• Amb la crisi del món àrab Europa ha descobert, un cop més la crua realitat

L'euro ens uneix. En la seva defensa, els responsables de la política europea i de cadascun dels Estats, es reuneixen, analitzen, llancen diagnòstics i gairebé sempre a força de més diners, proclamen receptes per salvaguardar la moneda comuna que, en realitat, és l'única cosa comuna en el que uns i uns altres han treballat i no sense dificultats. Però el somni europeu era una altra cosa. Era una identitat concreta enfront d'altres realitats, era l'afany de jugar un paper al món basat en la defensa de les llibertats, en la dignitat dels éssers humans, de la democràcia i d'aquests valors que contribueixen al fet que tots aquests principis siguin realitat.

Però la realitat, cruel i desconcertant, ens ha descobert una Europa adormida i poruga que en un determinat moment marcat per la necessitat de petroli i de seguretat va optar pel pragmatisme més que pels drets. I aquí hem descobert que aquells que ens garantien el petroli, la seguretat i una immigració més o menys controlada eren autèntics dictadors. En realitat, ho hem sabut sempre i ara que els ciutadans de Tunísia i Egipte han sortit als carrers ens trobem desproveïts de les certeses que hem alimentat. En el fons Europa té por. Té por, tenim por al que pugui venir una vegada que els nostres dèspotes garants han hagut d'abandonar els seus territoris i els seus poders. Hem caminat amb peus de plom a l'hora de parlar de Moubarak o de Ben Alí i ara que el que es regira és Líbia no sabem què dir.

És possible que la vergonya paralitzi la reacció. Vergonya perquè al pertorbat i dictador Gadafi l'hem rebut amb el somriure que provoca tot l'extravagant. Podem recordar el seu viatge a Roma on es van reclutar joves per escoltar les homilies de qui no dubta a massacrar als seus propis ciutadans. Van ser els seus extravagàncies el que, de manera deliberada i pragmàtica, ens va entretenir anys i anys i ara ens trobem mirant amb perplexitat i autèntic esbalaïment el que és capaç de fer aquest home al que tots els governs europeus cedia amb gust espai publico perquè col·loqués la seva tenda adornada amb catifes de luxe.

Europa, adormida, no ha sabut ni sap donar resposta. En el fons està a l'espera del que decideixi Estats Units, acceptant així un paper subsidiari en l'ordre internacional. ¿Farà tot això reflexionar a Europa? La reflexió i l'autocrítica es presenten com a indispensables. Ara parlem de Tunísia, Egipte i Líbia, però aquí estan les assignatures pendents d'Aràbia Saudita, règim menyspreable on els hi hagi, i més a prop encara està el Marroc. Ens hem obstinat a pensar que el Marroc està a resguard de revoltes perquè, segons el declarat per la ministra d'Exteriors espanyols, allí ja s'ha emprès fa temps el camí de les reformes. Veurem. Ningú podia imaginar fa un mes que el nord d'Africa anava a sortir al carrer, ni tampoc s'intuïa la revolta a Líbia. La informació o la capacitat per interpretar alguns signes ha resultat decebedor.

El panorama internacional unit a la crisi econòmica ens anuncia un futur imprevisible, un nou ordre, una nova forma d'entendre la política. La realitat, una realitat imprevista ha fet miques nostra confortable manera d'estar al món i ens diu que el somni europeu contínua sent un somni almenys per els qui creiem que no solament de pa –és a dir, euros– viu l'home.

Per a més informació consulti l'edició en paper.