Natalia Mena

Un dels assumptes centrals i cabdals que més preocupa i ocupa al govern de Xavier Espot és el famós acord d’associació amb la Unió Europea (UE). Amb aquesta fórmula l’Executiu busca aprofundir en l’obertura internacional andorrana, la diversificació de la seva economia, i renovar la imatge de paradís fiscal que arrossega des de fa molt de temps.

El cert és que els vincles actuals entre el microestat i Europa són estrets i fructífers, malgrat que es duen a terme mitjançant pactes fragmentats i no estandarditzats, que suposen una difícil gestió dels mateixos. És a dir, que si fem memòria, la història de seducció entre ambdós territoris ve des de lluny; cronològicament, es podria afirmar que el romanç s’inicia ja abans de la promulgació de la Constitució del 1993, ja que el Principat va signar un conveni en matèria duanera que va entrar en vigor el 1991 i que implica que el país sigui tractat com un Estat membre de la UE pel que fa referència al comerç de productes manufacturats, no així pels agrícoles. Més endavant, el 1997, es va subscriure  el Protocol Veterinari, per el que es va adoptar la normativa comunitària en aquesta matèria, i que va possibilitar intercanviar lliurement animals vius, i gènere d’origen animal. Els anys 2003 i 2004 es van firmar dos aliances més, una de cooperació i una altra de tributació de l’estalvi; la primera abastava aspectes com: el medi ambient, les comunicacions, la informació, la cultura, el transport, la col·laboració regional a la vegada que transfronterera, i les qüestions socials. La segona finalment va ser signada després de cedir a les pressions de la UE al voltant dels negocis offshore alhora que per prevenir el blanqueig de capitals. El 2003, França, Espanya i Andorra van rubricar un altre compromís sobre la circulació i residència al Principat de ciutadans de tercers estats, coordinant els requisits de visat equiparant-los als de Schengen. No obstant això, només s’aplica als visitants. Tanmateix, existeix un altre pacte monetari formalitzat al 2011 que els va permetre convertir l’euro en la seva moneda oficial. 

Davant tot aquest flirteig durant anys, sobta que ara hi hagi tan d’enrenou o reticències a un matrimoni de conveniència, que era la crònica d’una mort anunciada en un context globalitzat en el qual si no vols quedar arraconat o marginat per les grans potencies, has d’acabar claudicant als seus designis. Si a això li afegim la crisi financera que va colpejar especialment fort aquest petit indret, provocant que els seus dirigents acceleressin el procés d’implicació internacional i de transparència. Aquest fet es va fer absolutament palès amb el cas BPA (Banca Privada Andorrana), moment en el qual es van produir dures tensions i coaccions de la UE que van donar com a resultat la sortida del Principat de les llistes negres de paradisos fiscals. Després d’aquest traumàtic i impactant succés que va sacsejar el país, aquest canvia completament el seu marc fiscal, duaner i d’immigració, renovant els acords d’intercanvi d’informació impositiva, així com intensificant el seu control sobre el sistema financer. Al final, sempre hi ha d’haver un cap de turc que serveixi de boc expiatori per salvar una situació que havia deixat en evidència les sospitoses pràctiques de les altes esferes bancàries, deixant al descobert una administració governamental que ho consentia. És llavors quan el Consell de la UE, en la seva voluntat de domini geogràfic, polític i econòmic, estudia quin encaix poden tenir els denominats estats fragmentats (Andorra, Mònaco i San Marino), concloent en un informe publicat al 2013 que la participació de països de petites dimensions a l’Espai Econòmic Europeu no es considera una opció viable per raons polítiques i institucionals. Per la qual cosa es proposa realitzar un sol pacte multilateral amb les tres micronacions per integrar-les en el mercat interior. Aquest acord d’associació s’ha considerat l’alternativa més simple i factible, el qual està format per una primera part comuna per als tres territoris, i un altre d’específic per cada un d’ells, seguits d’annexos que contenen la normativa tècnica de la UE amb les adaptacions que Andorra necessita dur a terme per adoptar-les, sent un tractat d’àmbit comercial i econòmic. Les negociacions van començar el 2015, però al Principat s’han intensificat a partir de l’any 2018 amb l’objectiu d’establir un tipus de relació jurídica que faciliti dinamitzar, diversificar i internacionalitzar l’economia andorrana, mitjançant la seva actuació en el mercat interior comú com una zona sense fronteres per on circulen lliurement mercaderies, persones, serveis i capitals. Per tant, es pretén donar una passa més per estrènyer uns llaços que garanteixin més seguretat jurídica per a empreses i ciutadans. 

