LGTBfobia no, gràcies
L’altre dia se celebrava el Dia Internacional de l’Orgull LGTB, i en el context que estem vivint actualment, m’ha fet pensar molt. A l’Europa d’avui dia, a l’ascens de la ultradreta i del discurs d’odi en les democràcies se suma una onada d’extremisme religiós que té en el punt de mira els avanços del col·lectiu LGTBIQ+.
Hem de pensar que la celebració del dia 28 de juny, no són res més que una sèrie d’esdeveniments que cada any els col·lectius LGTB+ festegen de forma pública per a instar per la tolerància i la igualtat de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queer i altres orientacions sexuals o identitats de gènere socialment marginades i oprimides. La noció bàsica de l’«orgull gai» consisteix que cap persona ha d’avergonyir-se del que és, sigui quin sigui el seu gènere o la seva orientació sexual. Potser el terme escollit, «orgull», té més sentit en la llengua anglesa que en la nostra, però hem de pensar que el que vol transmetre aquest concepte és més aviat el d’una dignitat intrínseca de cada ésser humà, que no ha de veure’s afectada per la seva conducta ni orientació sexual. En tal sentit, potser la traducció més correcta hauria de ser «dignitat homosexual». I és que a mi em resulta molt digne que cada persona tingui el dret de mostrar-se tal com és, perquè a la resta això no li ha d’afectar. Senyores i senyors, a l’hora d’anar-se’n al llit, cadascú que ho faci amb qui vulgui, i per la resta, no oblidem que en el dia a dia tots i totes som persones.
La veritat és que em resulta, si més no, curiós, que en la societat actual ens creiem amb el dret de jutjar a la gent per la seva entitat de gènere, i que inclús parlem discriminatòriament en funció d’això, i, en canvi, no impugnem o com a mínim acceptem o assimilem conductes molt més reprovables. Com és possible que ens resulti més impugnable com a delit que una persona es defineixi homosexual que no que sigui maltractador? Fins i tot, normalitzem conductes com la que l’home abusi de la dona quan això passa dins l’àmbit familiar, això sí, en una parella totalment hetero. Em sembla més que demencial.
De fet, critiquem amb impunitat el fet que una persona pugui ser homo, trans o el que sigui, com si l’entitat de gènere fos quelcom que es pugui triar. Però les persones no trien per qui se senten atretes, això és una cosa que passa i punt. I per molt que hi hagi qui s’ho plantegi, l’orientació sexual d’una persona no es pot canviar amb teràpies, tractaments o persuasió. De la mateixa forma que tampoc pots «convertir» a una persona en homo, gay, lesbiana o el que sigui, per molt que es tracti d’un nen que faci servir joguines fetes suposadament per a nenes, com les nines (i aquí m’abstinc d’opinar si les joguines tenen gènere, perquè això dona joc a un debat molt més ampli).
I fins i tot diré més, encara que l’orientació sexual generalment s’estableix d’hora en la vida, també pot ser que els desitjos i atraccions canviïn al llarg de la teva vida. D’això actualment en diuen «fluïdesa», i el que volen dir no és més que les persones evolucionen, perquè el que defineix el teu gènere no és sempre el que ets sinó de qui t’enamores. En àmbits més tècnics, hi ha investigadors/-es i científics/ques de la sexualitat, que opinen fins i tot, que l’orientació sexual és com una regla que té, en un extrem a les persones completament gai i en l’altre a les persones completament heteros. I que sovint moltes persones no estan en cap dels extrems, sinó que s’ubiquen en algun punt intermedi.
En definitiva, la teva entitat de gènere no la tries, neixes amb ella o la vas adquirint al llarg de la teva vida, però és la que és. Inclús em declino per pensar que fins i tot hi ha gent que s’ha educat en un entorn molt catòlic o fet a l’antiga, per dir-ho d’alguna manera, que hagués preferit no ser homosexual, per estalviar sentir que «no era normal». Però malauradament, això no es pot escollir.
Un altre fet que a mi em fa molta gràcia que en els entorns més masclistes o en els entorns dominats per homes, quan algun altre els hi reconeix la seva condició homosexual, automàticament se senten amenaçats per aquesta persona. I jo penso, «’jolin’, quina sort», perquè aquesta resposta em fa pensar que deuen tenir un «sex appeal» tan fort que el fet que alguna persona li agradin els homes els fa pensar que ells seran els «elegits», i ho saben perquè les dones ja es tiren als seus braços quan ells passen... I és que només justifico aquesta actitud pel fet que es creguin irresistibles. Doncs no, senyors, que un home sigui homosexual no et converteix en el seu amor, ni tan sols crec que senti desig sexual per tu. Que sigui homosexual no vol dir que no tingui gust a l’hora de triar, o que no sàpiga quins són els homes que es mouen en el seu ambient.
El que hem de fer és deixar que tothom estimi com i a qui vulgui, crear una societat lliure i preocupar-nos més pels valors de les persones que pel gènere. I així, deixarem un món molt millor als nostres fills i filles.
I acabaré amb una anècdota que ens hauria de servir d’exemple a tots i totes. Un dia estava al costat de dos pares a la sortida dels nens i nenes de l’escola, no sé ben bé de què parlaven, però en un moment donat vaig escoltar que un li demanava a l’altra «a tu no et preocupa que el teu fill pugui ser homosexual?» a la qual cosa l’altra li va respondre «no, a mi el que em preocupa és que el meu fill pugui ser homòfob». I amb aquesta frase magistral us deixo per avui!