El corral de comèdies d’Alcalá de Henares
Seguint la meva ruta per Alcalá vam anar a visitar el corral de comèdies més antic que es conserva, ja que fou construït el 1601. Més antic que el d’Almagro construït el 1628, però també més reformat. Per tant, l’únic corral de comèdies que conserva el seu aspecte tradicional és el d’Almagro.
El corral d’Alcalá situat a la coneguda plaça de Cervantes que a l’època es coneixia com la plaça del Mercat va ser obert el 1602. De la seva primera època conserva únicament el pati empedrat, les grades, les estances i la cassola, espai que era utilitzat per al públic femení.
He de dir que el nom de cassola no se li va posar perquè sí, sinó perquè a dins feia molta calor i el conegut com a «apretador» anava amb dos pals creuats a les mans, ja que a l’època estava prohibit tocar a les dones, prement-les dins de la cambra, dretes, és clar; per que cabessin les màximes possibles. Per descomptat, no faltaven els coneguts desmais per la calor i la manca d’espai. A mi, a l’espai que vaig observar, no m’entra al cap que arribessin a entrar fins a més de cinquanta dones ben atapeïdes.
Una altra curiositat és que hi havia persones que podien veure l’espectacle sense pagar; ja que construït enmig de dues cases, les finestres de les quals donaven al seu escenari, podien veure des d’allà tota la representació. Això sí, això de la privadesa... Cavilacions meves!
Una altra anècdota es troba a la part de les estances on n’hi ha una de privada la qual llogaven les persones que volien assistir al teatre sense ser vistes: els senyors i les seves amants; grans dames les quals era mal vist que assistissin al que es considerava com a espectacles populars...
Al segle XVIII es va transformar en coliseu neoclàssic, es va sostrar el pati mitjançant una cúpula sostinguda per un meritori entramat de bigues que va millorar l’acústica i ho va fer un espai ideal per al desenvolupament d’espectacles de petit format de cant i orquestra de cambra.
Al segle XIX, la seva etapa romàntica, va ser encegada l’antiga sostrada i es van construir les llotges distribuint-les en dues plantes en el·lipse al voltant de l’antic pati empedrat, que va quedar així convertit en platea.
Finalment, a principis del segle XX, amb la revolució cinematogràfica, es va instal·lar una pantalla de projecció per convertir-lo en cinema fins als anys 70 en què va ser abandonat durant diverses dècades en deixar de ser rendible com a negoci.
Més tard, va estar a punt de ser derruït, però als anys 80 va començar, amb finançament institucional una lenta i rigorosa restauració que va durar fins a l’any 2003, en què el Corral de Comèdies va tornar a ressorgir integrant harmoniosament a la seva arquitectura els tres estils que van marcar tota la seva història anterior.