La matèria de l’esperit
Quan ets de la mena xerraire i pontificadora i t’ofereixen escriure una tribuna en un mitjà de comunicació no t’ho penses dos cops, comences a fer cops de cap alegres i afirmatius i dius que sí, que sí, que sí! Ja t’hi veus, enfilada dalt de la tribuna, com un senador romà amb tot el poble a punt d’escoltar-lo. T’hi trobes tant, que sents fins i tot el pes de la toga damunt l’espatlla i les vetes de cuiro de les sandàlies entortolligant-se’t turmells amunt. Quin goig! Encens l’ordinador amb aire marcial, reflexiones un moment sobre què vols explicar, fent ús d’aquesta llibertat magnífica que t’han regalat els companys del diari. Tu ja els has advertit que tens una única obsessió, i que aquesta obsessió són els llibres. Ho has de fer bé, és el primer dia. Respires fondo i et surt això:
La literatura és la paraula madura, sofisticada, elaborada, crescuda. La paraula quan no només vol servir per narrar, aclarir, xafardejar, amenaçar, confortar o enganyar, sinó que vol crear bellesa i sentit en si mateixa. La literatura crea una nova veu, i amb la veu crea un nou món. Com ens diu Jaume Cabré, darrere la bellesa de la composició de les paraules i les frases s’hi amaga la matèria de l’esperit, una lluentor que deixa entreveure com cap altra cosa tota la complexitat i l’esplendor de la condició humana. No hi ha res més que ho pugui mostrar amb la intensitat de la paraula. O potser la música, només potser.
Com que la paraula, la literatura, és la manera més il·luminadora d’observar i entendre la vida, no és estrany que molts textos literaris reflexionin sobre els seus dos grans temes : l’amor i la mort. Ens en parlen de vegades de manera confusa, amagada rere trames més diverses, però si gratem una mica ens trobarem en l’os dur sobre el qual es sosté la creació literària. Sigui una novel·la romàntica, d’aventures, eròtica o policíaca, ens parlarà d’una cosa o l’altra, i de vegades de les dues alhora (només cal veure el gran èxit de les novel·les de vampirs). La por i la passió. Quan tindrem por, al capdavall, sempre serà por a la mort. I quan ens apassionarem pel que sigui –uns ulls bellíssims, el ciclisme, els pastissos de xocolata, la literatura del XIX,...- en realitat es tractarà d’una forma d’amor.
La llàstima és que els dos grans temes sobre els quals gira el pensament humà tenen en comú que solen provocar dolor. Algú va dir (ara no recordo qui –però què millor que passar a la posteritat amb la gent citant-te sense saber que t’està citant, perquè el que has dit ja forma part de la saviesa popular compartida!-) que som animals fets per al dolor que busquem desesperadament la felicitat.
Quan venen maldades i toca patir, s’ha de patir, però quan es tenen bons llibres a prop, les coses poden anar una mica millor. Tot reblant el poeta Pere Rovira quan al seu magnífic dietari La finestra de Vermeer diu que “un bon dinar sempre millora la situació” –quanta raó té sempre aquest home tan savi!- podríem dir que “un bon llibre sempre millora la situació”. No la resol, no la fa desaparèixer, no la transforma, així que si el Josep o la Lluïsa no t’estimen, seguiran sense estimar-te encara que et llegeixis de dalt a baix tots els clàssics de la literatura universal, i si algú que estimaves se’t mor, la tristesa et seguirà estrenyent el coll i oprimint el cor, però, malgrat tot, llegint un bon llibre sempre millorarà –ni que sigui només una mica- la situació.
Si ens els mirem des del punt de vista que en podríem dir “terapèutic” o “matatristeses” hi ha dos tipus de llibres: els que fan pensar en la pròpia vida i en un mateix i els que distreuen de pensar-hi.
Entre els primers hi ha tots els llibres de poesia, d’assaig o els dietaris, que tenen interès sobretot quan ens expliquen a nosaltres mateixos i ens fan entendre coses nostres que no sabíem, o que sí que sabíem però en no poder-les anomenar no érem capaços d’entendre. Sempre és sorprenent rellegir un llibre que havíem llegit fa uns quants anys i de cop i volta trobar-hi un pensament, una visió del món que sentim pròpia, i ens adonem que l’havíem tret d’aquell llibre, d’aquell fragment, i ens trasbalsa pensar que si fa 20 o 30 anys no l’haguéssim llegit, no hauríem vist la vida d’aquella manera. A tots ens passa amb textos i autors diferents, que són el nostre bagatge sentimental i vital, de vegades sense ni saber-ho.
Entre els llibres per a no pensar en un mateix trobem l’anomenada literatura d’entreteniment. Per segons qui “entreteniment” o “evasió” pot sonar lleugerament despectiu, però no ho hauria pas de ser. Tenint en compte que la vida en general és tirant a avorridota i que el tedi vital és un dels pitjors mals de la nostra societat ja que la gent tendeix a combatre’l fent coses arriscades i caríssimes -moltes vegades jugant-s’hi literalment la pell- què més podem demanar si un humil llibre, pel mòdic preu de 20 euros o per l’encara més mòdic preu d’atansar-nos a la biblioteca, ens ofereix entreteniment i evasió sense moure’ns del sofà de casa?
La gent que llegim, però, de vegades som acusats pels no-lectors amb una consigna inquietant: “Els llibres no poden substituir la vida”. En sentir això, el llibre que teníem obert amorosament sobre la falda ens trontolla. Potser tenen raó, tu allà assegut al sol, o a l’ombra, o a la vora el foc, o a la cafeteria, amb un llibre entre les mans, mentre l’excitant món és allà fora... Et quedes un instant esmaperdut fins que recordes què va dir un dia el gran Joan Fuster, fas un esbufec i els respons: “Oh i tant que no! Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”.