Alberto Gil Soci de Cases&Lacambra

Bonaventura Riberaygua constatava al recull documental de les Valls d’Andorra, publicat al 1946 amb l’autorització del M.I. Consell General —del que fou secretari—que «[v]ivim en un moment històric de profunda i radical renovació: tots els valors socials, les forces que actuen en la vida, l’estructura política i econòmica de la Humanitat estan sotmeses a una fonamental reorganització. [...]».Afegia a les conclusions del llibre que«[c]ertament, els actuals temps són difícils. És una veritat incontestable. Aquesta crisi, aquest encariment de la vida de què tant es parla, no és genuïnament andorrana; no costa gaire d’adonar-se que el moment que nosaltres vivim, és semblant, però no dir potser millor, a altres que viu tot el món».

Aquestes paraules, que s’han de llegir en el context d’una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial —que havia acabat només feia tres mesos—, són plenament aplicables a l’actualitat. Els efectes de la crisi de la COVID-19, la inflació als nivells més alts en els darrers 40 anys, la guerra d’Ucraïna i, en definitiva, la lenta però imparable configuració d’un nou ordre mundial en què Europa ha de redefinir el seu paper, constitueixen el substrat econòmic i geopolític en què es troba en l’actualitat el Principat d’Andorra.

La negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea suposa per al Principat el canvi institucional més important en els darrers 30 anys, quan es va aprovar la Constitució. Es tracta d’una invitació, cursada també a la resta de microestats europeus, de participar en la construcció del projecte europeu —un projecte de pau i prosperitat— que implica, com resa l’acord polític signat entre tots els grups parlamentaris del Consell General el 26 d’octubre de 2020, «reforçar els lligams amb la Unió Europea amb la finalitat d’aconseguir una participació progressiva i estructurada al mercat interior de la Unió, assegurant alhora que aquesta participació es basi en compromisos assumibles per part d’Andorra».

És evident que Andorra és part d’Europa, però les relacions del Principat amb les institucions europees com a ens jurídic es remunten als anys 80 del segle passat. La Comissió Europea va constatar, ja en 1978, que el règim duaner franco-andorrà era una anomalia en la mesura en què França no considerava Andorra com a estat tercer, el que implicava avantatges duaners que no concedia a altres estats.

Amb l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees al 1986, Andorra va quedar envoltada de territori comunitari i es posava en perill el seu sistema comercial, la base jurídica del qual era el bescanvi de notes pel pas de mercaderies realitzats al 1867 entre el síndic general Guillem d’Areny-Plandolit i els ministres del Regne d’Espanya i de la República Francesa, relacionades indirectament amb els tractats de Baiona, que van establir la frontera entre Espanya i França entre els anys 1856 i 1868.

A partir d’aleshores, la competència sobre els acords comercials amb tercers estats passava a ser comunitària i el sistema de llicències d’importació quedava condemnat a l’extinció. Era necessari, per tant, signar un acord que evités la transició d’un sistema de lliure canvi a un sistema on totes les importacions s’encaririen per la imposició de taxes duaneres elevades. Així, una declaració comuna al Tractat d’Adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees, signat a Madrid en juny de 1985, va establir que en dos anys hauria d’establir-se un règim comercial comunitari que substituís als règims nacionals (en clara referència als que eren d’aplicació amb França i Espanya) per la relació de les Comunitats Europees amb el Principat.

Andorra va prendre la iniciativa —anticipant-se a França i Espanya— i va realitzar propostes concretes sobre el règim comercial que desitjava assolir amb la comunitat europea. Aquestes idees van cristal·litzar en els principis que el govern andorrà va aprovar el 14 d’abril de 1986. Amb posterioritat, al febrer de 1988, Josep Pintat, cap de Govern andorrà es va reunir amb Jacques Delors, president de la Comissió, i el 13 de juliol de 1988 es va presentar el memoràndum andorrà on se sol·licitava formalment l’apertura de negociacions amb la Comunitat.

L’acord, no sense dificultats, es va signar el 28 de juny de 1990 a Luxemburg, i pivotava sobre quatre punts: 1) la instauració d’una unió duanera per als productes industrials; 2) el manteniment d'un règim de país tercer per als productes agrícoles. No obstant l’anterior, alguns dels productes agrícoles originaris d’Andorra quedarien exempts de drets d’importació quan s’importessin en la Unió Europea. A més, els productes del tabac comunitaris importats a Andorra tindrien un tractament preferencial; 3) les franquícies per als viatgers que surten d'Andorra, i 4) el manteniment de l’autonomia fiscal del Principat. L'acord, que pot ser denunciat per cadascuna de les parts, va ser signat per una durada indefinida. Un comitè mixt n'assegura el seu seguiment. L’acord va entrar en vigor l’1 de juliol de 1991.

Deixant a banda la participació d’Andorra a la Comunitat de Treball dels Pirineus des del 1983 —una organització de naturalesa política però sense personalitat jurídica—, i l’adhesió a la Interpol al 1987 i a l’Associació Mundial de la Carretera al 1989 (aleshores denominada Associació Internacional Permanent dels Congressos de la Carretera), l’acord de 1990 va suposar la primera vegada en què el Principat signava, per iniciativa pròpia, un tractat internacional. Va ser també el primer moment des de l'Edat Mitjana en què el català, com a llengua oficial d'Andorra, era reconegut com a llengua de cancelleria. Finalment, va suposar un impuls polític al procés de reforma institucional que culminaria amb l’aprovació de la Constitució tres anys després.