Natalia Mena

Destapar el cos no requereix major problema o dificultat, és quelcom natural i instintiu, els cossos es troben degut al desig, la passió i en molts casos alguna copa de més, de manera que necessitem el contacte físic, que ens permet perdre el control durant una estona, alliberar-nos i sentir-nos vius, deixant-nos portar per l’excitació a la vegada que per tot un conjunt de neurotransmissors com; la dopamina, serotonina, oxitocina i endorfines entre d’altres, que actuen perquè els éssers humans puguem completar el cicle sexual així com posteriorment torna a un estat de relaxació i benestar. Per tant, obrim les portes a la luxúria sense massa obstacles, fent gala de ser una societat avantguardista, plural i desinhibida. Avui dia l’exhibició d’aquesta carnalitat i sensualitat és absolutament visible sobretot a les xarxes socials, que s’han convertit en els aparadors digitals moderns on tots ens exposem amb imatges insinuants, que deixen poc a la imaginació i fomenten vincles ràpids així com superficials, que ofereixen una connectivitat immediata, però poc profunda i per descomptat gens real. Malgrat això som addictes a aquesta conducta, perquè alimenta el nostre ego, vanitat o fanfarroneria. Ara bé, tots sabem que hi ha una part física que és molt important, però existeix una altra part sentimental que és bàsica, perquè les persones arribem a sentir-nos estimades, acceptades i valorades, per tant, què passa quan es tracta de despullar-se emocionalment? Doncs que el tema s’embolica, ja que el llenguatge de l’afectivitat resulta bastant més difícil de gestionar, sincerar-se des del cor expressant les nostres carències més inconfessables o revelacions més íntimes, per mostrar-nos a l’altre tal com som de veritat de forma autèntica i sense filtres, és un exercici que esdevé molt més crític, essent percebut com una activitat d’alt risc que pot ferir-nos irremediablement. De fet, són paraules majors que requereixen d’un grau de maduresa i coneixement personal, que costa de trobar en un context com el present, on els individus ens hem convertit en un producte de consum amb premeditació i consentiment. En conseqüència, resulta francament complex arribar a nivells de connexió satisfactoris, pel que ens conformem amb contactes insubstancials o trivials que ens generen cert goig momentani, però que passada l’adrenalina inicial a molts els queda la sensació de soledat, buidor inclús incomprensió. Si bé és evident que en aquest sistema capitalista en què vivim portat a l’extrem, estan molt de moda tots aquests llibres que recomanen estimar sense dependre de ningú i que enalteixen que ens hem de prioritzar a nosaltres mateixos abans que a la parella per salvaguardar la nostra autoestima, no és menys palès que en una relació el que busquem fonamentalment és encaixar i harmonitzar necessitats amb aspiracions, somnis propis amb metes comunes. Estimar ens agradi o no en aquesta època del jo per damunt de tot és ser part d’una persona i necessitar-la. Per aquest motiu és essencial destapar-nos afectivament, per descobrir de debò les llums i les ombres que tots tenim i, a partir d’aquí, poder construir un projecte comú, per tant, és capital treballar la faceta d’autoconeixement per ser capaços de donar-nos als altres. Quan adquirim l’habilitat de posar al descobert les emocions sabem traduir en paraules; afectes, pors, desitjos, limitacions, inquietuds o preocupacions i ho fem amb honestedat, mirant als ulls i revelant com ens sentim en cada instant de forma transparent i genuïna. Aquest striptease espiritual es tradueix en l’eliminació d’artificis, falses aparences o tots aquells mecanismes de defensa, que ens serveixin per aparentar ser solvents amagant inseguretats i temors. Arribats a aquest punt, quines són les causes que ens impedeixen ser més accessibles a l’anima? Generalment, pensem que els homes tenen més dificultats a l’hora d’exposar-se tal com són, però realment tots tenim aquest problema a la nostra manera, l’únic que el gènere masculí se li fa laboriós o feixuc comunicar el seu univers emocional encara que a vegades ho desitgi, perquè no disposa de les estratègies i creu inclús que és un acte de debilitat. En canvi, en el cosmos femení, és habitual que quan quelcom ens preocupa o ens molesta esperem que sigui l’altre qui ho hagi d’endevinar i si això no succeeix ens frustrem. El nu afectiu no és senzill de dur a terme si no hi ha una confiança adequada, per tant, per gaudir d’una intimitat màxima, hem d’estar segurs del recolzament i comprensió mútua, el que farà possible poder avançar en una unió cada vegada més exclusiva, privada i inseparable. Per tant, les claus per aconseguir vincles més sans alhora que estables són, per una banda, percebre seguretat, proximitat i naturalitat. També és primordial que es produeixi reciprocitat, és a dir cada acte invertit és recompensat, que no hi hagi egoismes ni xantatges. Un altre aspecte elemental és la complicitat; s’ha de procurar respectar espais, interessos i necessitats, el que ens proporciona la certesa de què l’altra persona ens permet créixer i desenvolupar-nos essent nosaltres mateixos. L’ideal seria que no hi hagués murs, ni vets, tan sols algú que t’admira, et dona suport, t’acompanya i desitja el millor per a tu. Un altre factor crucial és el de no sentir-se jutjat, preveure que poden haver-hi burles, ironies o sancions ens allunyarà del lligam, de manera que hem d’estar oberts a escoltar de forma tolerant i empàtica. Assolir aquest tipus d’enllaç tan pur i autèntic amb algú requereix temps, es construeix en el dia a dia amb petits detalls, no apareix en una sola nit de desenfreno. Les presses, tan típiques en la nostra era de transformació digital, no ajuden a cultivar i cuidar els afectes, raó per la qual fer caure el teló del nostre món intern, saber-se vulnerable, ensenyar els senyals de guerra, el mar que cada vegada guarda més vaixells enfonsats o les febleses encobertes, és un acte de valentia alhora que un regal i una responsabilitat per a aquells a qui els ho ofereixes, ja que són assumptes, que no se solen compartir amb ningú, perquè formen part de l’estructura més intrínseca, reservada i confidencial de les persones. Charles Chaplin li va dir a la seva filla Geraldine «el teu cos nu hauria de pertànyer només a aquell que s’enamori de la teva ànima nua».