Animals que parlen
La vida és pura, animal, i potser li podríem arribar a donar la raó a Emil Cioran, el romanès més desencantat i provocador de la història, quan va dir que el fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l’única, en realitat.
Quan es van anar desvetllant amb la llum de la intel·ligència, els primers humans li’n van voler donar un, de sentit, i d’aquí en van sortir les paraules. Paraules per intentar explicar-se el món, per explicar-se la vida, que en aquells temps previs sense mots devia ser tan immensa, tan inexplicable. En el magnífic llibre Sàpiens, l’antropòleg Yuval Noah Harari, llegim que molts animals són capaços d’intercanviar-se tot un seguit d’informacions diverses i precises i amb això en tenen ben bé prou per assegurar la seva subsistència. Els antecedents dels humans també es bastaven, fins que dins d’alguna d’aquelles coves algú va començar a sentir la necessitat de no només avisar si venia un animalot perillós o hi havia alguna herba bona per menjar, sinó també de comentar quina era la jove més bonica, el xicot més valent i si de cas s’entenien entre ells o no. En fi, que com ens explica Harari, la xafarderia va crear el llenguatge, i el llenguatge va crear els humans. I ben mirat, seguim així. De cada dos vegades que obrim la boca, probablement una serà per comentar què fem nosaltres o què estan fent els altres. De fet, la parla com a eina comunicativa, de pura transmissió d’informació, avui dia només es troba en els àmbits acadèmics i laborals, a la ràdio, i al carrer quan algú que s’ha quedat sense bateria al mòbil ens demana com arribar a algun lloc. La resta del temps estem parlant de com ens van les coses a nosaltres i encara més sovint de com ens sembla que els van a l’altra gent. La xafarderia – i el seu revers: l’exhibicionisme de la vida privada- s’ha transformat gràcies als programes de famosos, la tele-realitat i les xarxes socials en una indústria massificada. El cas és que des de sempre volem saber què fan o deixen de fer els nostres semblants, però ara també volem que els altres sàpiguen què fem nosaltres. I tot i que avui ho podem mostrar amb imatges i emoticones, la manera més sofisticada, precisa i preciosa de mostrar-ho segueix essent la primera que hi va haver: la paraula. No us deixeu enganyar, com molt bé diu Jaume Cabré a Les incerteses, «una paraula val més que mil imatges».
No sabem com va néixer la literatura, però és fàcil imaginar que quan l’explicació d’uns fets (el caçador valent que va matar el lleó tot sol, el noiet desvalgut de la tribu que va aconseguir enamorar la noia més bonica, el malvat que va ser escarmentat per un virtuós) va emocionar, divertir o alliçonar la gent que la va escoltar per primer cop, van començar a seguir explicant-la, cada cop més guarnida, cada cop més detallada, cada cop més florida, conservant les maneres de dir que més èxit tenien, i així va anar passant dels uns als altres sense fi.
Aquelles històries explicades de viva veu a la vora del foc de les coves són el mateix que avui llegim en un llibre o en una tauleta. El mateix.
Més o menys com la gent que les escoltem o les llegim, que en el fons seguim sent els mateixos.
Malgrat totes les paraules dites i les que ens queden per dir, però, la vida segueix escapant-se’ns de les mans i sent essencialment inexplicable. Fernando Pessoa, al Llibre del desfici ho diu d’una manera bellíssima: «Viure és un dolç i fluid estat de desconeixement de les coses i de si mateix» . I el nostre Josep Pla també ens ho explica, a la seva manera més planera, sempre aguda: «La vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent». No gaire més animat que Cioran, que hem citat al principi, trobem l’admirat Enrique Vila-Matas que ens va recordar que «La realidad tiene, por lo general, caràcter circular y estructura de pesadilla». Quin estructura ha de tenir si són l’amor i la mort els dos grans eixos que conformen una vida humana. Són el principi i el final, el desig, la por i el sentit. Allò que fa possible la vida. El desig d’estimar i de ser estimat, «L’amor che move il sole e l’altre stelle», com deia Dante a l’últim vers de la Divina Comèdia, com a motor de tots els nostres actes. I la mort com a força que ens fa moure, perquè allò que ens empeny és la consciència que el nostre temps és finit. Probablement, si sabéssim que el nostre temps no se’ns acabarà mai, no trobaríem les forces per posar-nos en marxa i ens quedaríem per sempre clavats en la immobilitat.
La paraula dona sentit al que seria el magma confús d’una vida muda perduda entre una espiral de morts i d’amor. Una vida que sense paraules per explicar-la era il·limitada, incomprensible i feia molta por. Potser els humans van començar a donar noms a les coses per tenir la il·lusió de dominar-les, per perdre’ls una mica la por. Mai temem tant una cosa com quan no li’n sabem el nom. Un cop la cosa nominada mai tornarà a ser tan esporuguidora com quan no sabíem com es deia.
«Al principi existia la paraula». La paraula com a formadora de vida. Potser és exagerat, això. Diuen els que en saben, que al principi hi va haver un espetec còsmic. Però els que en saben encara una mica més diuen que no se sap què el va provocar, aquest espetec. Una paraula creadora? El que és cert és que al principi dels homes i dones sí que hi va haver la paraula. La paraula com a salt mortal que ens separa de la resta dels animals i ens dona un nou estatus. Els humans: animals que parlen.