Josep Martinez Analista

Diu el Comandant Tom ‘Stinger’ Jordan a Top Gun: «El teu ego estén xecs que el teu cos no pot bescanviar.»

Com lligar Formentera, vaixell, musclos i gintonics, ego i trastorn amb l’ecosistema de les xarxes socials? Abans, recordo el que vaig exposar fa un temps: Segons el DSM-5, el trastorn narcisista de personalitat descriu a les persones que mostren una necessitat constant de sentir aprovació i admiració dels altres. Exigeixen un tracte especial, expressant ira o frustració quan no el reben.

Aquestes persones presenten serioses dificultats per comprometre’s amb els altres, sobretot en l’àmbit personal. En general no escolten ni mostren interès en l’altre, i solen expressar ira i elevada hostilitat cap a les crítiques negatives. La seva autoestima està regulada per canvis d’humor constants. En ser incapaços de comprometre’s, viuen en un estat de superficialitat que els porta a tenir sentiments de buit i la necessitat de compensar la frustració mitjançant conductes addictives com les drogues, les compres, el sexe compulsiu o el joc.

Les xarxes socials faciliten l’exposició pública, però com que és un mitjà que no poden controlar,
aquest ecosistema comporta un allunyament de la realitat i que només importi estar connectats i actualitzats. Saber què fa tothom a cada moment pot convertir-se en un problema de salut mental.

Com exposa Joaquín Mateu Mollá, doctor en Psicologia Clínica, «moltes de les nostres relacions actuals discorren en els marcs digitals. En aquest context sorgeix la síndrome Fomo, acrònim de «fear of missing out» o por de perdre’s alguna cosa. Aquesta síndrome és la intensa emoció negativa que apareix en algunes persones quan perceben que els altres gaudeixen d’activitats agradables, de contactes socials, de fer coses millors i més interessants que qui el sofreix.»

Afegeix que «no hem d’oblidar que qualsevol persona pot tenir aquest problema, especialment si es percep insatisfeta amb les seves relacions ordinàries, d’aquí ve que prop del 15% dels afectats siguin majors de 50 anys. Solen estar amb el mòbil interactuant amb les xarxes socials i, a vegades, ho fan en moments inadequats. Han de connectar de manera immediata, no poden evitar-ho.»

Un altre símptoma és la conducta agressiva que mostren «quan se’ls posa damunt la taula el problema». Els afectats no ho admeten mai i ho neguen amb un fons agressiu que gira a eufòric quan senten que algun post que han pujat a la xarxa té bona acollida.

Un altre indici rellevant de la síndrome Fomo és la selecció acurada de quins missatges es traslladaran als seguidors en Internet. Així, les xarxes s’endinsen en el quotidià i s’intenta construir una ficció en la qual s’oculta, amb aparences socialment desitjables, la por a la irrellevància, alimentant en els altres l’equívoca idea que tot és perfecte.

L’evidència retrata a aquestes persones insatisfetes en les seves relacions quotidianes que dipositen en el món virtual les seves expectatives de compensar mancances en els seus vincles reals. És una cerca permanent de satisfer la necessitat d’acceptació.

En opinió del prestigiós psicòleg, Martín del Pliego, «tenir un nucli familiar amb suports emocionals i correctes relacions socials, entenent per «correctes» tenir un parell de bons amics i gent honesta, ajuda molt a la prevenció d’aquesta síndrome.» Per això, «mantenir bons vincles reals, així com sentir-nos bé i compresos per uns altres, evitarà la cerca insaciable de connectar amb moltíssima gent de manera molt superficial.»

Segons un estudi del psicòleg britànic Robin Dunbar, la nostra vida social té un límit biològic de 150 persones amb les quals podem tenir relacions significatives. «150 persones a les quals coneixes prou per a saludar-les sense sentir-te incòmode si te les trobes en una sala d’espera de l’aeroport.»

150 no està malament, però en la vida real només tenim relacions més íntimes i, per tant, més connectades amb entre 5 i 15 amics pròxims. Al contrari, la vida «on line» es basa a maximitzar la quantitat de connexions sense preocupar-se per la seva qualitat, la qual cosa arriba a ser un abocador tòxic.

Una de les idees més debatudes entre psicòlegs és que les persones tendeixen a tenir la quantitat més gran d’interacció productiva amb només els seus 5 vincles més pròxims. Són els llaços forts, com els anomenen els sociòlegs.

A mesura que la gent canvia dels llaços forts als febles, les connexions resultants es tornen més perilloses amb esbalaïdora facilitat. I aquí ja estem a Formentera, en «mode estiu». Tot lligat amb allò del principi.

A partir d’ara ja podrem gaudir de l’allau d’instantànies on veurem els resultats de l’operació bikini, elles, i del crossfit animal, ells, pocs.

Enlluernadors somriures profident i gintonic a la mà, sobre la coberta de la barqueta de torn en aigües transparents. Ara bé, a les «ondines» cal recordar-les’hi que no oblidin mai qui és l’amo del vaixell i quina factura cobra a canvi d’aquestes espurnes cinemàtiques. Pot ser que el xec amb què pagar no tingui fons. I l’amo del vaixell té molt clar de qui són el transport, els gintònics i els musclos...

«No hi ha res més car... Que el que s’ofereix gratis.» - Viet Thanh Nguyen.