Francesc Guillaumet Periodista

En aquest país (l’altre, el que teniu més enllà de la Farga de Moles) les eleccions municipals acostumen a portar càrrega de profunditat. I sinó mireu què va passar el 14 d’abril del 1931 quan després de votar els ajuntaments es va declarar la Segona República i el rei Alfons XIII va haver de marxar en tren cap a l’exili. Ara no s’ha arribat a tant. Només faltaria. Però el tsunami que han provocat les eleccions municipals del 28 de maig ha estat de conseqüències considerables. Tant, que el president del Govern de l’Estat, Pedro Sánchez, va haver de sortir l’endemà a convocar eleccions generals pel 23 de juliol (una data gens encertada, per cert) mentre que el president Aragonès també intenta agrupar un sobiranisme gens motivat que ha castigat aquesta opció a les urnes, especialment la d’ERC.

Deia doncs que les eleccions municipals han provocat un terratrèmol de conseqüències considerables i aquí sí que no em quedo curt. Començo per Lleida, que és la que millor conec i la que està més a prop d’Andorra. Dos dies abans de les eleccions tot apuntava al fet que el paer en cap, el republicà Miquel Pueyo, revalidaria l’alcaldia. Això sí, amb un pacte amb el seu soci de JxCat, Toni Postius. Però les enquestes prèvies es van veure superades el mateix dia de les eleccions i segons fonts republicanes amb les quals vaig parlar ja sabien d’antuvi que la cosa no anava gens bé. Ho va confirmar el sondeig a peu d’urna que va publicar Lleida Televisió, on donava una àmplia victòria del candidat socialista Fèlix Larrosa per davant de la llista d’ERC que liderava Miquel Pueyo. Més enllà de les onze de la nit tot estava dat i beneït i Larrosa es convertirà en el nou alcalde de Lleida. De fet, dic que les enquestes no detectaven aquest resultat electoral, però sí que ho deia el carrer, que feia temps que alertava que el govern municipal no havia acabat de convèncer la ciutadania.

A Barcelona el resultat va ser un altre. El veterà Ernest Maragall, que el 2019 va ser el més votat i va veure com Ada Colau li furtava l’alcaldia amb els vots del PSC i de la candidatura comandada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls, va caure fins a la quarta posició. El gran vencedor de la nit va ser Xavier Trias de JxCat que, amb una campanya centrada a exhibir els valors de la vella Convergència, va ser capaç de situar-se al capdavant i ara per ara, si no hi ha cap jugada fosca que li ho impedeixi com li va passar el 2019 a Maragall, és el que té més possibilitats de ser alcalde. Cal dir, també, que Trias es va treure l’espina que portava clavada amb aquesta victòria, ja que el 2015 va perdre només per un regidor contra una Ada Colau que va utilitzar sense massa miraments una informació falsa sobre un inexistent compte a Suissa del llavors alcalde convergent. El compte era més fals que l’ànima de Judes, però aquella campanya alguns vots va restar a un Trias que va optar per no presentar batalla i plegar de l’Ajuntament.

Tot i que el candidat socialista Jaume Collboni no va poder guanyar (va quedar segon per darrere de Trias i per davant de Colau) a qui si li van anar molt bé aquestes eleccions va ser al PSC, que llevat de Barcelona i a l’espera del que acabi passant el 17 de juny s’emporta les alcaldies més importants del país, com Lleida, Tarragona, Girona, l’Hospitalet, Sabadell o Cornellà. Al seu partit germà, el PSOE, les coses li van anar més malament. Va perdre l’Aragó i València i alcaldies molt importants a nivell de país. Pedro Sánchez, que és un polític que fa de la sorpresa la seva raó de ser, no va tardar a comparèixer per convocar eleccions generals pel 23 de juliol. És a dir, que tot just s’hauran constituït els ajuntaments i ja tornarem a estar en campanya electoral. Diu que ve la dreta (PP i Vox) i segurament que deu venir, però segur que si convoca al juliol encara no tindrà temps d’arribar. Sinó el president, que té les enquestes bones, les que no s’ensenyen a la ciutadania, no faria una aposta tan arriscada com la que fa. Amb la qual cosa es pot deduir que deu tenir unes esperances de victòria que al juliol deuen ser reals i que al setembre o a finals d’any ja serien irrisòries.

Com deia tampoc li va anar bé la cosa a ERC, un partit que governa la Generalitat i que fins ara dominava diputacions (llevat de la de Barcelona) i alcaldies de ciutats importants i mitjanes del país. Aragonès es va empescar una proposta de «pacte democràtic» per reivindicar la unitat del sobiranisme davant d’un escenari, el del 23 de juliol, en el que, ell sí, dona per descomptada la victòria del PP i de Vox. Que dreta i extrema dreta aconseguissin sumar seria (i aquí té raó Aragonès) un drama. El PP sol pot agradar més o menys, però és un partit de govern amb molta experiència darrere, però Vox és l’extrema dreta i això ja sap tothom que vol dir. Per tant, si té raó Sánchez anirem tirant.

Si la té Aragonès, que Déu ens agafi confessats (als de l’altre costat de la frontera, és clar) però en tot cas ni l’un ni l’altre han tingut en compte que les coses no es fan de pressa i corrents. Ni es poden preparar unes eleccions serioses amb propostes de nivell amb quatre dies ni es pot apel·lar a la unitat de l’independentisme a correcuita quan ERC i JxCat fa anys (ben bé des de la declaració fallida d’independència) que es tiren els plats pel cap.