De manera que la pregunta a hores d’ara és què implica per als andorrans aquest casament? És quelcom favorable o suposarà més maldecaps, així com certa pèrdua d’independència? Existeix una ombra de desconfiança entre la població amb dret a votar que percep aquest plantejament com una maniobra per part d’Europa per exercir una major intervenció o supervisió del funcionament de la seva sobirania. S’haurà de veure si els esforços realitzats per la Secretaria d’Estat d’Assumptes Europeus per explicar les benevolències d’aquesta unió recullen els fruits desitjats, i finalment els andorrans donen el seu ’sí vull’ a la família europea.

Vist des de fora, i procurant fer un exercici d’objectivitat tot i que això no deixa de ser un article d‘opinió, segurament aquest acord, com tot a la vida, té les seves coses positives i d’altres negatives, beneficis i cessions; el que cal valorar és si la part bona compensa la part dolenta, i per tant, si val la pena lluitar per aquesta unió o si pel contrari és preferible desestimar-la i continuar com fins ara. Si analitzem els factors que poden resultar més interessants entre aquests destaquen que els andorrans i residents podran produir, estudiar, viure, comprar, treballar o jubilar-se en qualsevol país de la UE i tenir ple accés a tot tipus de productes o serveis en les mateixes condicions que els ciutadans nacionals dels Estats membres; també s’obrirà un ampli ventall d’oportunitats per a l’economia tant per als sectors consolidats com el turisme, el comerç o les finances, així com per a les activitats noves i per a les empreses amb un fort component d’innovació. Això sí, acatant la normativa comunitària que s’incorporarà al dret andorrà. Es podran intercanviar experiències, rebre finançament, introduir-se en xarxes de cultura, investigació, medi ambient i pimes en plena igualtat de condicions amb els socis membres. Un altre element molt important és que la fiscalitat queda exclosa, per la qual cosa no es preveu un canvi del model fiscal vigent ni una harmonització dels impostos als tipus que tenen en la UE. Tampoc s’equipararan les prestacions i cotitzacions en matèria de seguretat social. Degut al manteniment dels impostos en tipus baixos, seguirà sent necessària la presència de fronteres físiques per efectuar la importació i exportació de mercaderies; per tant, aquestes són imprescindibles si es vol conservar l’autonomia tributària.

Fins aquí tot sembla fabulós, llavors quines són les línies vermelles que generen dubtes? Aquests punts sensibles són l’ordre públic, la lliure circulació de persones, i les telecomunicacions. Específicament, pel que fa al concepte de ciutadania de la UE, en ser un estat associat no membre no seria d’aplicació, i en aquest sentit la proposta d’Andorra és implantar un paradigma com el de Liechtenstein. La liberalització del mercat de les comunicacions i el roaming, molt probablement acabaran sent definides a través de l’arbitratge polític. 

El calendari previst estableix que a finals del 2023 i principis del 2024, període en el qual Espanya regentarà la presidència del Consell Europeu, es pugui aprofitar aquesta conjuntura per tenir un document definit i realitzar fins i tot el referèndum popular per conèixer la posició de la ciutadania respecte aquest projecte. Mentrestant, caldrà esperar, fer molta pedagogia per explicar el què i el com de tot plegat, i creuar els dits perquè els andorrans decideixin el millor per al seu futur, que ens afectarà a tots.