Quan ser mare té preu
Vaig ser mare d’una forma molt conscient, és el que té quan has de recórrer a la fecundació in vitro per a poder experimentar un acte tan «natural» com el de tenir un fill. I encara que és evident que els motius pels quals cada persona decideix anar a una clínica de reproducció assistida no són sempre els mateixos, quan arribes a prendre aquesta decisió vol dir que has arribat a la conclusió que necessites ajuda mèdica per quelcom que la majoria de les mares aconsegueixen sense cap mena d’intervenció aliena. I aquesta experiència, no ens enganyem, en major o menor grau, genera inquietuds i acostuma a ser una font d’estrès.
El fet de voler ser mare i no poder és cada vegada més habitual en la societat actual. El 16% de la població europea en edat fèrtil té problemes per a tenir un fill de manera natural. Moltes d’aquestes persones, tant homes com dones, viuen una odissea tant física, psíquica i econòmica com burocràtica des del moment que aposten per un tractament de reproducció assistida, i això és una experiència emocionalment complexa. I no ens podem oblidar que, si bé avui en dia les opcions per a aconseguir reproduir-se s’han incrementat molt, aquest recorregut vital tan intens conclourà amb un fill per a moltes dones, però hi haurà alguna que no ho aconseguirà.
Haig de dir que si hi ha una cosa que tenim clara les persones que hem viscut l’experiència, és que ser mare de manera no natural té un preu, i aquest és un preu alt. I no parlem només del valor econòmic, que el té i no és precisament menyspreable, sinó que ens referim al cost físic, mental i emocional de la reproducció assistida.
Les persones que em coneixeu, m’heu sentit dir milers de vegades que jo vaig passar d’assumir que no podria ser mare biològica (ni amb reproducció natural, ni amb assistida) a tenir una família nombrosa a càrrec meu en un termini d’un any i escaig. Però, si ho explico tot, us diré que arribar a tenir la meva primera filla (de les tres que en tinc, la gran i dues bessones), va suposar un llarg camí de set anys que va comportar un gran desgast físic i emocional en la meva persona.
Jo sempre havia tingut clar que volia ser mare, ho desitjava i havia somiat tota la vida amb ser-ho, però que ho desitgés molt no va suposar que m’hi posés aviat. No diré si encertadament o no, però vaig triar una carrera llarga i difícil, i els meus anys a la universitat es van estendre més del que potser és habitual. Després m’havia d’estabilitzar econòmicament, almenys una mica, i això també porta el seu temps. Com normalment tenir un fill és cosa de dos, a la meva parella que també volia tenir-ne, li va costar més que a mi decidir-se a fer el pas. En definitiva, vaig començar tot el procés a l’edat de 33-34 anys.
Al principi, vaig confiar que la natura seguiria el seu curs i que després d’intentar-ho durant uns mesos prudencials, l’anhelat fill o filla ja arribaria. Però no vaig ser així. I, després d’un llarg període que no comentaré ara, finalment vaig haver de demanar ajuda a un centre especialitzat. No explicaré en aquest text les alternatives i els processos (que dona per una altra article), però si diré que fins a arribar al moment en què em vaig convertir en mare, van passar molts mesos, i puc afirmar sense titubejar, que va ser un procés dur i desgastant.
A la muntanya d’emocions que suposa el no poder concebre un bebè de manera natural, cal afegir el factor exponencial derivat de l’excés de consum hormonal que comporten els tractaments de reproducció artificial. Amb tot això em vaig veure submergida en un allau d’emocions difícils de controlar: culpabilitat, tristesa, ansietat, xoc, empipament, impotència, sensació de solitud, i d’altres a les que ni tan sols sabria posar-ne nom. Us diré que vaig arribar al punt que odiava (sí, sí, tal qual) les parelles que es quedaven en estat sense gairebé posar-hi ganes i ja ni m’alegrava quan les meves amigues em deien que s’havien quedat embarassades.
Amb el temps he après que el millor que es pot fer quan et sents envaït o envaïda per tota aquesta infinitat d’emocions, és no rebutjar tot el que sents. Els teus sentiments són tan lícits com els dels altres i cal acceptar les teves emocions, encara més, és important fer les paus amb elles, perquè es tracta de sentiments totalment legítims derivats del fet que sense cap mena de dubte, estàs travessant la prova més difícil o el repte més complicat que t’has proposat mai. Així, quan sentis «enveja» de l’amiga embarassada, has d’entendre que encara que això no hagués passat, la teva situació seria la mateixa i, per tant, cal acceptar que les teves amigues no tenen problemes per a tenir bebès i que aquest fet no canvia la teva situació.
És igualment rellevant que confiïs en l’equip mèdic. Has acudit a ells perquè tu no podies trobar la manera d’aconseguir el teu propòsit, aleshores has de creure que ells trobaran la solució a la teva infertilitat.
També és important que siguis conscient que no estàs sola. Independentment que hagis iniciat el procés en parella o en solitari, els metges estan sempre al teu costat. A més, si és necessari, pots recórrer a l’ajuda psicològica, de fet diré més, ja que en aquests casos jo la considero bastant necessària, per no dir vital.
Un altre punt clau, és considerar que si has iniciat aquest procés en parella, ell o ella, pot ser que tampoc ho estigui passant bé, i és màgic recolzar-se mútuament. D’altra banda, has de pensar que sovint la família està desitjant donar-te suport. I, en el darrer dels casos, els amics, ja sabeu, la família que una tria, sempre poden ser un bon suport.
En qualsevol cas, si haig de donar-te el consell més valuós de tots, et diré que creguis en tu, que confiïs en les teves capacitats, perquè el teu estat mental i emocional és un dels factors claus a l’hora d’assolir i portar a terme un embaràs. I no oblidis mai que» ets més valenta del que creus, més forta del que sembles i més llesta del que penses», i sí, la frase no és meva, però puc assegurar-vos que és ben certa!