Carmen Salas Periodista

Parafrasejar el conegut poema de José Agustín Goytisolo «Quiero todo esto» és una temptació en la qual, en major o menor grau, tots els que estimem la poesia i la vida hem caigut alguna vegada. Sortir de la rutina i el soroll que ens envolta i no ens permet pensar més enllà de fer la llista de la compra, portar els nostres fills a les extraescolars o pagar les factures pendents, per a posar en paraules tot allò que creiem que ens fa falta per a viure de manera digna i d’acord amb els nostres ideals, pot ser un exercici del qual es poden extreure moltes conclusions i alguna sorpresa. Potser una de les importants sigui la de descobrir que la llista de peticions mai deixa de créixer, però també que allò que consideràvem imprescindible als 20 anys, poc té a veure amb el que desitjàvem als 30, i molt menys als 50. Almenys aquest és el meu cas, i sense cap indici de nostàlgia per les renúncies del passat, i l’acceptació del que ja mai podrà ser, no em resigno a deixar de somiar, com tampoc ho va fer amb aquesta declaració de principis el poeta barceloní. En conseqüència, declaro obertament (sense ordre d’importància perquè tot la té) que:

Vull que el rellotge mai marqui les vuit del matí, i en tot cas, siguin els petons de la meva filla els que em despertin cada dia; vull que els pantalons que em poso a primera hora em continuin quedant bé a la tarda, i que la panxa desaparegui per art de màgia; vull tenir els ulls blaus, ser més alta i cantar com la Billie Holiday; vull una melena similar a la de  qualsevol de les perruques de la Tina Turner, i vull que les meves cames siguin com les seves quan tingui 80 anys.

Vull que els llibres no costin diners, que els meus autors preferits em lliurin en persona les seves novetats literàries, i compartir amb ells un cafè en qualsevol pub anglès; vull sentir sempre el raig d’il·lusió que em travessa cada vegada que començo una novel·la de la Flavia Company; vull que escriure sempre sigui –i només sigui– un plaer; vull que el que passa als llibres a vegades també passi a la vida real, o almenys a casa meva. Vull tenir temps per a pensar.

Vull que les pel·lícules sempre tinguin un final feliç, que els galans de les històries d’amor, a més d’exepcionals amants, també sàpiguen posar una rentadora i desparar la taula; vull ser Claire Fraser i que James Alexander Malcom MacKenzie Fraser em faci l’amor en qualsevol dels paratges que Diana Gabaldón descriu a les seves novel·les; vull que em digui Sassenach en acabar.

Vull que la meva filla no hagi de mirar al darrere quan torni sola a casa; que estimi a qui vulgui; que s’atreveixi a buscar la felicitat on sigui, i que es triï sempre a ella en primer lloc; vull que estimi sempre el seu cos i la seva sensibilitat, que no és un hàndicap, sinó una benedicció; vull que en el futur li paguin el mateix que als seus companys si realitza el mateix treball; vull que no la penalitzin si algun dia vol ser mare i continuar creixent professionalment; vull que mai es creui amb un maltractador ni un violador (que segur que no passarà si es compleix el meu següent desig); vull que els violadors, pederastes i resta de depredadors sexuals no existeixin, i que es deixi de fer cinema porno per manca d’espectadors; vull que totes les dones i infants assassinats a mans dels seus pares (i alguna mare) tinguin un segona oportunitat i visquin feliços sense conèixer el dolor físic i psíquic que els van causar els seus maltractadors; vull que més homes surtin al carrer per a reclamar la igualtat entre homes i dones; vull que trobin Marta del Castillo; vull que tots els morts de les cunetes tinguin un enterrament digne.

Vull que les dones siguem les úniques amb poder de decisió sobre els nostres cossos; vull que les dones arribin a ser presidentes del Estats Units, Rússia, Espanya i Andorra, i que només se les jutgi per les seves decisions i no pel fet de ser dona; vull que a les escoles s’ensenyi la vida de tantes pioneres en el món de l’art, la creativitat, la ciència i resta d’espais socials, polítics i acadèmics, silenciades durant segles pel fet de ser dones. 

Vull que la vida sigui més justa; vull que durant un dia els clients de les cafeteries i de les botigues ocupin el lloc dels cambrers i els dependents; vull que els augments de sou facin justícia a la quantitat i qualitat de la feina feta; vull que els mèrits acadèmics i l’experiència a l’hora de treballar es valorin tant com l’actitud; vull que els rics entenguin que els pobres no ho són perquè no s’han esforçat per a deixar de ser-ho.

Vull que s’inventi la manera de viatjar teletransportant-nos; vull viure una llarga temporada a Edimburg i passejar sense pressa pels penya-segats de Moher; vull estudiar a Oxford o Cambridge i conèixer Virginia Woolf; vull tenir un cottage a qualsevol poblet pesquer de Cornwall per a passar l’estiu; vull que l’aigua dels oceans no estigui tan freda.

Vull que el lloguer dels habitatges torni a tenir preus raonables; vull que els polítics visquin en un pis de 60 m2 i que passin el mes amb el sou mínim; vull que els partits d’extrema dreta i extrema esquerra desapareguin; vull que la gent recuperi el pensament crític i autocrític, i que s’aprengui a debatre sense insultar, i a acceptar la manera de viure dels altres des del respecte; vull que la cultura general sigui una assignatura obligatòria.

Vull que s’erradiquin totes les malalties i que sigui possible gràcies a l’augment del pressupost que els governs destinen a investigació; vull aprendre a fer ioga sense desesperar-me per baixar el ritme; vull perdre els maleits cinc quilos que he guanyat en arribar a la menopausa; vull que el coulant sigui un diurètic natural; vull que les arrugues desapareguin amb una goma d’esborrar.

Vull marcar el telèfon dels meus avis i tornar a escoltar les seves veus a l’altra banda; vull poder-los abraçar una vegada més.
Vull que el meu marit em miri amb els mateixos ulls de quan ens vam conèixer, i que segueixi pensant que soc espectacular; vull tenir la genètica familiar de la meva part per a arribar als 103 anys del meu avi en plenes facultats mentals i físiques.
I per acabar, i com deia Goytisolo: «Vull tot això. Es una decisió irrevocable».