Omar el Bachiri Psicòleg clínic

La definició d’adult és molt senzilla, significa tenir la llibertat de decisió, d’anar i fer el que volem sense haver de donar explicacions als nostres pares. Però també comporta obligacions com són treballar, pagar impostos i assumir les conseqüències dels nostres actes. És més, de cara a la societat som éssers independents emocional i econòmicament donat que som majors d’edat i decidim per nosaltres mateixos.

Igualment, la justícia una vegada som adults ens veu d’una manera totalment diferent i ja no tolera certs comportaments com per exemple deixant de costat la típica frase: «és cosa de nens». Ara se’n va a l’extrem i és clar, això comporta un canvi de paradigma per als nous adults, les agressions o el vandalisme són sancionats i comporten haver de pagar certa quantitat de diners o la pèrdua de llibertat temporal, anar a la presó. Això, per una banda, i per l’altra està el ventall de possibilitats que se’ns obre per a gaudir de la vida.

Podem gestionar els nostres diners com més en convingui: viatjar al voltant del món, estudiar la carrera universitària que desitgem, comprar-nos un vehicle, demanar una hipoteca, obrir el nostre propi negoci, etc. És la llibertat en tota regla només cal ser responsables i assumir el cost de l’estil de vida desitjat, és a dir: treballar, estalviar i gastar. – Però què passa quan la persona no vol evolucionar i acceptar el pas dels anys? – Quan la por l’envaeig només en pensar que aviat serà major d’edat i haurà d’assumir les responsabilitats dels seus actes i no se sent preparada perquè mai ha hagut de decidir per ella mateixa? – Malauradament, l’adolescència és bastant condicionant en aquest aspecte i ho fa des de dos vessant diferents, una des de l’estil d’educació rebut i l’altra, des de les responsabilitats imposades pels pares.

La primera, és quan la persona ha crescut en un ambient sobreprotector, massa permissiu, sense cap mena d’obligacions i fent creure a l’infant que és el rei del barri.

No havia de fer cap mena d’esforç per aconseguir els seus objectius personals com per exemple inscriure’s a l’autoescola, universitat, fer tràmits oficials, fer la compra, col·laborar amb les tasques de la llar, etc. Només havia d’escridassar una mica, fer acte de rebel·lia o simplement no fer res atès que els seus pares ja pensaven per ell. És clar, amb aquesta educació és impossible evolucionar mentalment perquè la persona no adquireix, ni potencia les eines cognitives necessàries per afrontar la frustració. No té la capacitat d’entendre que equivocar-se forma part de l’aprenentatge i que el model a seguir és el de assaig-error. Tampoc entenc que les coses necessiten el seu temps per a realitzar-se, que no és demanar-les i obtenir-les al moment, però si sempre li han fet els tràmits, és normal que ho vegi d’aquesta manera. Segueix la llei del mínim esforç i acaba sent l’exemple de la tan coneguda frase: «menys fem, menys volem fer».

Així mateix, en comptes de veure els problemes o dificultats com lliçons o reptes els veu com fracassos i conseqüentment, els evita a tot preu, els ha associat a malestar. Per tant, no vol responsabilitats, s’ha quedat estancat en l’adolescència, no vol avançar a l’etapa adulta i haver d’abandonar la seva zona de confort. És un comportament fora de context donat que la majoria de la població ens projectem en el futur, pensem en la nostra carrera professional i personal, però, en canvi, aquesta persona desitja quedar-se tal qual està. Amb la situació sota control, sense massa imprevistos perquè això comportaria prendre decisions i la seguretat en si mateixa brilla per la seva absència.

Dubta bastant de les seves capacitats cognitives donant com a resultat una presa de decisions plena d’errors i malauradament, com la seva resiliència baixa acaba frustrada, i per això mateix és incapaç d’aprendre dels errors.

En conclusió, que aquest comportament es tradueix en dependència emocional envers la parella sentimental, busca en ella una mare/pare o bon amic. Evitarà les discussions perquè és incapaç de defensar la seva posició i qualsevol proposta que li facin, li semblarà bé. Tot i que no estigui d’acord no es veu amb cor de portar-li la contrària, ja sigui per temor que l’abandonin com per la falta d’eines comunicatives, no sap expressar-se de manera constructiva. Aleshores, per a no crear un conflicte prefereix no dir la seva, donat que no entén que les discussions constructives són una font d’idees per a millorar la relació sentimental, però és clar, les ha associat al malestar. En canvi, quan aquest comportament és degut a una infància plena d’obligacions els motius són bastant diferents, encara que igual de discapacitats.

Altrament, convé ressaltar que els pares ho fan inconscientment, volen que el seu fill sigui algú de profit i sense voler el carreguen d’obligacions. Encara que també pot ser degut a la falta de recursos econòmics, no tenen suficients diners com per contractar algú que els ajudi a la llar. Aleshores, quan l’infant es veu sobrepassat per les obligacions imposades, quan és incapaç de gestionar-les emocionalment entra en un estat de passivitat. Adquireix un rol que no li pertoca a la seva edat i malauradament, entra en l’efecte pigmalió. Es comporta segons la societat espera d’ell deixant de banda la seva personalitat, adquireix la del rol que està interpretant.

És a dir, si els seus pares esperen d’ell que sigui responsable, intentarà per tots els mitjans ser-ho, encara que això suposi deixar de costat les amistats o el seu propi oci. Per tant, quan arriba a la majoria d’edat i percep que treballant és independent econòmicament, vol recuperar el temps perdut i gaudir de l’etapa adolescent encara que sigui tard. No és conscient que no toca, que l’ha perdut, però la interpreta com un càstig o un fracàs social i no com un aprenentatge forçat. Si ho fes de la segona manera la seva resiliència seria indestructible i això es traduiria en un comportament concorde a la seva edat biològica.