D’on soc o d’on vinc?
Quan arribes nou a una ciutat o a un país i coneixes gent nova (especialment a un país com Andorra, on el percentatge de gent «autòctona» és relativament petit), una de les primeres preguntes que et fan és: «I tu, d’on ets?». És una pregunta aparentment innocent que et fan quan et volen conèixer, per atribuir-te encara que sigui de forma indirecta, una etiqueta. Es tracta d’un segell marcat pels estàndards socials i ple de clixés. I és que saber d’on ets, sovint porta implícit molta informació (real o no) que ajuda a la gent a classificar-te.
Quina mania més tonta aquesta de posar-nos etiquetes per tot. Aquestes etiquetes venen amb una descripció que no només els diu a la resta com ets, sinó com has de ser. El teu comportament ha de venir associat a l’etiqueta que et representa perquè la resta et pugui ubicar de la manera que consideren correcta, sense la possibilitat de sortir d’aquest rol preestablert. Però la realitat és que el teu lloc de procedència probablement no té res a veure amb tu, amb la teva persona, amb la teva manera de comportar-te, de veure i d’interpretar el món.
D’altra banda, dir d’on ets no és sovint una resposta fàcil ni única. Per què d’on ets realment? Del lloc on neixes? Del lloc on vens? Del lloc on et cries? Del lloc on estableixes les teves arrels? Avui dia, no es pot definir la identitat de cada persona només amb un gentilici (catalana, espanyola, russa, o què sé jo), ja que aquest es queda curt per identificar el lloc d’on som. I és que la manera de ser de cadascú no pot venir limitada només pel lloc on naixem, encara més, ni tan sols crec que vingui delimitada pel lloc on creixes. La nostra identitat, la nostra essència, es va formant per molts altres factors.
És cert que el país, o més en concret la ciutat, on neixes pot influenciar-nos molt. Però un factor molt més important són els valors i les creences que ens aporten a casa quan som petits. Així per exemple, si els teus pares van emigrar, però no es van integrar al nou lloc de residència, és probable que t’eduquin amb un sentiment d’enyorança envers el seu lloc d’origen, amb una consciència alta que aquells són els teus orígens, contribuint en una mesura valuosa en la teva identitat. I és que si no et sents integrat amb l’entorn on vius, es genera una gran necessitat de sentiment de pertinença a un lloc, i això pot provocar que et sentis molt identificat amb el lloc d’on venen «les teves arrels», quan en alguns casos pràcticament ni hi has viscut.
Però com pot ser que ens representi quelcom que no coneixem? O quelcom que ni tan sols hem triat? Unes fronteres que venen imposades a uns per guerres, a d’altres per interessos polítics i a una gran majoria per interessos econòmics associats a una nova oportunitat de trobar feina.
Jo soc de les que penso que la identitat de cadascú és quelcom que vas creant a mida que el temps passa. Al llarg de la vida vas sumant vivències sense adonar-te que passen en molts casos a diferents llocs. Neixes en una ciutat, creixes en una altra, potser et desplaces per estudiar a un altre i acabes vivint en un lloc o en varis, totalment diferents. De cadascun d’aquests llocs aniràs agafant particularitats que conformaran la teva identitat. Cada lloc crearà una parcel·leta dintre del teu cor, que tindrà més o menys rellevància en el teu sentiment de pertinença en funció de l’edat en què hi estiguis i de les experiències que hi visquis. Així, és important on vius la teva adolescència, on trobes la teva parella, on neixen els teus fills i filles (si en tens), i encara més, on viuran aquests.
D’altra banda, per a mi el que realment és important no són els llocs sinó les persones. I associades a aquestes crec que és molt rellevant entendre el lloc on estàs. Viure la seva cultura, les seves tradicions, les seves festes, per a, de mica en mica, anar construint la teva identitat. Cal aprofitar les oportunitats que et brinda cada lloc on estàs, integrar-te amb les persones, amb l’entorn, amb la natura que t’envolta, i així és més probable que siguis feliç. I la felicitat fa que es creï aquest sentiment de pertinença tan necessari que tenim les persones.
Per totes aquestes raons no importa d’on soc, ni d’on vinc, perquè no crec que sigui d’enlloc i alhora soc de tot arreu. Soc ciutadana del món, amb un trosset de cada lloc que m’ha tocat el cor. I per aquesta raó, el que importa és a on i amb qui estic.
En definitiva, el que tinc molt clar és que soc castellana de naixement, catalana de sentiment, i de cor, de cor soc de les persones que m’han fet i em fan feliç, i ara aquest cor el tinc a Andorra.