Omar el Bachiri Psicòleg clínic

En referència a aquests aparells electrònics i a l’edat dels seus consumidors també es podria parlar del mal ús i per desgràcia, del seu abús i possible addicció. Quan el menor ha après que per a calmar l’angoixa soferta per la frustració l’opció més senzilla i ràpida és utilitzant el telèfon mòbil, la tauleta, l’ordinador portàtil, etc. és molt senzill caure en l’associació «matar el temps igual a plaer». Igualment, deixar de pensar en els problemes o el malestar interactuant amb les noves tecnologies també és sinònim de poca capacitat de la gestió emocional, de la no acceptació dels sentiments sorgits com pot ser l’avorriment. Aquest sentiment mal gestionat és un dels pitjors perquè podem fer qualsevol bestiesa només per a estar distrets, l’infant és capaç d’estar-se més de cinc hores seguides connectat només per a no pensar. No ha après altres maneres de fer-ho com poden ser fer activitats esportives, llegir, veure programes televisius constructius, etc. És a dir, activitats que millorin i/o potenciïn la intel·ligència emocional.

Unes activitats que es podrien potenciar a casa encara que comencin fora d’ella com poden ser jugar a jocs de taula com per exemple: el trivial, monopoly, parxís, escacs, dames, etc. Unes activitats fàcils de realitzar i que, a més, milloren les relacions humanes unint la família i conseqüentment, augmentant la satisfacció de formar part d’ella. Una família que actualment té dos vessants, la monoparental i la formada pels dos progenitors conjuntament. Aquesta distinció és interessant matisar-la atès que els pares separats són els que tenen més dificultats a l’hora de marcar límits als fills perquè cap d’ells vol ser el dolent de la pel·lícula, ambdós volen ser l’amic del fill. Aleshores, rarament li condicionen l’horari o la manera d’utilitzar aquests aparells i encara menys controlen la gent amb qui interactua, gent de qualsevol part del món i de totes les edats. La por de perdre pes sobre l’altre progenitor i que el fill es decanti per a ell condiciona totalment la relació amb ell, tornant-se molt sovint en una permissiva. 

Això, per una banda, i per l’altra està la comoditat dels pares. És il·lògic per no dir irracional que un infant menor de 15 anys tingui telèfon mòbil a no ser que els pares vulguin saber on està en tot moment. Quina necessitat pot tenir el menor de fer servir el telèfon a no ser que sigui per a jugar o entrar en internet. Però paral·lelament, també és més senzill donar-li al menor un aparell electrònic i que aprengui per si mateix a gestionar el seu malestar, en comptes d’intentar esbrinar que li està passant, per què plora tant o per què està cridant l’atenció. Uns comportaments que moltes vegades venen per l’avorriment, l’infant no sap com gestionar-lo i necessita que algú li solucioni la situació. Aleshores, els pares amb tot l’amor del món li faciliten l’accés al món virtual, un món paral·lel però que mal usat és una font de mals de cap. Amb això vull explicar que l’adquisició del comportament abusiu comença a casa, quan els pares el reforcen, quan es veuen desbordats per l’atenció demandada de l’infant.

Per tant, en comptes de dedicar-li temps, li donen l’aparell electrònic i així ells poden continuar amb la seva tasca. Estan utilitzant la nova tecnologia com a xumet o substitut de les abraçades i paraules per a calmar una situació típica de la infantesa, la rebel·lió o la necessitat d’atenció (papa, mama, mira què faig). Ara, tampoc s’ha de confondre l’ús puntual amb el sistemàtic atès que aquest segon és el culpable de l’abús i possible addicció. En canvi, el puntual és fins i tot recomanable per dos motius diferents, el primer perquè l’infant ho veu com un premi i no com un dret, entén que el fet d’insistir no garanteix obtenir-ho, i el segon és pels pares, per a no haver de buscar una solució en aquell precís moment. En canvi, el sistemàtic crea una associació agradable entre l’objecte i la conducta creant així el sentiment de satisfacció.

Altrament, també és interessant saber que un infant fins als 8-10 anys la seva manera d’aprendre més eficaç és la vicària (aprendre veient als altres), aleshores, si veu als pares enganxats tot el dia al telèfon mòbil i/o a l’ordinador, ell ho trobarà normal i voldrà fer el mateix. Per tant, copia el seu comportament i fa servir el mètode assaig-error, si la conducta és reforçada s’assimila, i si és castigada, s’elimina del seu repertori conductual. Però encara més, deixaré una pregunta en l’aire: si durant el menjar en comptes d’estar tots a taula tranquil·lament dialogant o veient la televisió, els progenitors estan interactuant amb la nova tecnologia, quin exemple estaran donant als fills?

Doncs, un de mal ús, s’està ensenyant que les persones de l’altre costat de l’aparell tenen preferència a les que estan assegudes amb ells, que les seves paraules són més importants que les de la resta de la família. Això per un costat, i per l’altre, s’anul·la la creativitat donat que aquesta sorgeix moltes vegades degut a l’avorriment o per la falta d’atenció social. És a dir, quan volem cridar l’atenció d’algú ens les enginyem per a aconseguir-ho, però si de petits cada vegada què ho intentàvem els nostres pares ens enviaven a jugar amb les maquinetes ens han ensenyat que no serveix de res esforçar-nos perquè per molt que ho intentem, el resultat sempre serà el mateix, jugar amb l’electrònica. Aleshores, hem interioritzat que per a ser atesos o escoltats és millor fer-ho per mitjà de la tecnologia, i per això mateix, tants infants encara que estiguin en la mateixa habitació es comuniquen a través de la tecnologia i no en persona. Igualment, el món virtual és un lloc fet a mida, un lloc on podem trobar respostes totalment ajustades als nostres problemes i il·lusions però malauradament, també és la millor manera d’esbiaixar la realitat donant com a resultat la dependència als aparells electrònics. Ens enganxem a les respostes positives com són els likes de les xarxes socials.