Francesc Guillaumet Periodista

Ja hi tornem a ser. Després d’uns anys de tranquil·litat lingüística (el Govern de Ximo Puig a València tenia prou sentit comú per saber que el que la llengua d’Ausiàs March és la mateixa que la d’Antoni Rosell o Josep Pla) el blaverisme torna a emergir amb força. Les eleccions del 28-M, locals a tot Espanya, però també autonòmiques en alguns llocs, han provocat més un terratrèmol polític. Com ja s’ha escrit, al País Valencià el PP i Vox preparen un Executiu que quedarà d’allò més pintoresc. D’entrada ja han anunciat que un torero serà el Conseller de Cultura i vicepresident de la Generalitat Valenciana mentre que també han deixat molt clar que s’acabaran les subvencions a les entitats que promocionin els Països Catalans i que això dels drets lingüístics ja veurem com acaba.

El que passa a València, de fet, és més vell que l’anar a peu a casa nostra. I quan dic casa nostra vull dir la comunitat lingüística de deu milions de persones que, com a mínim, entenen el català tot i no parlar-lo. Em refereixo a Catalunya, al Principat d’Andorra, a Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, al País Valencià, a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i a l’Alguer (algun lingüista potser encara s’atreviria a posar-hi el Carxe tot i que em penso que en aquesta part de Múrcia ja no hi ha ningú que el parli el català). Diguem-li català o valencià és evident que parlem d’una mateixa llengua. De la llengua en què van excel·lir a la literatura medieval poetes com Ausiàs March o novel·listes com Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc. Eren (són) llocs comuns de la cultura valenciana que en aquest sentit també és catalana. Com ho són el mallorquí Ramon Llull, un savi en tota regla que fins i tot s’estudia a les universitats alemanyes, o el mateix Josep Pla, J.V. Foix, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Espinàs, Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, l’andorrà Antoni Rosell, traspassat no fa massa, el mequinensà Jesús Moncada o Joan Margarit. Tots ells (i elles) han excel·lit en la nostra literatura escrivint amb català des dels seus respectius llocs d’origen, ja fos València, Mallorca, l’Empordà, Mequinensa, Andorra la Vella o Ivars d’Urgell.
Intentar fer un discurs secessionista de l’idioma (que és el que durant molts anys ha intentat fer la dreta valenciana) no té sentit. I no el té perquè senzillament va en contra de la lingüística internacional, que té molt clar que el català és un amb diversos dialectes, com l’occità també està format per variants com l’aranès, alhora de la família del gascó. El que passa, sovint, és que amb les llengües minoritzades com la nostra s’hi atreveix tothom. I potser ja seria hora de dir prou i de demanar que es deixin de dir bajanades perquè la unitat de la llengua està fora de dubte com ho està la unitat del castellà, ja sigui el que es parla a Salamanca, a Granada o a Buenos Aires, o del francès de París o el de la Bretanya.

Joan Fuster, als anys setanta o vuitanta, va ser dels primers a patir els envits del blaverisme valencià. Ell i autors com Josep Andrés Estellés van servar la flama de la llengua en un context molt difícil. En un context on des de la televisió pública es promocionava Blasco Ibáñez (autor de la cèlebre La Barraca) però es parlava poc de la resta. I per això, aquests dies on se’ns diu que un torero serà l’encarregat de lidiar amb la cultura valenciana (amb tot el respecte pel torero) se’m posen els pèls de punta. I potser per això és el moment de reivindicar gent com Eliseu Climent, que des de la seva tasca abnegada en favor de la llengua ha impulsat projectes tan importants com la revista el Temps (ara el Temps de les Arts) o els Premis Octubre. Allí, potser molt més que a les places de toros on es maltracten animals, s’hi fa cultura cada mes de novembre amb el Premi Andròmina de Narrativa, el Joan Fuster d’Assaig i el Vicent Andrés Estellés de Poesia. Diria que és en moments com aquests on les institucions culturals catalanes i de tota l’àrea lingüística haurien d’oferir tota l’ajuda a la cultura que es fa des de València perquè si prosperen algunes de les idees que s’han començat a sentir aquesta setmana pinten bastos. I en aquest sentit només cal tenir en compte una cosa. El català ja fa anys que recula a marxes forçades a València (sobretot pel sud d’Alacant), a la Franja no té cap reconeixement oficial i a la Catalunya Nord hi és testimonial amb un estat que, sovint, hi està més aviat en contra. La llengua va fent la viu-viu a Mallorca (tot i que la dreta valenciana sempre ha tingut més clar que parlem un mateix idioma) mentre que a Andorra és l’únic estat que la porta al cor de les Nacions Unides. La situació a l’Alguer tampoc és fer tirar coets. Més que res perquè una sola ciutat dins de l’illa de Sardenya ho té complicat per tirar endavant. En resum, doncs, ja cal que el nou Govern de València hi posi seny si no les perspectives per la llengua que es parla de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar té ben bé les de perdre.