Alex Montero

Gestionar un fracàs emocional en l’amor és una cosa per a la qual ningú et prepara. És una sacsejada que t’agita cada part del teu cos, com si es tractés d’un castell de naips que es desploma en qüestió de segons. Més quan entren en la partida aquestes il·luses expectatives, tan innocents al principi i tan temudes en un final. Com a éssers humans, tendim sempre a crear-nos unes expectatives a l’hora d’obrir el nostre cor cap a una altra persona, les quals no sempre es veuen complides.

Tampoc tindrien per què fer-ho, ja que aquí ningú (més enllà de nosaltres mateixos) ha sigut creat per a complir les nostres satisfaccions personals. Encara que això és una cosa que potser, també com a éssers humans, no estem preparats per a escoltar. Creiem tenir la potestat total i absoluta de decidir en el devenir dels esdeveniments i dictar el què ha de sentir una persona aliena a nosaltres en cada precís instant, així com complir cadascun dels plans i idees que el nostre imaginari havia creat en tan sols qüestió de dos dies. I quan no ho fa, el món sembla acabar-se i aquesta persona es converteix en la reencarnació del mateix dimoni, el qual ha vingut fins a la nostra terra per a portar-nos tots els mals d’aquest món. Fort, oi?

És llavors quan les expectatives, ofegades totalment per la realitat, deixen pas al fracàs emocional. Perquè a la sacsejada que suposa un fet així se sumen també una sèrie de preguntes sense sentit: «Què ha pogut passar? He fet alguna cosa malament? Per què tot ha canviat tan ràpid?» Un còctel de qüestions que realment no guarden cap resposta lògica i concloent, però a través de les quals retroalimentem aquest fracàs. Segons sembla, aquesta és l’única manera que coneixem de gestionar-ho, com si la possibilitat d’anar més enllà i veure que la resposta la tenim davant nostre no ens fos possible.

I és que la solució és tan senzilla com que així és la vida, la qual no se’ns va donar per a facilitar-nos el trànsit en ella. El fracàs emocional és només un invent més que, de nou com a éssers humans, vam crear per a continuar alimentant el monstre dramàtic que portem a dins, el qual es veu en la necessitat de sortir a passejar cada poc temps i fer-se de notar. Perquè hem de ser sincers, que la persona amb la qual ja et veies anant en barca pel Gran Canal de Venècia o sopant cada 14 de febrer a la Tagliatella (per a continuar amb la tradició de parella romàntica estereotipada) hagi decidit trencar el vincle emocional que havíeu començat a crear no és cap fet dramàtic, sinó una cosa tan senzilla com podria ser aixecar-te cada matí i veure el sol per la finestra.

És necessari que, per una vegada, deixem de costat aquest monstre que conviu amb nosaltres i l’aparquem al mateix lloc on també haurien de descansar les expectatives. Tots dos no fan més que fer-nos viure en un món a part, on les il·lusions estan a l’ordre del dia i el no arribar a elles ens converteix en uns absoluts fracassats. I sí, no és fàcil gestionar aquesta decepció ni tampoc ningú té les claus màgiques per a explicar-te com fer-ho.Però el que sí que és fàcil d’entendre és que, com tot a la vida, això és només part del joc. I en aquest, unes vegades es guanya i unes altres només s’aprèn.