Natalia Mena

En comparació amb altres èpoques s’ha de reconèixer que s’han anat enderrocant alguns murs respecte a determinades qüestions que no es podien mencionar fa relativament pocs anys, però la cultura del que és políticament correcte continua instal·lada en la societat contemporània. Occident fa gala de ser molt liberal, no obstant això, existeixen tabús compartits que tenen una forta incidència en les nostres vides. 

Segurament us preguntareu quines són aquestes temàtiques de prohibició autoimposada o opinions delicades que no airegem amb normalitat o naturalitat perquè poden resultar incòmodes o esdevenir conflictes, i per tant val més evitar-les. Doncs bé, encara que no ho sembli, cada vegada hi ha més zones sensibles o terrenys pantanosos en els quals és preferible no entrar, si no volem ser vistos com uns imprudents, esbojarrats o tocacampanes.

Per començar, un dels temes més susceptibles és la mort, cosa que resulta ben curiosa, perquè si hi ha quelcom del cert en la nostra existència, és que en un moment o altre traspassarem. Tanmateix, a ningú li agrada parlar d’aquest fet i vivim d’esquena a una realitat que sabem sobradament que ens arribarà, però la parca no volem ni esmentar-la. Ens preparem absolutament per a tot: la nostra carrera, la nostra vida personal, per a ser pares o mares, però això de desaparèixer del mapa no ho portem gens bé, encara que som conscients que és un succés irremeiable. Així i tot, el comiat definitiu ens genera tants dubtes, tantes pors i patiment que preferim fingir que podem evitar-lo. Potser és exagerar la nota, però en qualsevol cas es podria afirmar que vivim com si fóssim immortals; per això amaguem l’òbit i tot el que l’envolta, silenciant l’assumpte fins a convertir-lo en innombrable en les nostres converses. Resulta difícil trobar algú que escrigui la seva pròpia necrològica o organitzi el seu enterrament com sí que es fa, per exemple, amb les noces; no escollim el vestit que volem portar per a l’ocasió; ni la música que ens agradaria que s’escoltés; les flors o les fotografies familiars per deixar el record de l’instant clau de la nostra partida, i ja no diguem si s’ha produït de manera inesperada, accidental o tràgica. De sobte, deixar d’existir és un drama insuportable que només surt a la llum quan ens hem d’acomiadar d’algú.

Una altra qüestió molt interessant, que ocupa un lloc destacat en els nostres dies, és l’envelliment. És com si fer-se gran fos una desgràcia absoluta, la qual hem de procurar defugir costi el que costi. No tolerem les arrugues o qualsevol senyal indicatiu que denoti la més mínima decadència, de manera que els tractaments estètics han guanyat rellevància i un protagonisme espectacular en l’era de la divinitat. Malgrat que sabem que no podem detenir el temps, ens concentrem en lluitar per a aparentar ser més joves, i el mercat, atent als nostres desitjos, ens ofereix tota mena de fórmules per a ajudar-nos a assolir aquest objectiu. Per aquesta raó la gent gran és cada vegada més apartada o arraconada de la comunitat, i són vistos com un destorb, oblidant que l’ocàs ens arribarà a tots. És a dir, que el transcurs dels anys s’ha convertit en una espècie de maledicció de la qual s’ha de fugir com sigui.

