Francesc Guillaumet Periodista

Mentre em disposo a escriure aquest article (curt de temps com sempre pels que ens dediquem a seguir l’actualitat del dia a dia) sintonitzo Catalunya Ràdio. El programa En guàrdia de l’Enric Calpena, un clàssic de l’emissora, dedica la seva atenció a la construcció del Túnel de Montclar, una obra cabdal del Canal d’Urgell que s’estudia a totes les facultats d’Enginyeria. A més de Josep Maria Solé i Sabaté, que sempre acompanya el presentador, Calpena conversa amb l’escriptor d’Artesa de Lleida, Felip Gallart, que acaba de publicar un llibre de tot plegat. Pels qui els interessi el tema és una obra molt recomanable perquè explica els entrellats de l’obra i com es va construir aquesta infraestructura.

Anem a pams i comencem pel Canal d’Urgell, ni que només sigui a tall d’homenatge pels pagesos de les 50.000 hectàrees del canal principal que enguany han vist com s’acabava de manera abrupta la campanya de reg abans d’hora. Ara, i arran de les darreres pluges, se’ls donarà una mica més de dotació, però com diu l’adagi popular, el mal ja està fet i molts cerealistes no podran segar enguany mentre que als productors de fruita també els va el carro pel pedregar. Tornem al Canal doncs. Abans de la construcció d’aquesta infraestructura les terres del Pla d’Urgell (que els historiadors medievals coneixen com el Mascançà) eren les més àrides de Catalunya. «No hi ha Urgell sense flagell», diu l’adagi, en sintonia amb la duresa de la vida en aquestes terres. Ara bé. Uns visionaris van aconseguir construir aquesta magna infraestructura. Concretament, la família Girona, que va creure en aquesta obra i se la va jugar per tirar-la endavant. A partir de la construcció del reg aquelles terres àrides de les quals us parlava es van convertir en els més fèrtils de tot el país. El reg va canviar la història de Lleida i, en extensió, la de Catalunya perquè ja hi havia un rerepaís preparat per produir bons aliments.

De la construcció del Canal d’Urgell en destaca, però, el Túnel de Montclar, que és el tema del programa de l’En Guàrdia d’ahir. Aquest túnel, que baixa recte com una bala amb cinc quilòmetres de longitud, el van construir presoners condemnats a treballs forçats. Qui més bé exemplifica el calvari que van haver de passar aquells homes és un pres que va publicar unes cobles dedicades a la seva mare en les que explica les calamitats del dia a dia. Lligats a una cadena, treballant sense parar, a molts metres sota terra, acompanyats de la foscor i de la humitat. Per qui en vulgui saber més també hi ha un bon llibre, en aquest cas una novel·la, que ho explica. L’escriptor balaguerí Francesc Puigpelat dedica bona part de l’obra a la construcció del Túnel de Montclar i al que va representar el Canal d’Urgell per moltes generacions.

La novel·la es diu Els Llops i va guanyar el Premi Carlemany. Molt recomanable també perquè com a novel·la històrica barreja els elements de ficció amb l’ambientació real del context històric que vivia el país en aquells moments.

Sense el Túnel de Montclar, doncs, segurament no hi hauria hagut Canal d’Urgell i la Catalunya que ara coneixem seria molt diferent de la que és. Per això s’entén que quan des de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre es va comunicar que no hi havia aigua i la comunitat de regants va haver de tancar el reg tothom va entendre que era una tragèdia. Tant de bo les darreres pluges ajudin a remuntar les reserves dels pantans i l’agricultura pot garantir, almenys, la seva subsistència.

Fixeu-vos que parlo del Canal d’Urgell, del Túnel del Montclar, i de pagesia. En el món que vivim cada cop més tendim a deixar de banda el sector primari i, tanmateix, no seríem res sense aquest sector. Pel que fa a la pagesia sempre he defensat (i ho he fet notar davant d’una autoritat de la Unió Europea en matèria agrícola) que la persona que es dedica a cultivar la terra no només és productora d’aliments, que també, sinó gestora del territori. I com a tal se l’hauria de mimar perquè sense la seva aportació el país sencer se’n ressentiria. Un exemple només vinculat amb la sequera i els incendis. S’ha comprovat en més d’un foc de grans dimensions que quan les flames es troben amb terrenys cultivats (és a dir, on hi ha un pagès que se’n cuida plantant-hi vinya, fruiters, cereals o oliveres) el foc s’atura. És d’alguna manera un tallafocs naturals que ajuda els Bombers a combatre les flames. Quan no hi ha agricultura. Quan aquells terrenys han sucumbit a l’abandonament a vegades provocat per les males collites i la despoblació que afecta cada dia més el món rural el foc corre sense aturador i els Bombers poc hi poden fer per parar-lo.

La pagesia, doncs, és una de les principals raons de ser d’un país. Com ja he dit el pagès produeix bons aliments, però també gestiona el territori i això hauria de tenir un reconeixement per part de tothom (per part de les autoritats europees primer) perquè és una doble funció de la qual tots en sortim beneficiats.

Ja veieu, he començat parlant del Túnel de Montclar, de les penositats que van haver de passar les persones que el van construir a pic i pala després d’una condemna a treballs forçats, i he acabat parlant de la pagesia. I és que posar en valor una obra com la del Canal d’Urgell és d’alguna manera un mandat moral per tots els que vivim i treballem a les terres de Ponent. Sense Canal no hi hauria bona agricultura i sense pagesos tampoc hi ha país. D’això n’han de ser molt conscients els gestors de la cosa pública i ho han de traduir no només amb ajudes sinó amb incentius que fomentin la incorporació dels joves a l’agricultura per garantir aquest valor afegit que representa el fet de cuidar (i fer produir) la terra.