Natalia Mena

Sobretot que ningú es quedi sense cadira, aquesta subtil pràctica que s’observa a tort i a dret a totes les democràcies modernes i avançades de l’anomenat primer món, no és d’estranyar que també existeixi al Principat, un indret que és petit, en el qual tothom es coneix, i on hi ha determinats clans que són els que dominen el poder, capturen l’estat i es distribueixen els càrrecs segons els seus interessos privats.

Actualment aquest comportament ha anat generant un creixent rebuig, però qui són els que amenacen el convenient ordre que la classe dirigent ha orquestrat per a mantenir les seves poltrones? D’una banda, en els darrers anys la premsa fiscalitzadora ve denunciant i difonent a l’opinió publica que es tracta d’un tipus de conducta propera a la corrupció i a la falta de transparència en els processos de selecció per a atorgar determinades responsabilitats; d’una altra, creix el malestar d’aquells que tenen capacitats per a accedir a llocs directius, però no formen part de cap família, partit o lot, per la qual cosa, la seva independència finalment els acaba perjudicant, sent persones contrastadament vàlides per a exercir com a gestors, i que també desitgen treure profit en el repartiment de competències o mandats, de manera que comencen a alçar la veu per a testimoniar situacions injustes o sospitoses. 

És evident que es produeixen molts casos en què prima la xarxa del clientelisme per damunt de les regles de la meritocràcia i l’interès general. Les conseqüències perverses d’aquesta manera de procedir són notòries, ja que provoquen relacions laborals menys exigents o productives; constaten el fet que facilitar els personalismes debilita la imatge institucional; permet controlar recursos en diversos nivells de l’administració de l’aparell públic i, per tant, no deixa de ser un segrest encobert legalitzat de les estructures de poder, perquè està clar que aquests nomenaments no són il·legals, però estan renyits amb els estàndards ètics d’avui dia. Tot i així, davant aquest escenari, els líders tendeixen a retardar-se en assumir que les esmenades designacions són conflictives i problemàtiques.

Precisament al llarg de la setmana hem assistit al país a un nou episodi d’aquest sectarisme que els mitjans de comunicació s’han encarregat de recollir amb titulars més o menys cridaners com «Els càrrecs de relació especial del cap de Govern cobren 253.000 euros anuals» o «Les relacions especials del gabinet del cap costen 270.755 euros l’any». Xifra amunt, xifra avall, tots sabem que les lleialtats tenen un preu, així que tornats tots els favors, col·locats tots els coneguts, amics i resta de parentela, sembla que tothom ha quedat content amb el tros de pastís que li ha tocat, fent gala que a ningú li importa massa que en un estat de dret els endolls siguin quelcom comú o habitual, i per tant normalitzant unes formes que haurien de ser inacceptables o com menys qüestionables en el sector públic. Són molts els que justifiquen o defensen aquestes praxis argumentant que també es donen en altres entorns de la vida social i no suposen un escàndol.

És a dir, si no posem en entredit ni critiquem la reproducció de dinasties de metges o advocats, per exemple, per què ens esquincem les vestidures amb tanta força quan això es dona en l’esfera política? Personalment considero que la resposta és obvia, perquè en l’àmbit privat i amb el capital propi un pot fer del seu pa sopes, si és el que vol o el que li convé; però en la gestió pública i amb diners de tots resulta més complicat de disculpar. Per aquest motiu, cada vegada amb major freqüència la societat realitza un escrutini més rigorós respecte aquests assumptes, que per ara tan sols són objecte de retrets més o menys ferotges, però que en un futur acabaran per transformar-se en una exigència que haurà de ser atesa adequadament pels governants, si no volen que decisions d’aquesta categoria els passin factura.

Alguns dels factors que expliquen aquest costum arrelat d’opacitat que tenen els mandataris d’envoltar-se del seu cercle d’influències són: que els cognoms funcionen com a marca; que la incertesa del joc electoral ha portat als partits a optar per cartes segures, és a dir, candidats que no són necessàriament idonis, però que provenen d’un llinatge rellevant; un altre dels aspectes destacats és el fet de tenir les espatlles ben cobertes amb palmers que no discuteixin ni posin en dubte o risc les actuacions ni les iniciatives adoptades per qui els ha instal·lat allà, i finalment, l’element més important al qual s’al·ludeix sempre com a pretext per a excusar aquest mètode poc ortodox és el de la confiança, un bé escàs que intervé com a garant. Qui no ha sentit a parlar dels famosos «càrrecs de confiança» un bonic eufemisme per a emmascarar la veritable realitat que és que hi ha un amic, parent o compromís al qual s’ha endollat amb tot el desvergonyiment i sense cap mena de pudor democràtic. Ja coneixeu com funciona el sistema, feta la llei, feta la trampa, de manera que es reserven una quota pel seu grupet més íntim, així respiren més tranquils. 

Arribats a aquest punt, em pregunto si és o no alarmant que les autoritats anomenin o triïn els seus contactes més propers per a ocupar posicions privilegiades o és un mal necessari? De moment, el que sembla bastant perceptible és que és inevitable, així que haurem de conviure amb aquest fenomen fins que la ciutadania es cansi que li prenguin el pel, reclami mesures per a evitar aquests dedazos i reivindiqui una major transparència. Mentrestant, i com resa la dita, mireu de fer amics fins i tot a l’infern, mai se sap, potser acabeu sent ministres d’alguna cosa.