Natalia Mena

Aquest assumpte apuntava maneres ja des de feia temps, però el debat actualment està servit perquè els mateixos creadors del monstre són els que en aquests moments estan advertint que la cosa se’ls podria estar escapant de les mans i que més val que comencem a posar-hi algun remei si no volem ser devorats per la bèstia.

Si al principi d’aquesta tecnologia s’ensumava que podrien desaparèixer moltes professions, el temor avui en dia és que es converteixi en conscient de si mateixa i comenci a actuar com un ésser humà. És possible que la IA hagi arrancat a raonar pel seu compte i risc? A partir d’aquesta pregunta s’inicia el show, hi ha els que són escèptics i opinen que els arguments que es donen respecte a aquesta afirmació estan agafats amb pinces, el que els duu a pensar que es podria tractar d’una campanya de màrqueting, més que d’una veritable problemàtica. Els defensors d’aquesta tesi plantegen que resulta quan de menys estrany, que aquelles companyies que han dedicat; milers de diners, investigacions, recursos humans, materials, així com esforços de tota mena i que, per tant, són les primeres interessades en què aquest fenomen sigui quelcom rendible, apareguin de sobte per a comunicar que... compte!!!, que això que estan desenvolupant és una amenaça imminent, per la qual cosa aquestes informacions són jutjades per determinats cercles com accions de relacions públiques, que tenen com a objectiu aconseguir un major impacte en la població.

Davant aquest panorama s’han generat molts titulars alarmants, que venen a resumir el xoc que es produirà entre la humanitat i les màquines, el qual suposarà el repte més gran al qual s’ha enfrontat el món a l’era moderna, i com si d’una pel·lícula de ciència-ficció es tractés, s’ha posat en marxa tota l’artilleria per a vendre aquesta nova guerra, perquè es veu que el de viure tranquils, en pau i harmonia no entra en els ambiciosos plans d’aquells qui aspiren a dominar el planeta. El que no deixa de ser ben curiós és que precisament aquells que fins fa ben poc ens parlaven de les bondats, les excel·lències i el progrés que representava tot aquest tinglat són els mateixos que ara estan sortint a posar-nos la por al cos. Llavors quins són aquests riscs i què és el que cal fer per a gestionar-los amb eficàcia?

L’allau de canvis que ha significat l’adopció massiva del coneixement digital s’aprecia per exemple en els hàbits de comportament que podem observar diàriament en moltes llars on es donen ordres als assistents virtuals com l’Alexa o Siri sense necessitat de demanar les coses si us plau, aquesta conducta que pot semblar tan inofensiva l’acabem traslladant a la nostra relació amb les persones, per la qual cosa fomentem una actitud més curiosa, però menys educada. L’estupidesa artificial és un altre dels esculls a tenir present, cada vegada és més complicat enredar als dispositius electrònics, però no és impossible, ja que no són infal·libles, sense cap intenció de voler donar idees existeixen tècniques de maquillatge i vestuari per a enganyar sistemes de reconeixement facial, sense anar més lluny.

També cal mencionar el biaix i la falta de neutralitat dels aparells. És a dir, els logaritmes funcionen amb les dades aportades pels individus, per tant, l’objectivitat no està garantida com tampoc ho està la seguretat, ja que aquesta macro computadora s’ha convertit en una gran aliada per fabricar fake news si no s’utilitza amb l’ètica apropiada, alhora que és un gran magatzem d’informació personal que pot ser aprofitada per a usos fraudulents.

Tanmateix, no devem obviar que la possibilitat que es produeixin conseqüències no intencionades poden ser nombroses, a causa de la falta de control de diverses variables, i per descomptat suposarà una enorme pertorbació en l’ocupació propiciant que els robots substitueixin als empleats com a xurros en els llocs de treball. Per tant, sembla que no és tan desitjable com ens haurien volgut fer creure, ja sigui per qüestions d’eficiència, ètica o legalitat. De manera que amb tots aquests inconvenients damunt la taula li hem vist les orelles al llop, i tots els estaments governamentals a correcuita s’han trobat amb l’obligació de legislar sobre aquesta conjuntura, que va a una velocitat desenfrenada, el que fa que sempre estiguin a remolc unes quantes passes per darrere del que va succeint, abocant-nos a una situació bastant desconcertant que esdevé inquietant, ja que la pèrdua d’humanitat ha estat quelcom evident en les últimes dècades amb la transformació digital.

El que no entrava en el full de ruta és que aquesta tecnologia cobrés vida pròpia, fos per lliure i plantés cara a la raça humana de tu a tu. Personalment pertanyo a una generació analògica que ha hagut d’adaptar-se a tot aquest univers virtual, que confesso que de vegades em supera, i contemplant amb certa perplexitat com hem anat incorporant a la nostra quotidianitat una sèrie d’elements com; mòbils, tauletes, ordinadors, GPS, caixers automàtics, drons, smartwaches, aplicacions, plataformes, etc. que segurament en molts aspectes ens han facilitat la vida, però que probablement no ens l’han fet millor, provocant una acceleració desmesurada de les coses i imprimint un ritme frenètic en el qual tothom cor, no se sap per anar ben bé a on, sense gaudir de res i amb una pèrdua de connectivitat real a través d’una pantalla, que està originant; aïllament, frustració, decepció, obsessió, addicció i dominació. Possiblement pensareu que escric des de la nostàlgia i que com deia el poeta Jorge Manrique «cualquier tiempo pasado fue mejor», però en absolut no tornaria enrere ni per a agafar impuls.

La melancolia no va amb mi, simplement soc de les que considera que entre poc i massa, la tecnologia ha despertat una eufòria que com moltes altres revolucions tindrà el seu minut de glòria, però li arribarà el seu ocàs, perquè res és per sempre. Tot el que puja baixa i són moltes les veus que s’estan alçant per a avisar que anem costa avall i sense frens, el que pot tenir efectes nefastos per la nostra espècie.