setmana la que es comença malament, sinó més aviat tot el segle XXI. Pitjor, impossible. Està prohibit riure i aquell que pugui demostrar un petit detall d’il·lusió o bé optimisme, immediatament serà sospitós de bogeria. Per obligació tenim que estar farts, fatigats, emprenyats, preocupats i sobretot hem de ser molt crítics amb el porco governo que és el culpable de tot el que passa i el que esdevindrà. Només el repòquer de gols del Barça davant el Madrid ens salva de la depressió col·lectiva. El que passa és que uns patim, però uns altres patam i de quina manera. Vivim una permanent crònica negra, però sense la capacitat de relat que aquest gènere cultiva. Liquidem el perfum de les coses i passem a l’olor dolent del que hem deixat degradar fins als últims límits.
Vivim en un tobogan de males notícies, tertúlies amb argument únic, mal humor que es contagia i sense cap dosi d’entusiasme. Tenim tants partits com persones voten i tan salvadors com xerraires de cafè.
«No s’equivoqui», em diu un contertulià. El que diu és una conseqüència, la causa és una altra cosa que únicament té un nom: la por.
Potser sí que té raó. Perquè realment el futur no depèn de nosaltres, sinó d’uns altres que es diuen mercat i no presenten cap rostre, o d’uns altres que anuncien l’apocalipsi segons els dictats del primers. Mala peça al teler quan s’atempta contra l’innocència del ciutadà.
«¿Alguna cosa es deu poder fer?», continua el meu interlocutor. Doncs sí. Primer ser com abans. El que vol dir conseqüent amb el que passa. El senyor Darwin, a banda de dir que els nostres ancestres vénen del mico, defensava que els animals que van sobreviure al pas del temps en l’inici de la creació, no van ser els més grans, sinó aquells que millor es van saber adaptar als canvis del temps. Les crisis d’abans servien per prendre decisions i corregir errors. La d’ara per fer una creuada del rosari de les lamentacions.
«Mentre guanyaven diners ningú protestava», afegeix el meu personatge. I ara, li comento. Quan ja no guanyen ho volen fer a través del qui sempre els hi toca pagar, amb moneda i feina que alguns voldrien gratuïta ¡Quin morro!. O sigui que tornem al patim i patam. Clinton va cridar a un conseller seu davant una crisi menor a la d’ara: «És l’economia, estúpid». Ara la frase a casa nostra hauria de canviar: «És el país, estúpid», el que s’ha de salvar, o bé ho perdràs tot també tu. Necessitem en aquesta empresa als García, Fernández, Martínez i també als Mohameds. No per donar la nacionalitat, que això és una altra música que mai es toca –sinó per aixecar el país. Això de que els de fora treuen el treball als de dins és una quimera, perquè no veig als de dins amb ganes de netejar carrers o treballar en allò que els d’aquí no volem. Es pot discutir molt sobre aquest tema, però la cultura catalana, quan les coses comencen a ser serioses té una frase definitiva: «Bueno, no fotem». Doncs sí, no fotem amb les coses del menjar, perquè són massa serioses. Proposo una iniciativa: promoure l’Observatori d’Ofenses dels Altres.
Està clar que l’haurien de formar els polítics i immediatament desprès els periodistes. Que tots vigilin a tots i així ningú farà res, que és exactament el que ara es fa. Acabo amb un altra acudit de l’Eugenio que tots ens podem aplicar: «Ho saben aquell d’una dona que diu al seu marit: tants anys de casats i mai m’has comprat res. El marit respon: ¿I jo com sabia que venies coses?». Sense comentaris.
Periodista
jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