Si continuem amb el repàs d’àmbits controvertits o espinosos, la política és un dels astres que més brilla. Tot el que fa referència a les ideologies sembla estar contaminat per manipulacions perverses, trames complicades i actes corruptes. Actualment hi ha una desafecció brutal respecte a aquesta àrea, en la qual s’ha instal·lat la idea col·lectiva que tot està podrit, que tot s’ho maneguen entre ells, i la població de peu poc o res hem de dir més enllà de tolerar les seves mentides, incoherències, cinisme i falta d’escrúpols, amb l’únic consol que cada quatre anys anem a votar sense perdre l’esperança que no tan sols es produeixi un canvi de cromos, sinó que durant un breu lapsus de temps respirem la il·lusió d’un futur millor per a tots plegats. Malgrat tot, és una matèria tan àmplia, fonamental i rellevant en la nostra quotidianitat que hauria d’importar-nos molt més, ja que les repercussions de les decisions que es prenen ens afecten ineludiblement per més que ens entestem en mirar cap a un altre costat. Això hauria de fer que ens impliquéssim amb un major grau de compromís per tal de participar activament d’aquestes dinàmiques. Probablement, si més ciutadans i organitzacions socials s’involucressin en els afers polítics, la situació actual no seria tan deplorable.

Quan parlem de tabús, no ens podem oblidar d’un dels més fascinants i excitants: el sexe. Avui dia existeix una mentalitat més oberta respecte a la sexualitat, i aquesta es percep en el cinema, la música, i els diferents entorns en els quals ens movem, però també és obvi que fora de les lleres de la tradició admesa continua sent un factor X, potser perquè pertany a l’esfera íntima i privada, o perquè hi ha persones a les quals els altera l’equilibri emocional saber amb qui es fiquen al llit els altres, i quines pràctiques realitzen. La gent que gaudeix de la seva vida sexual sense amagar-se i sense embuts, abordant punts com la masturbació, el sexe oral o la perspectiva de relacions diferents a les convencionals, és objecte de crítiques o comentaris ferotges que volen fer callar allò que alguns consideren que no cal explicar. D’altra banda, el creixement del moviment LGTBIQ+ ha posat damunt la taula circumstàncies com l’homosexualitat, la variabilitat de gèneres, etc. que no només causen enrenou i controvèrsia, sinó que posen dels nervis tant afins com aliens d’aquest corrent.

L’avortament també forma part d’aquesta motxilla d’innombrables. La interrupció de l’embaràs suposa un debat difícil d’encarar, amb països i governs com el del Principat que encara tenen com a assignatura pendent legalitzar aquesta situació; tanmateix, als estats on és legal, les dones continuen experimentant la sensació de ser jutjades moralment. Els avortaments espontanis són més freqüents del que ens pensem, i tampoc se’n parla; és un episodi dolorós, traumàtic i que es sol emmascarar perquè ens costa normalitzar-lo. 

Seguint amb continguts trasbalsadors mereixen un apartat especial les drogues, tant les legals com les que no ho són. El consum d’algunes substàncies com l’alcohol i el tabac està acceptat com un mitjà de diversió i socialització; aquesta percepció fa que quan es transformen en addiccions no siguin vistes com el que realment són, una malaltia, sinó com un motiu de crítica, falta de caràcter, exemple de looser, de quelcom reprovable que causa incomoditat i vergonya. Es tracta d’una taca que inunda la persona i la seva dignitat, i que desemboca en patiment, culpabilitat, encobriment, negació d’un hàbit nociu, i tot un ventall d’emocions negatives que no contribueixen a plantar cara al problema i buscar mesures per a solucionar-lo.

Tot plegat implica que convivim amb una sèrie de creences socials com que l’amor és ser capaç de donar-ho tot per l’altre per ser estimats; que treballar molt és sinònim de responsabilitat; que tenir un cos perfecte és equivalent a ser bell; que jugar és divertir-se; que vigilar el que menges i fer dieta és ser saludable, i així un sens fi d’idees que ens han inculcat en el pensament que serveixen per a intentar dominar-nos. Aquestes nocions passen de ser fàcilment un parer a una condició associada a estrats socials, educació i fins i tot disputes ètiques o morals. Per tant, es podria concloure que fan falta menys tabús, i es necessita més diàleg sense complexos, i més tolerància per a desfer-nos de lligams o límits per poder conversar de tot el que ens afligeix o ens preocupa amb espontaneïtat, autenticitat i respecte. Si us atureu a observar, comprovareu que no estem tan alliberats com sembla.